Nam és un dels millors llibres sobre la intervenció militar més desastrosa i monstruosa de la història dels Estats Units: la guerra del Vietnam. Història oral que recull el testimoni de desenes dels homes i dones que van participar d'aquella contesa, va ser publicat originalment l'any 1981. Quatre dècades més tard, però conservant-se com un text rabiosament actual, la barcelonina editorial Contra ha publicat Nam per primera vegadaa casa nostra. Coincidint que aquest dijous, 15 de juliol, el seu autor, l'escriptor nord-americà Mark Baker, estarà a Barcelona presentat la seva obra a la llibreria Finestres a partir de les 19h, us oferim un extracte d'aquest clàssic de la literatura bèl·lica.

Nam

La nostra rutina diària era una ximpleria com la copa d'un pi. El dia a dia consistia a anar a l'entrada i esperar que arribés el comboi. Allà, asseguts en la polseguera, comprovàvem els números dels camions i quants carregaments arribaven de cada cosa: quants de munició, quants de gas, quants de combustible, quants amb articles per a l'economat... Només eren categories de subministraments. Després donàvem l'informe a través del sistema telefònic de l'Exèrcit, que era un despropòsit, un galimaties de veus agudes de dones vietnamites. No s'entenia res, però al final te les arreglaves.

Em passava el dia sencer a la base, anant d'un lloc a un altre per veure a qui se li havia lliurat què. Feia coses com convèncer l'oficial del centre de subministraments d'artilleria que ens prestés un carretó elevador i un conductor per passar-me la tarda muntant tràilers avariats a sobre d'altres tràilers perquè se'ls poguessin emportar al següent comboi. Aquest feina em portava tres o quatre hores al dia. La resta del temps podíem fer el que ens donés la gana, encara que la major part ens la passàvem esquivant míssils i morters.

Quan vaig arribar, ens bombardejaven tres o quatre vegades al dia. Era bastant predictible, hi havia una certa regularitat. En aquella època, Quan Loi era una zona calenta. Estàvem molt prop d'una de les principals sortides de la ruta Ho Chi Minh, així que hi havia moltes unitats actives de l'EVN desplegades a la zona, que a més estava omplerta de LZ a les quals havíem de donar suport. També teníem dos o tres bateries d'artilleria. En resum, Quan Loi era un punt de subministrament per a les unitats que operaven al terreny.

A més de la brigada de cavalleria, hi havia una unitat de forces especials i alguns Lurps90. I també estaven els desconeguts habituals que entraven i sortien del país en avions no registrats. De tant en tant apareixia un grup de mercenaris montagnards per pujar a un avió rumb a Cambodja amb un paio vestit de civil. No era cap secret que els Estats Units eren darrere d'allò.

Els barracons estaven construïts en fila i entre cada un d'ells hi havia un búnquer, cavat terra a baix. Els soldats dormien allà. També hi havia qui dormia als barracons, però jo no vaig tardar a decidir que dormiria sota terra. No se m'ocorria cap bona raó per temptar la sort. Hi havia espai disponible al búnquer, així que me'l vaig agenciar. En cada un dormien set persones. Els barracons i els búnquers estaven connectats.

Es podia entrar al búnquer sense sortir del barracó, però no es podia entrar al búnquer des de fora sense passar pel barracó. El barracó en el qual vivia jo era al pitjor lloc possible, tenint en compte les circumstàncies. Tenia darrere la pista d'aterratge, on la cavalleria cuirassada tenia els seus impressionants helicòpters. A l'altre costat hi havia els punts de proveïment per a les aeronaus i els helicòpters. En travessar la carretera era el dipòsit principal de dièsel i gasolina de la base i, no molt més lluny, el polvorí, al tercer quadrant. En el quart es guardaven les armes de gran calibre.

El polvorí, els dipòsits de combustible, la pista d'aterratge i l'artilleria pesada eren sempre objectius prioritaris en un atac. Estàvem en la trajectòria de qualsevol projectil que es dirigís a ells i no arribés o els sobrepassés. Havíem de programar quan anàvem a dutxar-nos o cagar en funció dels horaris dels bombardejos. De seguida em vaig acostumar a organitzar-me la vida així; no volia que els míssils m'agafessin amb els pantalons baixats. Però no vaig tardar a adonar-me que preferia estar allà abans que a Long Binh, que era relativament segur. Això em va sorprendre bastant: jo, que era una persona plàcida, havia optat pel perill. Era una espècie d'intercanvi: més perill a canvi d'aguantar menys collonades.

Allà no havies d'aguantar collonades. No hi havia cap oficial al comandament de la petita unitat de transport. L'escamot d'intendència al qual estava assignat sí que tenia un oficial que tenia autoritat sobre mi. Em trucava per diversos assumptes; era en la llista de torns de guàrdia, per exemple. Però no era així tot el temps. Al cap i a la fi, allà només érem tres, així que havíem d'encarregar-nos del treball tots els dies.

No podíem muntar guàrdia vint-i-quatre hores i a més complir la nostra comesa, per la qual cosa la majoria de les vegades no havíem de muntar guàrdia. He de confessar que era un alleujament: sabia que el perímetre no era gens segur. Els punyeters búnquers de vigilància ni tan sols estaven col·locats de manera que poguessin donar-se suport entre ells, simplement estaven construïts en una línia al voltant de la base. No estaven esglaonats perquè els camps de tir es creuessin. I això no m'ho havien ensenyat durant l'ensinistrament militar, però ho sabia. Segur que els arquers d'Alexandre el Gran també ho sabien. Però, per descomptat, això formava part de la insensatesa generalitzada de tot l'assumpte. A qui se li ocorreria realitzar un atac per terra contra aquesta base?

La potència de foc que hi havia dins d'aquells búnquers era immensa, encara que no poguessin cobrir-se els uns als altres. No sé com aquells petits vietnamites eren capaços de fer-ho, però ho feien sovint i rematadament bé. Alguns llocs eren molt bonics. La pista d'aterratge estava envoltada de plantacions franceses amb cases precioses. La majoria estaven deshabitades, però tenien els seus cuidadors. Durant el dia anaven alguns vietnamites. Els vidres encara eren nets i, de vegades, es veia roba estesa.

Vam patoir molts bombardejos, però tots aquells edificis van quedar intactes. Nosaltres mai no ho vam veure, però el gavatx amo d'aquelles terres, o encarregat d'explotar-les, tenia el control del subministrament d'aigua. El pagàvem per l'aigua i pels arbres de cautxú que talàvem. Llogàvem el terreny en el qual hi havia la base als amos de la plantació. Ells, al seu torn, pagaven el Vietcong, l'EVN, o els dos, per protegir els seus interessos. La plantació continuava funcionant en meitat de tota aquella merda. Potser només operava a un terç de la seva capacitat, però no havia tancat.

Dins del perímetre —i això també era una bogeria— hi havia un petit llogarret vietnamita. Tots els seus habitants treballaven a la plantació, però crec que almenys la meitat era del Vietcong. Hi havia túnels per entrar i sortir del llogarret; tothom ho sabia. Però eren darrere del filat de pues. Allà és on anava que em fessin la bugada. Se la tirava per sobre del filat a Linn, la noia que em rentava la roba, que vivia a prop de la caserna de la Policia militar. L'endemà, tornava i ella me la tornava de la mateixa manera, llançant-la per sobre del filat. Jo enrotllava uns bitllets i els hi llançava també. Aquella petita transacció econòmica era il·legal, però la dúiem a terme als nassos de la policia militar.

He passat molt temps pensant al Vietnam i en els diferents graus que podia tenir aquesta experiència, en quina mesura afectava ser a prop del veritable epicentre de la bogeria, del veritable horror. Em vaig adonar que jo vaig ser lluny d'aquest epicentre durant gairebé tot el meu temps allà. La meva experiència no va tenir la mateixa intensitat que la d'algú que operés al terreny, pujant i baixant muntanyes tots els dies. Però també sé que jo vaig ser més a prop que els homes que es van quedar a Long Binh, teclejant a les seves màquines d'escriure. Vaig estar a mig camí, en una posició estranya. Era un entorn nociu, sí, però relativament segur.


Mark Baker estarà aquest dijous i aquest divendres a Barcelona presentat el seu Nam, una de les millors crònica escrites sobre la Guerra del Vietnam

Més enllà de la trobada a la llibreria Finestres, el divendres 16 de juliol, a les 21h, podeu apuntar-vos a un piscolabis on es podrà xerrar amb l'autor, a porta tancada i en un cercle íntim i reduït a 10 assistents/comensals. Al voltant d'una selecció de vins i formatges proporcionat per Monvínic Store, Baker parlarà de les seves influències i mètodes de treball|, i respondrà a les preguntes en un ambient proper i informal.