L’any 2008 una jove i desconeguda escriptora de Vic nascuda al Marroc guanyava el Premi Ramon Llull amb L’últim patriarca, una novel·la en la qual la filla d’un immigrant marroquí decideix trencar amb les seves tradicions d’origen i adaptar-se als valors de la societat en què vivia. Des d’aleshores Najat El Hachmi no ha parat d’escriure llibres, de sumar premis i d’expressar sense pèls a la llengua com veu les coses, tal com es demostra a Sempre han parlat per nosaltres (Edicions 62, 2019), un assaig sobre feminisme i identitat de gènere al sXXI publicat fa un any i en el qual l’escriptora catalana d’arrels marroquines posa de manifest aquesta voluntat de dir el que pensa sense tabús. Hem parlat amb ella després que el passat dijous exposés les línies mestres del llibre en un col·loqui exclusiu celebrat amb els subscriptors d’ElNacional.cat 

portada sempre han parlat per nosaltres najat el hachmi 201907081342

En totes les teves obres de ficció ja havies parlat del context de les dones en el món islàmic, però a Sempre han parlat per nosaltres decideixes fer-ho per primer cop com un assaig.
El llibre neix d’una preocupació i de la necessitat d’expressar un punt de vista crític davant tot allò que té a veure amb les dones, l’islam i el paper de la religió, per bé que el llibre no parla només de la situació de les dones al món islàmic, sinó sobretot de la situació de les dones islàmiques al món occidental. I en conseqüència, dels drets de les dones en general al nostre dia a dia.

Afirmes que el paper de les dones musulmanes a casa nostra està patint una involució. Per què?
Mira, quan de jove denunciava el masclisme que existeix a l’islam, hi havia moltes coses que aleshores no em trobava i que ara, en canvi, me les trobo a tot arreu. La més alarmant és la constant presència als mitjans de tota una sèrie de missatges que el que ens venen a dir és que, en realitat, l’islam no és masclista i que la situació de la dona islàmica té a veure amb una tergiversació impossible de comprendre per algú extern al món islàmic. És fals, però. El que fan és negar el nostre malestar, i allà on abans teníem dones explicant la violència que patien quan decidien enfrontar-se a les seves famílies o als valors imperatius de la religió, ara tenim dones explicant que els passa pel fet de portar mocador.

S’ha desplaçat el focus.
Exacte, i en comptes d’enfocar a la discriminació que patim les dones per part de la família, pel poder de la religió i per aquest entramat que en nom de la moral considera que hem d’ocupar un lloc de 2a, l’hem desplaçat cap al fet que hi hagi dones que visquin discriminades pel fet de dur mocador, ja sigui hijab, amira xador. De fet, el problema no acaba aquí, i és que d’un temps ençà aquests discursos han aconseguit negar-nos el pes patriarcal i masclista que conté una peça com el hijab.

Quantes dones musulmanes creus que són conscients d’això?
Per activa i per passiva se’ns està dient que dur mocador és una opció personal i prou, però és mentida, ja que en realitat el que determina si una dona musulmana va o no va amb el cap tapat no és una decisió personal.

És una imposició cultural.
Severa i violenta, ja que en realitat la violència sobre les dones musulmanes o d’origen musulmà a casa nostra és brutal, ja que no poden triar què fer o deixar de fer. Jo tinc una sensació de traïció, ja que davant d’aquest patiment concret que té a veure amb tantes dones no hi ha cap mena de preocupació, sinó indiferència o fins i tot complicitat. I és que en el moment en què deixes penetrar als mitjans i a l’opinió pública discursos que el que fan és relativitzar el que està provocant la religió, estàs sent còmplice d’aquesta violència.

A qui fa referència el nosaltres del títol?
A totes les dones amb arrels musulmanes i que reivindiquem un feminisme sense cap tipus de condicionant. A les dones que reclamem ser lliures, ser iguals i ser independents, és a dir, a les que no estem disposades a renunciar en nom de la identitat, l’origen o la religió a ser persones adultes de ple dret.

Creus que l’opinió pública abusa del concepte "comunitat musulmana"?
Jo he crescut en la societat catalana i em considero ciutadana de Catalunya, però molts s’entesten en seguir-me considerant part d’una comunitat a part. ¿Com és que nosaltres, per haver nascut en un altre lloc, hem de ser part d’una comunitat diferent? Que la resposta als atemptats de l’agost de 2017 fos més comunitarisme i més mocadors a les esferes públiques em sembla un error, ja que és un regal fantàstic pels terroristes.

“No tenim por”, deien les pancartes l’endemà.
Avalar la idea que els atemptats van ser fruit d’una exclusió social és, en part, una forma de justificar-los. Està molt bé dir que “no tenim por” i està molt bé pregonar que som una societat d’acollida, però que la forma d’intentar que els immigrants o els fills de la immigració siguem considerats ciutadans de ple dret no  és anomenant-nos a tots “comunitat musulmana”.

Una comunitat amb uns portaveus o líders, a més, com tota comunitat. N’has votat cap, tu?
Evidentment que no! Algú va posar-se a parlar de "comunitat musulmana" i els mitjans de comunicació van començar a donar veu a suposats líders d’aquesta comunitat que ningú no ha escollit. Els meus representants no són líders de cap comunitat, sinó que són aquells que escullo democràticament a les urnes, independentment del seu origen o religió.

Per tant, ¿parlar d’una comunitat i tractar-la a part és, per a tu, racista?
És que si t’hi fixes, en comptes de tractar-nos com a ciutadans de ple dret, ens interpel·len en tant que musulmans. A tu no t’interpel·len per ser catòlic, o jueu, o budista, o ateu, no?

No, m’interpel·len per ser ciutadà, i punt.
No parlem de “comunitat catòlica” o “comunitat jueva”, però en canvi sí que parlem de “comunitat musulmana”, i això és terriblement racista. Vol dir encabir-nos en una mena de grup dins la societat en la qual vivim, i a partir d’aquí dirigir-nos uns missatges determinats, buscar uns representants determinats i incorporar a l’esfera pública símbols del que suposadament som nosaltres, és a dir, és essencialitzar-nos. És convertir-nos en persones que no tenen cap altra dimensió que aquesta dimensió religiosa.

D’aquí deriva la teva afirmació que molts partits polítics fan populisme racista?
És que molts partits polítics, per apropar-se a la “comunitat musulmana”, cauen en la trampa del racisme. Toca anar a buscar el vot del musulmà, i què vol el musulmà? Religió? Doncs donem-li religió. I és així com, en el cas de posar com a símbol el mocador, el que estem invisibilitzant és la brutal discriminació patriarcal que s’amaga darrere el símbol en qüestió. Introduir el mocador a les esferes públiques sense pregonar als quatre vents la càrrega de misogínia i discriminació que conté és una aberració.

Al llibre resumeixes en una frase quin és el significat real d’aquest símbol: tapar les dones perquè l’home no és responsable del que fa. Esfereïdor.
Se’ns diu que l’home no pot controlar els seus instints i que, per tant, som nosaltres les que hem de cobrir-nos la cara i fer-nos responsables de la seva manera d’actuar.

Aquesta idea de fons, tan clàssica i sexista, també hi és en la religió catòlica, no?
Aquesta idea que les dones ens hem de tapar per evitar el caos a l’espai públic és increïblement discriminatòria, per això m’entristeix tant que quan es parla del mocador islàmic ningú aixequi la veu per recordar-ne el significat real. Callant estem encobrint els botxins.

Si abans parlaves de la “comunitat islàmica”, suposo que tampoc trobes lògic que existeixi un “feminisme islàmic”, oi?
És que el feminisme islàmic no existeix, és una contradicció que no s’aguanta per enlloc. No es pot defensar un feminisme que parteixi de la religió, i menys d’una religió monoteista i patriarcal com és la musulmana. És, parlant clar, un feminisme conservador i profundament poc feminista, tant que per a mi és un masclisme disfressat de feminisme.

Quina és la proposta que fa el feminisme islàmic?
El que ens diu, per començar, és que el feminisme occidental no és vàlid en el món islàmic. És a dir, que els més de 300 anys de lluita feminista a la societat occidental no tenen vigència, i que pel sol fet de ser musulmanes o haver nascut a societats musulmanes, nosaltres hem d’anar a buscar referents a una altra banda, i això no fa res més que neutralitzar les aspiracions teòricament feministes que proclama aquest feminisme islàmic.

I on cal buscar els referents, doncs? A l'obra de Poullain de La Barre ja he entès que no.
Als textos sagrats. Vivim connectats a un món on des de fa segles milions de dones lluiten per assolir drets i llibertats, però si ets islàmica i vols ser feminista has d’anar a buscar els teus referents a l’Alcorà o als hadits, llegir-los en clau feminista i d’aquí desprendre quins són els nostres drets.

Per tant, és un feminisme que mai no qüestionarà les qüestions fonamentals recollides als textos religiosos. Què en diu el feminisme islàmic de la llibertat sexual?
No l’aproven ni la reclamen. De fet, he arribat a llegir a feministes islàmiques assegurant que la llibertat sexual és un invent del món occidental, i per tant no va amb nosaltres. Per a mi, aquest és un dels eixos fonamentals de qualsevol lluita feminista, ja que sense llibertat sexual no existeix la llibertat.

Suposo que els textos sagrats parlen que una dona ha d’arribar verge al matrimoni, no pot casar-se amb algú que no és musulmà i, per descomptat, no pot ser lesbiana.
Des del feminisme islàmic mai no s’ha defensat el dret i la llibertat personal que, com a dones, hem de tenir per fer l’amor quan vulguem i casar-nos amb qui vulguem, sigui quin sigui el seu sexe. Mai. És un insult, ja que els meus drets com a dona no es poden basar en la vida de Mahoma.

Com és que aquest feminisme islàmic tan conservador aquí, a casa nostra, és ben rebut pels partits d’esquerres?
És gairebé una traïció que els partits suposadament progressistes donin bola i aplaudeixin discursos tan reaccionaris i que tan poc lluiten pels drets de les dones.

Quin creus que és el motiu?
A aquestes alçades de la pel·lícula, després de gairebé tres dècades amb presència de l’islam a Catalunya, donar espai a aquest islam reaccionari i aplaudir l’oficialització de símbols islàmics que amaguen misogínia és senzillament populisme racista. És buscar vots al preu que calgui.

Al llibre parles també de com el fonamentalisme islàmic pretén fer retrocedir els musulmans i fer-los viure com antigament, i de com això afecta el paper de la dona.
Com ja he dit, l’islam sempre ha estat una religió masclista, però és que els fonamentalistes acabaran aconseguint que l’islam que practicava la meva àvia a un poble minúscul del nord del Marroc fa seixanta anys sigui més modern que l’islam actual.

Tots hem vist fotos de dones islàmiques als anys seixanta, sense vel, amb professions liberals, amb accés a la universitat...
Són les dones que ara passegen pel carrer sense mocador, però amb por. I sobretot, amb la filla al costat passejant amb el hijab posat. Mira, quan després de la Primavera Àrab a Egipte els Germans Musulmans van accedir al poder, per primer cop la presentadora del telenotícies de la cadena estatal va aparèixer amb mocador, convertint-lo en un símbol de nou. Això ja parla per si sol.

És la mateixa estratègia que persegueix el fonamentalisme islàmic a Europa, doncs? Visibilitzar a partir del mocador.
El problema és que el fonamentalisme, més enllà de promoure l’ús del mocador per visibilitzar la presència musulmana a Europa, ha après a adaptar-se a l’entorn. Ara ja no calen imams fent discursos sobre res, perquè les xarxes socials són plenes de predicadors –molts cops, joveníssims- fent discursos brutalment masclistes però amb milers de likes.

En el món islàmic no s’ha produït la secularització que hem viscut aquí. Impossibilita això fer arribar el discurs feminista als musulmans més joves?
És molt difícil que algú aliè a l’islam parli d’igualtat de gènere a una musulmana, ja que ràpidament ho poden titllar equivocadament de racisme. I anar amb peus de plom a l’hora d’explicar la necessitat d’un feminisme real és molt perillós, ja que o s’educa en la igualtat, o el que s’imposa és el masclisme.

Per acabar, com erradicar el tabú del fet que algú no musulmà opini sobre l’islam?
És molt important, crec, que es faci pedagogia i es treballi per fer entendre que tot pot ser criticable, i que criticar una religió o els seus mètodes, en aquest cas l’islam, no es pot traduir en carta blanca per reaccionar violentament a aquestes crítiques. Jo defensaré a mort el dret de qualsevol a creure en el que vulgui, però també reclamo el meu dret a opinar sobre el que jo vulgui.

És un dels principis de la democràcia, en teoria.
Per això cal defensar-ho i treballar-hi. Potser el problema és que se’ns ha oblidat massa ràpid allò de #jesuisCharlie, tan fàcil de dir i tan difícil d'assumir.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat