Quan el meu pare va descobrir que pretenia comprar-me entrades pel retorn d’Oasis, va ser força taxatiu: “Però si són uns gilipolles!”, deia. És veritat. Ho són. A sobre, ell sempre m’havia empès cap al cantó bo de la història: el de Blur. I és que en Jordi Codina mai ha estat un home de fenòmens fan. No li ha sortit mai de la boca un “pagaria el que fes falta”. Però el dia de l’apagada, quan l’Ustrell va anunciar a la ràdio que tornava El Último de la Fila, al meu pare se li va despertar alguna cosa.
El dia de l’apagada, quan l’Ustrell va anunciar a la ràdio que tornava El Último de la Fila, al meu pare se li va despertar alguna cosa
Jo diria que, malgrat l’aversió totalment justificada que té pels germans Gallagher, va acabar agraint que hagués fet la cua eterna per veure’ls. Sense èxit, ja que hi som. Perquè aquesta vegada, ara que havia d’aconseguir quatre entrades pel retorn del seu grup de joventut, jo estava preparada. Una hora abans de l’inici de la venda m’havia registrat, havia begut el cafè amb llet i, amb la pàgina web oberta, escoltava Como un burro amarrado en la puerta del baile. Ja se sap que escoltar el grup porta sort. Vaig entrar la tercera (val a dir que estic molt orgullosa d’aquesta victòria; l’he comentat una infinitat de vegades aquesta setmana) a la fila virtual. Amb la memòria muscular de qui ho ha fet desenes de vegades, vaig desembutxacar la calerada com un linx. Rebut el correu de confirmació, vaig escriure a casa per comunicar la victòria.
En una espècie de vòrtex espai-temporal, s’unien els dos mons: la generació de les webs de revenda per internet, els hashtags i els algoritmes de Spotify compartia cua amb la dels cassets, les entrades en paper i les càmeres analògiques
Vam tenir sort. Escassos minuts després, X ja era ple de fills, tots més o menys de la meva edat, barallant-se amb els desgraciats de Ticketmaster i a desenes de milers de llocs d’aconseguir les entrades. En una espècie de vòrtex espai-temporal, s’unien els dos mons: la generació de les webs de revenda per internet, els hashtags i els algoritmes de Spotify compartia cua amb la dels cassets, les entrades en paper i les càmeres analògiques. Tots teclejant amb un únic objectiu: que els seus pares, només per unes hores, tornin a ser joves.
El somni febril del full en blanc
El Último de la Fila trasllada el meu pare i la meva mare a uns temps on les possibilitats eren infinites. Al full en blanc vital que ara ens toca a la generació dels seus fills anar escrivint, a poc a poc. Manolo García i Quimi Portet, a part de tenir un grup de música, també són la ruta nocturna pels bars de la comarca, les primeres feines, independitzar-se i, per què no, enamorar-se per últim cop i fumar com carreters en interiors. Quins temps devien ser, els vuitanta.
Manolo García i Quimi Portet, a part de tenir un grup de música, també són la ruta nocturna pels bars de la comarca, les primeres feines, independitzar-se i, per què no, enamorar-se per últim cop i fumar com carreters en interiors
Però va més enllà d’això. Hi ha alguna cosa en la veu d’en Manolo García que, de per si, convida a la nostàlgia. Certa èpica, fins i tot. El que els fa transgeneracionals és aquesta manera de combinar la ironia i el joc de ser jove; la conya, amb una acceptació calmada de com funciona realment el món. Sense recances. En les seves lletres s’hi escola un “jo” que és una engruna ínfima dins un tot enorme que, precisament perquè és inabastable, deixa de tenir importància.
En les seves lletres s’hi escola un “jo” que és una engruna ínfima dins un tot enorme que, precisament perquè és inabastable, deixa de tenir importància
El rastre d’El Último de la Fila ha seguit acompanyant la meva família al llarg dels anys. Sigui perquè en Quimi Portet, vigatà il·lustre, és client habitual de la Jazz Cava, o perquè en algun moment de la nostra infància ens van gravar un disc pirata de Los Burros. Probablement, cap nen del segle XXI ha cantat tan fort Jamón de mono com el meu germà de set anys al cotxe. I segurament cap pare ho ha comentat als seus amics amb tant d’orgull com ho ha fet el meu. És impossible saber qui ens donarà això, a nosaltres. Primer, perquè les audiències estan tan absolutament segmentades que m’esgarrifa escoltar les paraules “la veu d’una generació”, sigui en música com en literatura. Durant molt de temps, la cultura de bandes s’ha anat diluint en favor d’un cúmul d’estrelles del pop ultra personalistes, de qui coneixem la vida i les intencions de memòria. Tot plegat passat per un filtre de blanqueig, és clar. Després, perquè –ho va dir en Liam Gallagher mateix– ara els rockstars s’han de cuidar. Llegeixi’s: algun d’ells va descobrir, un dimarts qualsevol, que l’heroïna és terrible per al cos humà i que els metges no mentien quan deien que l’alcohol és, efectivament, un depressor. Probablement cap músic ho segueix al peu de la lletra. Però el perill de reivindicar-ho i no ser atractiu a tots els públics és evident.
Tots ells toparan amb una Barcelona canviada, una capital que ja no és la seva. Encara que s’animin i, després del concert, treguin el cap al Ceferino, que encara aguanta, la nit la passaran en algun hotel de “bien” de l’Eixample
No sé si els meus fills creixeran escoltant les melodies de La Élite o de Fontaines D.C. i observaran com els seus pares desapareixen del món una estona. Sí que em faria certa gràcia que, de sobte, aquests fills hipotètics s’apuntessin a barallar-se virtualment per les entrades del retorn estel·lar d’un decrèpit Bad Bunny. I imagino que la generació del procés podrà escoltar Manel com el jovent dels vuitanta avui poden escoltar aquest duo. Ho decidirà el temps. La qüestió és que ma mare i mon pare tenen entrades. Hi aniran amb uns amics de la uni, que ara ja són amics de la vida. També hi seran els veïns, que els ho van dir ahir, tot sopant. I la companya de feina de la meva mare, que després els tornarà a veure a Sevilla. Tots ells toparan amb una Barcelona canviada, una capital que ja no és la seva. Encara que s’animin i, després del concert, treguin el cap al Ceferino, que encara aguanta, la nit la passaran en algun hotel de “bien” de l’Eixample. Em trucaran per fer el vermut, per passar la tarda, perquè tot i que les fondes on dinaven encara conserven el nom, ara són caus de turistes. Però aquelles hores, mentre sonin, el meu pare, la meva mare i la carretada de boomers que els faran companyia a l’Estadi Lluís Companys podran fer veure que els seus fills encara no existim. Que no hem nascut. Tornar al somni febril del full en blanc. Carretera de recuerdos, que el delirio evita en la pasión…