Barcelona, 2 de juliol de 1549. Seixanta anys abans del decret d’expulsió de Felip III. Les autoritats civils executaven a la foguera Joan Malet; acusat i condemnat per suplantació de personalitat, estafa, xantatge i abusos sexuals. Malet, fuster de Flix, que la necessitat personal i les circumstàncies generals havien reconvertit en el caçador de bruixes més temible del Camp de Tarragona, esdevindria el morisc més cèlebre del segle XVI català. Malet era, en bona part, un paradigma de l’evolució cultural de la seva comunitat (nom i cognom català, llengua materna catalana, cristià convers de segona o tercera generació). Però per la part més coneguda (la delinqüencial) no representava en absolut la seva comunitat. El món morisc català era, en general, més pobre que el món cristià. Però ni era un pou de misèria ni era una fàbrica de delinqüents.
A què es dedicaven els moriscos catalans?
Els moriscos catalans havien quedat emplaçats, com a arrendataris o com a llogaters, dins dels grans latifundis de les famílies nobiliàries i dels ordes religiosos de les valls baixes del Segre i de l’Ebre. Amb el decurs del temps (segles XII a XVII), una part d’aquella comunitat guanyaria la condició de propietaris. I l’elit d’aquells propietaris es dedicaria —i s’enriquiria— amb la cria i la venda d’animals de tir (cavalls, bous, mules, rucs). Però, en canvi, la gran massa d’aquella comunitat restaria estratificada en dos nivells: els petits propietaris agraris i menestrals —que havien seguit el rastre de les seves elits—; i els jornalers —les classes més humils—. A Catalunya i a Aragó, els moriscos van excel·lir com a hortolans, espardenyers, saboners, paletes i fusters. Les colles de paletes moriscos són habituals en les obres de grans edificis com la Seu de Saragossa.
Com era la relació amb els seus veïns cristians?
Els moriscos catalans i aragonesos sempre havien tingut una relació tensa amb els cristians vells. Però a mesura que se succeïen les grans crisis baix-medievals (segles XIV, XV i principis del XVI), aquesta tensió es va multiplicar. Els xocs entre individus o entre colles d’aquells grups socials són freqüents. Per exemple, els arxius aragonesos contenen centenars de denúncies per conflictes entre hortolans moriscos de l’Ebre i pastors transhumants del Pirineu. Els primers acusaven els segons de llançar, a propòsit, els ramats contra els seus sembrats. I aquelles disputes, generalment, acabaven amb ferits i amb morts. A Catalunya, aquesta tipologia de conflicte no es va donar amb tanta freqüència i amb tanta violència; però els conflictes entre moriscos i cristians vells —a les valls baixes del Segre i de l’Ebre— van ser habituals.
Quins moriscos no van ser expulsats?
El món morisc català, a diferència del valencià, era catalanoparlant en la seva totalitat. Però hi havia diferents gradacions de relació amb els cristians vells. Des dels que conservaven, obertament, la religió islàmica i els cognoms d’arrel aràbiga; fins als que s’havien convertit al cristianisme i havien adoptat cognoms cristians. A mig camí hi havia una massa heterogènia formada per individus i famílies, oficialment cristians conversos, identificats amb cognoms cristians, però sospitosos de practicar d’amagat la seva confessió. La cancelleria de Madrid va encarregar a Pedro Manrique, bisbe de Tortosa, la confecció d’una llista amb els noms dels qui se salvarien d’aquella massacre. I Manrique va llistar 1.578 noms, basant-se en dades com els matrimonis mixtos, el consum de vi i de carn de porc i la recepció dels sagraments cristians.
On van anar a parar els expulsats?
En canvi, des del port dels Alfacs, van sortir 3.566 moriscos procedents de territori català; que, segons la investigació historiogràfica, es van dirigir, principalment cap als ports de la Provença (sota dominació de la corona francesa) i cap als ports del Magrib (sota dominació de l’imperi otomà). El professor Mikel Epalza, de la Universitat d’Alacant revelava l’existència de diversos testimonis documentals que, passat un segle llarg de l’expulsió, provaven l’existència i la persistència de moriscos de llengua catalana (d’origen català i valencià) a l’actual Tunis. El diari del viatger espanyol Francisco Ximénez (1724) deia que “Llegamos a un lugar llamado Grish El Oued o el lugar de Los Catalanes, por ser estos los que lo habitan, descendientes de los moros de esta nación (...) el cual tendrá cien vecinos (uns sis-cents habitants)”.
El català dels moriscos expulsats
I el diari de viatges de Joseph Morgan (del mateix any 1724) cònsol britànic a Tunis relatava que els pobladors de la comarca de Grish El Oued “are Catalonian Moors, and who use that language” (són moriscos catalans i utilitzen aquesta llengua). El mateix Epalza cita una curiosa tradició local d’aquella regió que diu que “Un grup de peregrins a la Meca; que passaven prop del poble, s’hi van voler albergar perquè se’ls hi havia fet de nit. Van trobar el recinte del poble tancat, i van sentir unes veus que cridaven noms; puix que era costum d’aquells pagesos passar revista a tots els habitants, cada nit, per si algun havia estat víctima de la població autòctona, terriblement hostil amb els moriscos d’origen català i valencià. I van sentir cridar: Pepet!!!; Quimet!!!, Pasqualet!!! I van fugir dient: aquests no són musulmans, sinó kúfar (infidels)!!!”.
El retorn clandestí
El professor Jordi Ferrús Batiste, de la Universitat Miguel Hernández —d’Elx— ha estudiat tant el fenomen de l’expulsió i l’establiment a Provença i a Tunísia, com el degoteig de retorns clandestins a Catalunya. I posa com a exemple el cas de Miravet. Com dèiem en l’anterior lliurament (el d’ahir dissabte), aquesta vila presentava el percentatge més elevat de població morisca de Catalunya: el 96% de la seva població. Doncs bé, segons la investigació del professor Ferrús, aquest 96% es traduïa en 91 famílies (unes cinc-centes persones). El 1610, van ser expulsades 79 de les 91 famílies i van ser autoritzats a quedar-se (la llista del bisbe Manrique) 14 famílies. Durant el trajecte entre Miravet i els Alfacs, 7 de les 79 famílies expulsades van aconseguir escapar de la fèrria vigilància dels “Tercios” i es van ocultar a les muntanyes.
Miravet
Després de l’expulsió es van promoure diverses iniciatives de reocupació amb èxit desigual. Mentre que les reocupacions a Lleida (22 cases i finques) o a Tortosa (46 cases i finques) es van efectuar amb relativa rapidesa; el cas de Miravet o d’altres viles amb percentatges molt elevats de població morisca expulsada, presentava moltes dificultats, perquè la Catalunya de l’època (sobre la zona occidental del país) no tenia prou força demogràfica per reomplir, de forma immediata, aquells enormes i sobtats buits. Els professors Ferrús i Terricabras expliquen que a Miravet, tan sols dos anys després de l’expulsió (1612); s’havia produït el retorn —de forma més o menys clandestina— de 31 de les 79 famílies expulsades (24 que procedien de l’exili i les 7 que s’havien emboscat durant el trajecte entre Miravet i els Alfacs).
Una estimació dels retornats
Segons el professor Terricabras, en aquesta maniobra de retorn hi van jugar un paper important diversos actors d’aquella societat: les famílies morisques que no havien patit l’expulsió (per una qüestió de solidaritat) i les famílies cristianes velles i, fins i tot, alguns grans latifundistes (per l’interès per recuperar l’aparell econòmic local). No coneixem la xifra exacta d’aquell fenomen, però si extrapolem el cas de Miravet, podem aventurar que els retornats podrien representar una tercera part dels expulsats (unes 1.200 persones a Catalunya i 12.000 a Aragó). El cas del País Valencià seria molt diferent. Joan Fuster, a “Nosaltres els valencians” (1962), explica que la relació entre les dues comunitats estava molt deteriorada des que a les Germanies (1519), la noblesa latifundista havia armat els seus moriscos i els havia llençat contra els revolucionaris.
La dissolució del món morisc i la seva petjada
En canvi, altres latifundistes o l’aparell hispànic s’hi van oposar. L’Orde de l’Hospital (el principal latifundista del sud de Catalunya) es negaria a restituir les propietats confiscades als expulsats que havien retornat. I el virrei hispànic Hurtado de Mendoza, denunciaria al rei Felip III que “vuelven a manadas, pudiéndose encubrir en las Justicias como naturales, hablando la misma lengua (el català) y sabiendo las entradas y pasos de la tierra”. Passades tres generacions els moriscos catalans (els no expulsats i els retornats) van desaparèixer, per sempre, diluïts entre el conjunt de la població. Però el testimoni de la seva existència ens arriba a través de cognoms com Adam, Albelda, Ardiaca, Batista, Bunyol, Bru, Codony, Esquerrer, Espinell, Ferrandis, Ferragut, Ferrús, Llop, Massot, Maura, Moré, Papasseit, Pubill, o Socarrat.