El cinema està de dol per la mort del reconegut director Adolfo Aristarain, un referent i figura indiscutible a l'Argentina i un cineasta que també va estar molt vinculat a Espanya, on va rodar alguns dels seus treballs més reconeguts, com La ley de la frontera (1995), Martín (Hache) (1997) o Lugares Comunes (2002). Aristarain, que va viure durant set anys a Madrid i que en el 2003 a rebre la nacionalitat per la seva contribució a la cultura iberoamericana, va morir aquest diumenge a Buenos Aires a 82 anys i la notícia va generar una onada de reaccions en la comunitat artística i cultural dels dos països, que destaquen el seu llegat, la seva mirada crítica i el seu indestructible compromís ètic i narratiu amb la justícia social. Aristarain era un d'aquells directors de pel·lícules que obligava a l'espectador a pensar. Tot i que no s’ha confirmat oficialment les causes específiques de la seva mort, el cineasta s’havia enfrontat a complicacions de salut en els darrers anys, incloent-hi una complexa cirurgia cardíaca en el 2019 que va requerir una llarga recuperació.
L’any 2024 es va convertir en el primer director argentí en rebre la Medalla d’Or de l’Acadèmia de Cinema d’Espanya, en la que va ser la seva darrera aparició pública. “El cinema és un ofici despietadament traïdor per a qui l’exerceix. Encara que un intenti amagar el que és, tard o d’hora el director despulla la seva ànima sense voler-ho en primer pla. El cinema que un fa és el que un és”, o “jo no crec en les nacionalitats del cinema (...), l’únic en què et condiciona filmar en un país o en un altre és en els mitjans de producció. Els països que volen tenir cinema prenen la decisió política de donar suport al cinema”, deia Aristarain aquell 2024.
L’Acadèmia del Cinema espanyol recorda la figura d’Aristarain, un cineasta que “pertany a una generació que va viure el cinema: es van enamorar de dones fantàstiques, es van sentir herois, van poder mentir i assassinar sense càstig… El cinema és part de la seva vida, és real, no és ficció. I és que el cinema va entrar molt aviat en la biografia d’aquest porter nascut al barri del Parque Chas, on, després de l’escola, veia dues o tres pel·lícules diàries, en aquelles sales de sessió contínua”.
Les pel·lícules més recordades
Al llarg de la seva prolífica carrera el realitzador va dirigir títols emblemàtics que van marcar diverses generacions d’espectadors. L’argentí va guanyar dos premis Goya al llarg de la seva carrera, a més de molts altres premis en festivals. El Goya a la millor pel·lícula Estrangera de Parla Hispana el va guanyar en 1993 per Un lugar en el Mundo, una de les seves creacions més emblemàtiques, que també va guanyar el premi Concha d’Or en el Festival de Sant Sebastià. La pel·lícula, protagonitzada per Oscar Martínez, Susú Pecoraro, Hernán Piquín i Juan Diego Botto, gira al voltant d’un adolescent, Ernesto, que torna ja d’adult a un poble remot de la província de San Luis (Argentina) per recordar la seva infància i repassar les circumstàncies que van marcar la seva vida. El Goya al Millor Guió Adaptat el va guanyar per Lugares comunes (2003), protagonitzada per Federico Luppi i Mercedes Sampietro, que narra la història d’un professor universitari prejubilat i la seva dona, després d’enfrontar-se a crisis econòmiques, que decideix traslladar-se de Buenos Aires a una xacra de la província de Còrdova per iniciar una vida més austera, enfrontant-se a la realitat dels ideals.
La ley de la Frontera (1995), protagonitzada per Pere Ponce, Aitana Sánchez-Gijón, Achero Mañas i Federico Luppi, narra l’aventura de res —un excapellà, un jove gallec i una fotògrafa— que s’uneixen a un bandoler argentí a principis del segle XX, desafiant les lleis i les barreres frontereres en una història plena d’acció i moviment. Però sens dubte, una de les pel·licules més recordades a Espanya és Martín (Hache), que va dirigir i produir juntament amb Federico Luppi -el seu actor fetitxe-, que també n’és protagonista al costat de Juan Diego Botto, Cecilia Roth i Eusebio Poncela i que és una pel·lícula de culte molt recordada pels seus diàlegs, les seves reflexions filosòfiques i un retrat excepcional del desarrelament i l’exili.
La seva darrera producció va ser Roma (2004) -no confondre amb la pel·lícula del mateix títol d’Alfonso Cuarón, rodada en blanc i negre-, també amb Federico Luppi com a protagonista, al costat de María Galiana i Aitana Sánchez-Gijón i Eusebio Poncela, que destaca pel seu ritme lent i càrrega simbòlica, i que narra la història d’un arquitecte argentí, Adrián, que viatja a Madrid per participar en un concurs de disseny d’un gran edifici. A la ciutat, es troba amb moltes persones i situacions que l’obliguen a replantejar-se la seva vida, la seva professió i els seus valors.
Un cineasta fet a si mateix
Aristarain va néixer a Buenos Aires el 19 d’octubre de 1943, en el barri de Parque Chas. “Devot de John Ford i d’Alfred Hitchcock”, Ariastarain va ser un “cineasta fet a si mateix, es va foguejar als rodatges com a meritori, tècnic de so, muntador, ajudant de producció, ajudant de direcció, i fins i tot es va posar davant de la càmera a Dar la cara, pel·lícula de José Martínez Suárez. Va assistir en la direcció el seu gran amic i mestre Mario Camus, així com Vicente Aranda, Sergio Leone, Lewis Gilbert, Gordon Flemyng o Sergio Renán; i va escriure guions en col·laboració amb Camus, amb qui s’entenia molt bé, i amb la seva inseparable Kathy Saavedra, que ha participat en gairebé totes les seves històries i gràcies a la qual, segons va confessar, no va caure en la sensibleria en les pel·lícules que va signar”, afirma l'Acadèmia de Cinema espanyol