La Montse Castellà és de Tortosa i està a Tortosa. Jo passo uns dies a Riba-Roja d'Ebre, teletreballant des de l'hort a tocar de l'Ebre de la família de la meva parella. Intentem trobar-nos a mig camí. A Móra. Hem de quedar per parlar del seu nou disc, Orgànic (U98, 2023) un disc que ha pres forma després que en una revisió ginecològica rutinària li detectessin nombrosos miomes. Diagnòstic que la va obligar a passar pel quiròfan per extirpar-li la matriu i els ovaris. No és, però, un àlbum traumàtic, ben al contrari, són nou cançons fetes des del racó més lluminós de l'ànima en què la cantautora canta a la vida vinculant cada peça amb un òrgan i linkant cadascun d'aquests amb fets, sentiments i emocions com la memòria històrica, l'amor, la justícia, la vida, la mort, el feminisme, l'amistat... La Montse Castellà està a Tortosa i jo passo uns dies a Riba-Roja d'Ebre, però, per aquelles circumstàncies de la vida no ens podem trobar a Móra. Hauria estat genial poder xerrar amb ella a la vora del riu que tantes vegades ha defensat. Acabem connectant-nos per videotrucada. Jo a casa. Ella a casa. Jo amb una paret blanca de fons. Ella amb un mapa del país, amb una xinxeta marcant cada poble i ciutat en què ha actuat.
Hi ha cap lloc en què encara no hagis actuat que et faci especial il·lusió?
La veritat és que he tingut la sort d'actuar a paisatges meravellosos i he compartit escenari amb gent increïble com el Paco Ibáñez, el Lluís Llach o la Joan Baez. Això ha estat un premi per a mi, però cal seguir endavant treballant perquè vinguin més regals. Soc una privilegiada, però aquest privilegi me'l treballo moltíssim. Faig allò que deia la meva iaia: "busca una feina que t'agradi i deixaràs de treballar" . Jo treballo molt, però no m'ho noto perquè m'agrada. M'aixeco cada matí i agafo la guitarra, poso les mans al teclat per escriure un article o agafo el caiac i surto al riu, perquè per omplir les cançons, primer t'has de buidar.
Faig allò que deia la meva iaia: "busca una feina que t'agradi i deixaràs de treballar" . Jo treballo molt, però no m'ho noto perquè m'agrada
I tu com et buides.
Buidar per a mi és relaxar-se, mirar el paisatge. La il·lusió per la feina ha de ser-hi sempre. No sé si arribarà un dia en què la perdré, però, fins ara, i ja porto gairebé 30 anys en aquest món de la cançó, no ha passat. Tinc la mateixa il·lusió del primer dia. Ara per ara, el que faig m'agrada, no és cap llosa. Ben al contrari, és una alegria. De fet, acaba de sortir Orgànic i ja estic pensant en el següent disc.
I si mai la perds?
No sé què farem: si som al ball, suposo que ballarem.
Et consideres, com deia l'Ovidi Montllor, una treballadora de la cultura?
Sí, la cultura, la música... és un ofici. Un ofici en què t'aixeques al matí, treballes, fas un horari... Tot per complir uns objectius. Tothom, com deia el Pep, s'aixeca ben d'hora, ben d'hora, per ser imparable i anar als seus llocs de feina. Passa que no totes les feines són tan visibles com la meva, que faig cançons, faig concerts, faig entrevistes... Una exposició que també et dona més responsabilitat. Però sí, som treballadors del món de la cultura. Una professió que, des de fora, és molt llépola, però s'ha de tenir aquella il·lusió de què parlàvem i persistència, perquè, com deia Picasso, la inspiració t'agafi treballant.
Per les circumstàncies que han envoltat aquest disc, si no és el més personal, sí que és el més visceral
Per les circumstàncies que l'han envoltat, és el teu disc més personal?
Sent cantautora, tot el que crees acaba sent personal, i tot el que és personal acaba sent polític, perquè hi ha una implicació i un compromís per dir coses. Perquè jo li dono la mateixa importància a la lletra que a la música. Però cert, finalment, per les circumstàncies que han envoltat aquest disc, si no és el més personal, sí que és el més visceral. Ha sigut un procés complicat. Vaig trobar-me amb el diagnòstic just en el moment de començar a crear. Podria haver aturat màquines i centrar-me en l'operació i la recuperació, i fer el disc un cop tot hagués passat. O, el que he acabat fent, carregar amb aquesta altra motxilla que m'ha penjat la vida i continuar caminant amb ella. No ha sigut fàcil. Hi ha hagut molts moments en què em sentia com aquells mòbils a què se'ls acaba la bateria de seguida, que els carregues i carregues, però al cap de mitja hora tornen a estar al 10 %. Orgànic és més personal per això, perquè tot el que he viscut, molt o poc s'ha acabat filtrant. Tampoc he volgut fer un disc vinculat únicament a una situació traumàtica.
No l'és.
No he volgut explicar una experiència trista, ben al contrari, he volgut fer catarsi, però tampoc podia mirar cap a una altra banda. No parlar del que havia viscut, em semblava poc honest. Però tampoc volia parlar-ne massa. He intentat trobar el punt mitjà. A l'hospital estant, vaig començar a donar-li voltes a escriure una cançó sobre el que m'estava passant, i vincular-la al feminisme, perquè la matriu i els ovaris són els òrgans per excel·lència de la dona. Però si vinculava una cançó a la matriu, per què no dedicava una cançó al cor parlant de l'amor.
De fet, cada cançó en aquest disc està dedicada a un òrgan.
Vaig fer una llista i tot quadrava, alguns d'una manera més literal i d'altres de més metafòrica. Soltar llast, per exemple, parla del ronyó, que és l'òrgan que tot ho depura. I a la vida és molt important treure'ns de sobre tota aquella gent que no ens aporta i les motxilles que pesen massa. No sé, com deia, si és el més personal, però sí el més visceral i el més diferent a la resta.
A la vida és molt important treure'ns de sobre tota aquella gent que no ens aporta i les motxilles que pesen massa
Terapèutic?
Escriure, fer música, cantar... tot aquest procés creatiu, el facis públic o no, és terapèutic. Tot el que té a veure amb la cultura i la creativitat, és terapèutic. Perquè la teràpia també forma part de conèixer-te millor a tu mateix. Aquesta societat va tan ràpida que no ens aturem a mirar a dins. I és molt important trobar el temps necessari per anar més lents i mirar-nos per dintre.
Mirant-te tu per dintre i explicant-nos que has vist, també ens pot ajudar a conèixer-se millor a qui t'escolta.
D'entrada, si jo parlo d'òrgans, tots en tenim. I com tots ens tenim, tots ens hi podem sentir identificats. Corria el risc de fer un disc tan íntim que només jo l'entendria, però he mirat de fer lletres que tothom se les pogués fer seves. Un disc que mira molt cap a dins, però a la vegada amb el desig de ser molt obert.
Corria el risc de fer un disc tan íntim que només jo l'entendria, però he mirat de fer lletres que tothom se les pogués fer seves. Un disc que mira molt cap a dins, però a la vegada amb el desig de ser molt obert
Un disc molt personal, però on t'acompanyes en un parell de peces d'un vell conegut com és en Cesc Freixas?
En Cesk és un molt bon amic de fa temps. Sempre ens havíem dit que faríem alguna cosa plegats, però no l'acabàvem de fer mai. Ara que ha vingut a viure al Delta de l'Ebre, a la Ràpita, no teníem excusa. Vam quedar un dia per fer un cafè a Tortosa, li vaig explicar el projecte i la proposta i es va sumar al moment. Hi ha aquesta simpatia mútua i aquesta visió comuna del món i la música com ofici.
De festa i protesta alhora.
Durant els dies més intensos del procés, quan van empresonar els Jordis, Òmnium i l'Assemblea van muntar un acte mig improvisat a la Plaça Cinc d'Oros de Barcelona. Ens van trucar d'avui per demà per participar-hi. Ens recordo assajant davant d'un caixer automàtic el Què volen aquesta gent de la Maria del Mar Bonet. Estàvem asseguts a terra, només faltava que ens tiressin quatre duros. Va ser molt emotiu i bonic. Un dia que encara va unir més la nostra amistat. Havíem de fer aquests duets.
Hi ha un desencís, és evident, però no amb la causa, sinó amb qui ara porta les regnes d'aquesta causa. Però la gent hi continua sent
Com vius i decodifiques el moment actual de país?
És una pregunta tan genèrica, amb tantes variables, que és molt difícil de respondre. Els que érem independentistes, ho seguim sent. La gent que es va sumar al procés per aconseguir una República Catalana, encara hi és. Els que no han estat a l'altura d'una societat que ells mateixos van animar a mobilitzar, ha estat certa classe política. Hi ha un desencís, és evident, però no amb la causa, sinó amb qui ara porta les regnes d'aquesta causa. Però la gent hi continua sent.
Dona, cantautora, independentista, del sud... Montse Castellà és moltes voltes rebel.
A les Terres de l'Ebre quan naixem ja ens posen un megàfon a les mans, perquè o sortim rebels o ens atropellen. A les idiosincràsies, dinàmiques i problemàtiques del país: sanitat, educació, la pandèmia quan va arribar... a tot això, que nosaltres també ho patim, suma-li les lluites més concretes: el riu, les nuclears, la plataforma Castor, les centrals eòliques, els trens... Perquè ara que el problema afecta Barcelona, tota la premsa en va plena del drama de Rodalies, però nosaltres fa anys que patim aquest drama. Intenteu agafar un tren de la R15 i ja veureu de què us parlo. Com no pots ser rebel quan neixes en un lloc on per sobreviure has de ser activista i t'has de reivindicar. Ningú qüestiona la catalanitat d'algú nascut a Barcelona, però sent del sud la sensació és que es dubta que tinguem els mateixos drets que la resta. Sí, soc rebel per haver nascut on he nascut, però també per caràcter. Fa 30 anys ja portava un nus cridant que el riu era vida. Avui dia el riu continua malalt i a un malalt no li demanes una transfusió, sinó que li dones sang. No pot ser que quan els problemes passen a determinats llocs siguin menors, i quan passen a d'altres, siguin de país. Així que sí, soc tres voltes rebel, i si cal, 35. Tot i que ser rebel, també cansa (riu).