Fa uns dies, en plena presentació de Misión Imposible: Sentencia final al Festival de Canes, Tom Cruise confirmava que aquesta vuitena entrega de la franquícia seria la darrera. I no és que la pel·lícula no deixi la porta oberta a continuar amb més aventures d'aquest grup de proscrits que viuen amagats entre les ombres, sempre llestos per salvar el món de terroristes, d'assassins o d'una intel·ligència artificial descontrolada, com passa a les dues entregues que, en teoria, tanquen la saga. Però sí és cert que l'edat no perdona, i més en el cas d'algú com Cruise, que ha fet bandera del seu compromís amb un tipus de cinema-espectacle dissenyat per ser gaudit en una pantalla com més gran millor (aquesta s'ha rodat amb càmeres IMAX, l'experiència serà més rodona en les sales que ofereixen aquesta possibilitat), i que s'ha entestat en una creuada contra la manipulació digital, mirant d'aconseguir la major versemblança possible en les acrobàcies que roda ell mateix i que fan honor al títol de la saga. Ja ho va dir una vegada, quan li van preguntar per què feia totes les escenes de risc: “Li preguntaries a Gene Kelly per què filmava ell mateix totes les seves escenes de ball?”.
La vitalitat de l'actor no és eterna, i cada vegada costa més córrer, saltar i penjar-se de llocs ben alts, amb la mateixa energia que tenia amb 30 anys. I no és que aquí no ho faci, perquè, tot i que els fanàtics s'han de carregar de paciència, Sentencia final torna a apostar per escenes espectaculars en un encara més difícil: en les quasi tres hores de pel·lícula, que, per cert, passen volant, l'icònic Ethan Hunt fa un parell de les seves característiques carreres a tota velocitat (ja sabem com li agrada accelerar, al bo d'en Tom), i posa tota la carn a la graella a les dues mastodòntiques, extraordinàries, tot i que potser insuficients, set-pieces d'acció: en una, es penja de l'ala d'un biplà groc per acabar pilotant un altre de vermell, mentre el seu rostre es transforma sota l'efecte del vent. Davant una intel·ligència artificial, què millor que una avioneta centenària? Citant a la sèrie El Eternauta, allò que és vell sí funciona. En l'altra seqüència, potser la millor de la pel·lícula, i de segur que una de les més llargues de tota la saga, Ethan/Tom es capbussa en el Mar de Bering per mirar d'accedir al submarí que vam veure enfonsar-se en l'anterior entrega de la saga. aquest claustrofòbic periple en el fons de l'oceà, ple d'entrebancs, de portes i míssils, de cadàvers congelats i de passadissos, és, potser, el moment més impossible de tots els moments impossibles que hem vist en trenta anys de missions passades de rosca.
Fem memòria: la prèvia Sentencia mortal acabava amb Ethan Hunt i el seu equip intentant aturar l'Entitat, una intel·ligència artificial decidida a destruir el planeta. Com si no en tinguéssim prou amb la “intel·ligència humana” per aconseguir-ho. Tot plegat quedava a l'aire, a l'espera d'una conclusió. Ara, l'antic agent secret caigut en desgràcia i els seus habituals companys de peripècies, Luther (Ving Rhames) i Benji (Simon Pegg), sumats a les incorporacions de la setena entrega, la carterista Grace (Hayley Atwell) i l'assassina Paris (Pom Klementieff), tornen a unir forces per mirar d'acabar amb una amenaça que ja ha començat a actuar, prenent el control dels sistemes dels míssils nuclears d'un grapat de potències mundials que compten amb aquest armament. Com augurava Terminator 2, la rebel·lió de les màquines ja és aquí. I no és casual que Cruise s'enfronti a una AI, amb els conflictes que la indústria cinematogràfica està començant a gestionar (recordeu les vagues d'actors i guionistes nord-americans?) respecte a les possibilitats d'una tecnologia que ha arribat per canviar el món tal com el coneixem. Tampoc és fortuït el context que ens presenta la trama: la manipulació de la veritat i la paranoia entre nacions ressona especialment connectada amb els, qui sap si preapocalíptics, temps que vivim.
Les picades d'ull a la saga
Com a (suposat) tancament de la que és, segurament i amb permís de James Bond, la millor franquícia que el cinema de crispetes ens ha ofert mai, la pel·lícula que ens ocupa no deixa de picar l'ull a les seves anteriors entregues. Potser es podria haver estalviat les infinites sobreexplicacions, amb muntatges d'imatges que cap dels fans hauria de necessitar. Amb al·lusions directes a la primera, la de Brian De Palma, i a la tercera, la de la pota de conill que signava J.J. Abrams (i que tenia al millor dolent de tots, l'enorme Philip Seymour Hoffman), i, fins i tot, amb la inesperadíssima (i afortunadíssima) recuperació d'un antic personatge a qui havíem perdut la pista, Sentencia final té massa moments que semblen el típic previously on televisiu. Potser ho justifiquin honorant els orígens de Misión Imposible, que es troben a la pantalla petita, però sona més a la voluntat de donar-ho tot ben mastegadet a un espectador gandul i/o sobresaturat d'oferta audiovisual.
Sentencia final és, probablement, l'entrega menys lleugera, la més solemne, la més pretesament transcendent de totes les Misión Imposible, trobant-nos amb un Ethan Hunt més messiànic que mai
En tot cas, els subratllats en forma de flashbacks, i els constants aclariments sobre macguffins anteriors o actuals, fins i tot algun homenatge una mica absurd al film i a la sèrie originals, no taquen l'altíssima capacitat de diversió de la proposta. I això que Sentencia final és, probablement, l'entrega menys lleugera, la més solemne, la més pretesament transcendent de totes les Misión Imposible, trobant-nos amb un Ethan Hunt més messiànic que mai. És el preu del comiat d'una saga que sempre ha jugat a l'il·lusionisme, a la màgia, al disbarat, a prendre'ns el pèl i a fer-nos creure que les coses impossibles no ho són tant. Podria haver estat millor? Sí. És una molt, moltíssim, més que digna cloenda? També. En un moment de Sentencia final, la veu de l'imprescindible Ving Rhames li diu al protagonista: “El món et necessita encara que no ho sàpiga”. D'alguna manera, aquestes paraules cap a l'agent salvador Ethan Hunt podrien anar adreçades a Tom Cruise, l'últim gran defensor d'una manera d'entendre el cinema d'evasió, l'última esperança que ens queda perquè aquests universos espectaculars, i aquestes sensacions que només es desperten a les sales davant d'una pantalla enorme, no morin mai. I això sí que sembla una missió impossible.