Als catalans ens encanta blasfemar. Blasfemar amb propietat i amb estil, és clar! Avui et presentaré alguns dels millors renecs i paraulotes del català. Sabies que la majoria dels renecs, blasfèmies, insults i paraulotes es troben als diccionaris normatius? Doncs sí!, tot i que n’hi ha alguns que no hi tenen cabuda. Encara que siguin marginals, dialectals o que estiguin mal vistos, els renecs formen part del nostre lèxic i aquests es mereixen un reconeixement. Ara em diràs que tu no renegues mai i que no se t’escapa ni una paraulota, oi? Va home, va! No cardis! Això no t’ho creus ni tu, hòstia!
Les paraulotes tenen una funció lingüística i comunicativa important: ens ajuden a expressar-nos. Ah!, i a DESFOGAR-NOS! Així que… Visca els improperis, llarga vida als retrets, amunt les paraules malsonants i que corrin les paraulotes, collons! Molt bé, molt bé, però… per on comencem? Bé, una de les paraules més nostrades és la famosa hòstia, i has de saber que hi ha moltes alternatives, com per exemple: Alça! Bufa! Carai! Carall! Caram! Collons! Colló! Cony! Diantre! Diastre! Déu n’hi do! Òndia! Ospa! Ostres! Recoi! Redeu! Renoi! Tira! Vaja! Vatua! Xe! I també tens l’opció de completar l’hòstia: hòstia santa, hòstia santíssima, hòstia puta, etc.
I si volem engegar algú a la merda?: Vés a cagar! Vés a escampar la boira! Vés a fer la mà! Vés a fer punyetes! Vés a fregir espàrrecs! Vés a la me! Vés a la quinta forca! Vés a l’infern! Vés a parir panteres! Vés a passeig! Vés a pastar fang! Vés a prendre pel cul! Vés a prendre pel sac! Vés a prendre vent! Vés al carall! Vés que et moqui la iaia!
Què, en faràs prou o no? Perquè si no en fas prou, aquí et dono unes quantes idees més per dir-li a algú que no val res: no vals ni la merda que cagues, no vals ni la pesseta de batejar, no vals ni per a tap de pica i no vals ni un cèntim! I si li vols dir que és mala gent, també li pots dir que és un mal bitxo, un malfactor, un malforjat, un malànima i una mala peça. I, entre els meus insults preferits, tots aquells que fan referència a ser un capsigrany: cap de lluç, cap de meló, cap de pardals, cap de ruc, cap de soca i cap de suro.
En català tenim un bon grapat d’opcions per cagar-nos en tota mena de coses diferents
Ah! Deixeu que us parli també del fet de cagar-nos en alguna cosa. La nostra llengua, que tots sabem que és rica i plena, compta amb diferents grafies per expressar aquest cagar-se en alguna cosa: càgon, càgum, cago’m, càsum, mecàgum, mecàgom, mecàgon o me cago en… Solem mantenir la o del verb cago i la n de la preposició en, tot i que en algunes varietats la n és una m i la o és una u. En català tenim un bon grapat d’opcions per cagar-nos en tota mena de coses diferents: càgum cony, càgum dena, càgum dotze, càgum Déu, càgum els collons d’en Pere Berenguera, càgum la mar salada, càgum la mare d’en Tano, càgum la puta (i la puta d’oros i la puta de bastos i la puta llet), càgum la teva puta estampa i càgum l’hòstia i tots els que em deixo.
Com a catalanoparlants tenim la responsabilitat de transmetre la llengua a les futures generacions. La llengua també inclou els renecs i les paraulotes, no només com a expressions idiomàtiques, també com a símbols de la nostra identitat i cultura. Així doncs, recordem el fet d’intentar parlar bé, que no costa una puta merda, però recordem també que, si ens hem de cagar en alguna cosa o enviar algú a cagar a la via, que almenys ho fem en català.