Quim Monzó va dir que plegava de La Vanguardia, que estava tip d’escriure i tenia ganes de jugar a la botifarra. Ell s'ha jubilat, però els seus llibres encara són als prestatges. En tenia uns quants, d'aquests llibrets Quaderns crema, de quan Quaderns crema no només publicava Stefan Zweig. Vaig agafar-ne un a l'atzar, perquè llegir-los em penso que els he llegit tots, molt de temps enrere. Els llibres que hem llegit són una pasta d'argamassa al fons de la consciència. Mil cretins és un recull del 2007, i per tant aviat farà vint anys. L'he rellegit, i he pensat que podria parlar-vos-en una mica. No com a experta de Monzó, ni de literatura catalana, perquè no soc cap d'aquestes coses, no ben bé. He llegit i he escrit en català, de manera desordenada, els últims anys. He assistit als intents literaris d'enterrar Monzó, l'autor, no l'home. L'home vaig trobar-me'l un dia a Sant Antoni, amb aquells tics que el caracteritzen, i crec que el vaig saludar amb un cop de cap —ell no em coneixia, però jo el conec a ell, i per tant saludar-lo va ser instintiu. No crec que se'n recordi. Ara m'adono que la postmodernitat que li atribuíem ja ha passat, ben bé la història passa i al moment no ho veus. Ha passat, la postmodernitat? Jo crec que sí, però els contes de Monzó, una mica com els de Pere Calders, transcendeixen el pas del temps, tant per la seva forma i estil com pel seu contingut. Qui també l'enyora és en Pep Antoni Roig, llegiu-la carta íntima que va dedicar-li.
Radiografia realista dels desamors de cada dia
Comencem. Un pobre home topa per casualitat amb la seva exnòvia, es tornen a veure. Primer un dia i després l'endemà. Aquest cop, a diferència de cinc anys enrere, ella no li demana cap compromís. Un dia ell furga als calaixos i descobreix que està malalta, i ell insisteix perquè visquin junts, i es comprometen. Resulta que la dona es cura, és un miracle, i és gràcies a ell, que s’ha acabat casant per pena. M’ha recordat una novel·la que em va impactar molt, una de les tantes que va escriure Stefan Zweig (just més amunt us en parlava!), mencionat fins a l'avorriment arran de la seva novel·la canònica El món d’ahir. No. La que jo us dic que m’ha vingut al cap es diu La impaciència del cor, segons la traducció que et trobis, i és la història d’un home convertit en pretendent, acorralat per una compassió que acaba transformant-lo en un monstre en la línia del personatge de Monzó. L'homenet monzonià es pregunta quan finirà la seva estimada, amb qui ha anat a viure perquè en principi havia de morir-se –i “no me n’hi hagués anat a viure si no fos perquè es moria”, ell que és un home de principis per qui “el compromís és una cosa sagrada i definitiva”. No hi ha res més català que valorar molt el compromís i, per tant, no comprometre's mai.
Aquí tenim la pista clau del títol del recull: el món és com un geriàtric ple de persones dements que ja no saben ni entenen res
Hi ha un recurs que Monzó fa servir sovint, introduir l’element insòlit quan menys te l’esperes. Un fill va a veure el seu pare a la residència geriàtrica. L’home li diu que es vol morir. Res que ens sorprengui. El que no té sentit és que l’home es posa maquillatge i porta calces, i això se’ns diu, però no se’ns explica. Enlloc diu “jo, que soc una dona trans”. No té gens d'importància, perquè el fet que el vell es posi pintallavis no afecta en absolut el seu relat. Senzillament, la familiaritat es veu alterada per una nimietat, un punt d'estranyesa que no se'ns explica, però que s'integra en un marc realista. L'element insòlit o dissonant és part del gènere del conte en general, la qüestió és com Monzó l'introdueix i com genera una confusió interessada a qui el llegeix. Un dels seus contes d'un altre llibre, no recordo quin, es diu "Invasió subtil". El narrador d'aquest conte argumenta que està fart que "aquell oriental", xinès, ens l'imaginem, vulgui "envair-lo". A mesura que el conte avança, veiem que aquesta invasió no es concreta i que l'oriental no té res d'oriental ni estrany o aliè, de fet ni tan sols té trets asiàtics: se'ns trenquen les expectatives, la invasió és tan subtil que és mentida, i acabes per concloure que el problema és del narrador, que és foll. O potser no, potser l'altre és molt bon invasor.
Segons en quin moment llegeixis el conte 'Dissabte', podries arribar a certificar que és realista, que la sensació d’arrencar-se la pell s'assembla molt al que passa quan s’acaba una relació de parella
A Mil cretins hi ha un altre conte ambientat a un geriàtric que conté el títol del recull: mil cretins. Aquest conte es diu “L’arribada de la primavera”, i parla de l’agonia de la mort dels pares ancians, que és un patir constant i mai no sembla arribar. En un moment determinat, la mare mig dement (la demència és un espectre, també) diu que “aquests mil cretins que viuen en aquest asil no se n’adonen, no saben veure què és net i que no ho és”. Aquí tenim la pista clau del títol del recull: el món és com un geriàtric ple de persones dements que ja no saben ni entenen res. La dona dement, a més, també té retrets al marit, fa tota una vida que es baralla amb el marit, però ara que no hi és tota només li queda la carcassa de l’odi. S’ha oblidat de què li retreia, al marit, i només ha quedat la memòria del retret. Quan la seva capacitat intel·lectual estava sencera les discussions tampoc tenien sentit, ve a dir-nos el narrador, però ara a més la dona s'ha oblidat de les paraules. La carcassa de la indignació i el ressentiment, ja és això. La protagonista del conte “Dissabte”, d’entrada sembla que vulgui esborrar els records del marit, o de l’exmarit, però aviat ens adonem que va més enllà, fins a arrencar les rajoles i arrencar-se la pell. Segons en quin moment llegeixis aquest conte, podries arribar a certificar que és realista, que la sensació d’arrencar-se la pell s'assembla molt al que passa quan s’acaba una relació de parella amb la seva rutina i els seus somnis implícits; que, de fet, no hi ha manera de fer “dissabte” sense destruir la casa on vivíeu. En un altre relat, una altra dona insisteix a comprar al seu marit tot de coses que li agraden a ella, a veure si així aconsegueix convèncer-lo de ser qui ella voldria que fos —no té èxit, però el marit tampoc arriba a deixar-la, i es limita a apilar a l'armari els jerseis de color crema que ella li regala.
Un autor consagrat elogia per casualitat un autor novell
Un autor consagrat elogia per casualitat un autor novell. Al conte, un autor consagrat top per atzar amb un llibre que li agrada. En la pròxima entrevista que li fan, ell dona el títol d’aquest llibre d’un autor novell, perquè li pregunten quin llibre li ha agradat, últimament. Això comporta l’agraïment de l'autor novell, que truca de seguida a l’autor consagrat per agrair-li l’esment i proposar-li d’anar a prendre un cafè junts algun dia. “Tu ets el meu mestre”, li diu l’autor novell, i per tant per mi seria un plaer, etcètera. Per mandra de l'autor consagrat, tot i la insistència de l’autor novell, la trobada no arriba a produir-se mai, i quan l'autor novell publica més títols acaba per ironitzar, “ja imagino que això d’anar a prendre un cafè són coses que es diuen, però que no es fan mai”. Finalment, l’autor consagrat treu un llibre nou, i l’autor novell aprofita per fer-ne una ressenya que acaba amb una sentència: l’autor consagrat està sobrevalorat. Una cosa semblant passa amb Quim Monzó. Borja Bagunyà, l’autor i professor de l’escola de literatura Bloom va decidir matar Quim Monzó, el contista, no l’home: el que fa l’autor novell amb l’autor consagrat que no ha parat de donar-li llargues.
Sí, quan ho vaig dir, ja fa una colla d’anys, pensava que en Monzó era un d’aquests ‘mestres perillosos’, perquè escriuen d’una manera que indueix a pensar que és ‘fàcil’ o fàcilment replicable, però que de fet han perfeccionat fins a tal punt que, en certa manera, l’han esgotat - Borja Bagunyà
Després de llegir aquesta resposta del Bagunyà m’adono que alguns contes de Mil cretins, sobretot els de la segona part, ja els havia llegit. Efectivament, els havia llegit, però no és que recordés els contes en concret, sinó la que reconeixia la tipologia de conte. No és estrany: fa vint anys que llegim contes de Monzó, siguin seus o d’algú altre que escrigui en català. Vaig llegir-lo que encara no havia acabat la secundària, i començo a tenir cabells blancs. Era un escriptor en actiu, prolífic, de dia a dia, coses de l'articulisme, i combinava això amb la condició de ser un escriptor de culte, també. La influència de Monzó és tan total que les possibilitats s’han esgotat, i l’única opció és matar-lo com a autor de referència.
També que, si tens un mestre mestre, no sé si és un elogi provar de fer el que fa, si no seria millor deixar-lo estar, concedir-li el territori que ha fet seu i que ha portat a un grau de perfecció inigualable, i buscar-te la vida per altres camins - Borja Bagunyà
Per allunyar-se del mestre, Bagunyà ha cultivat un estil molt diferent. Si Monzó escriu sobretot contes i té una prosa de frase simple, Bagunyà ha fet novel·la (també ha fet conte) i s'ha deixat portar per les frases subordinades. "És molt bo, Monzó", em diu. Però ell ja fa temps que ha matat al mestre.