Tal dia com avui de l’any 1833, fa 192 anys, a Barcelona; la fàbrica Bonaplata -situada al carrer Tallers- iniciava la seva singladura. La Bonaplata, dedicada a la foneria, seria la primera fàbrica de la península Ibèrica que podria ser anomenada “indústria”, per què era la primera instal·lació fabril del territori peninsular que incorporava la màquina de vapor com a força motriu del treball; i a partir del fet, destinaria una part de les seves instal·lacions a la fabricació tèxtil. Els seus propietaris, els Bonaplata, havien adquirit una màquina de vapor de 30 C.V. de la marca Hall, fabricada a Anglaterra. 

Els treballadors contemplaven aquestes màquines com una amenaça als seus llocs de treball, i en altres països que ja havien iniciat la implantació d’aquestes màquines a les cadenes de producció, s’havien produït conflictes greus entre patrons i empleats. A la fàbrica Bonaplata de Barcelona, la instal·lació d’aquesta màquina provocaria l’aparició del primer episodi de ludisme (rebuig a la presència d’aquest tipus de força motriu a l’interior de les fàbriques) de la història social catalana. Tot i això, durant els primers mesos, la tensió no traspassaria el límit de les amenaces. 

Passat un any i mig, la situació de conflicte larvat estava a punt de transcendir a un pla obert. I això acabaria passant la nit del 5 al 6 d’agost de 1835, després d’una cursa de bous molt fluixos a la plaça de la Barceloneta que va causar l’enuig del públic. Aquell malestar va ser aprofitat per una colla de luddites per a assaltar la fàbrica i incendiar-la. Segons la investigació historiogràfica, entre la turba multa incendiària s’hi va barrejar la patuleia (obrers sense feina, forasters desclassats i rodamons violents). La fàbrica Bonaplata i la màquina de vapor quedarien destruïdes.

Els Bonaplata van responsabilitzar el govern, que coneixia el nivell d’amenaça sobre la fàbrica, i li van exigir una indemnització. Però el govern de Francisco Cea Bermúdez, implicat en la Primera Guerra Carlina (1833-1840) va admetre que la Milícia Nacional (un cos paramilitar) no havia estat al nivell que s’esperava; però es va declarar incapaç de compensar dineràriament la pèrdua dels Bonaplata. Només van poder oferir-los la venda per un preu simbòlic d’una fàbrica de titularitat pública a Sevilla: la Fundición de San Antonio.

Els Bonaplata es van traslladar a Sevilla i van rellançar aquella fàbrica deficitària. Van guanyar el concurs per a la construcció del pont d’Isabel II -conegut, popularment, com a Pont de Triana-, i van desplegar una intensa activitat a la capital andalusa i als seus voltants. I el 1846 -onze anys després de l’incendi i destrucció intencionat de la fàbrica de Barcelona-; Narcis Bonaplata -convertit en regidor d’economia de l’ajuntament sevillà-; i juntament amb un altre regidor d’origen basc anomenat José María de Ybarra, es convertien en els fundadors de la Fèria d'Abril.