Miguel Milà, dissenyador (pre) industrial és una exposició que celebra la trajectòria d’un noi de casa bona que va triomfar durant el franquisme i més endavant, amb la transició i la democràcia posterior. Milá va rebre la Medalla de Barcelona l'any de la seva mort, el 2024, l'últim de molts reconeixements que va rebre en vida. L’exposició, que podeu veure al Museu del Disseny fins al 28 de setembre, és una mostra de 200 peces, prototips, plans i obres, i el títol de “pre (industrial)” fa referència a l’Espanya on va créixer Milà, arrasada per la guerra civil. Milá va créixer amb el que ell mateix anomenava “una voluntat de servei”, un punt irònica si pensem que Miguel Milá devia tenir-ne tota la vida, de servei.
Un nepobaby del franquisme
La primera part de l'exposició és un àlbum de família dels Milà i Sagnier, una família nombrosa i benestant. Nou germans, eren. Nascut als anys trenta, el seu pare era el comte del Montseny José María Mila i Camps, un monàrquic proper a Primo de Rivera. L'any 36, amb els revolucionaris per Barcelona, el pare va haver de passar per Montjuïc una temporada, però va salvar la pell. Amb l'ascens de Franco la por de la guerra civil es va esvair i la família Milá Sagnier va gaudir d'un benestar notable.
Ja de ben petit, Miguel Milá va demostrar un interès per reparar el que trobava per casa. El fuster de la família, en Cintet, va contagiar-li l’amor per l’artesania i per l’ofici d’inventar i reparar coses. La passió per buscar solucions als problemes tècnics era un joc que, quan era un nen, Miguel Milá va batejar com a Tramo (“Trabajos molestos”); quan era adult, Tramo es va convertir en una marca d’èxit.
Veiem Miguel Milá dalt d’una moto Montesa el 1949, el primer model; després el veurem dalt d’un cotxe BMW Isetta: feia una volta per Europa amb el seu cosí. Només algú molt privilegiat es podia permetre fer això aquella època. Veiem caricatures que va fer en uns papers grogosos de la Mancomunitat de Catalunya. Durant l'etapa de Primo de Rivera, el seu pare José María havia presidit la "Junta liquidadora" de la Mancomunitat de Catalunya, i per tant no és gaire sorprenent que el fill Miguel topés amb aquestes pàgines per casa i hi dibuixés a sobre. Durant l'etapa d'estudiant va abandonar arquitectura perquè no li agradaven les matemàtiques, i es va centrar en l’interiorisme. L’arquitecte José Antonio Coderch li va ensenyar a trobar solucions funcionals per respondre a necessitats específiques.
Quan dissenyo? Sempre. Vaig pel carrer i dic 'Ostres, com ho han fet de malament, això?' I penso com es podria fer bé
Miguel Milá només podia ser un dissenyador preindustrial perquè als anys 50 tota la indústria espanyola estava arrasada. El sentim dir que a la postguerra tot era carrincló, no hi havia catàlegs de mobles i la gent no tenia diners per gastar-se. El minimalisme era una necessitat més que una tria, i els primers encàrrecs li van donar amics de la família. L’hotel dels Coderch a Palma de Mallorca, una casa particular.
Aviat va començar a dissenyar i patentar productes: els llums TN, TMC i TMM, models que s’adapten a les necessitats de l’usuari; làmpades de peu amb un interruptor que sempre està a l’abast de la mà; el llum en forma de cistell, ideal per posar a terra; una llar de foc cantonera A14. L’exposició és plena d’objectes que va dissenyar Milá durant la seva carrera professional llarga, alguns dels quals segueixen al mercat encara avui, 60 anys més tard de la seva invenció.
Al fons de la sala, veiem Milá que parla en vídeo durant molta estona. L’entrevisten persones diferents, periodistes culturals, l’Òscar Dalmau, un botiguer de la casa de mobles Vinçon. Confessa que el millor que ha dissenyat eren encàrrecs per ell mateix, “autoencàrrecs”, necessitats sorgides de la seva vida quotidiana. Per exemple un majordom lleuger, tot de fusta: necessitava posar la jaqueta a algun lloc, i va crear-lo. "Quan dissenyo? Sempre. Vaig pel carrer i dic 'Ostres, com ho han fet de malament, això?' I penso com es podria fer bé [...] No m’ha preocupat mai, ser innovador: dissenya a partir de necessitats reals i seràs innovador”.
Disseny clàssic al servei de l'evolució (i no de la revolució)
És cert que el bon disseny no envelleix, almenys els mobles i la concepció que hi ha rere els mobles dissenyats per Miguel Milá encara no han envellit. Si pogués, m'enduria aquests mobles a casa. Són funcionals com els d'Ikea –el disseny sempre és funcional–, però amb més classe, i a més no els hauria de muntar. Milá mateix admet al vídeo que amb el temps l’exigència del públic (espanyol) ha millorat, i que és probable que IKEA hi hagi contribuït. Som menys carrinclons, busquem més el confort i la utilitat dels objectes, en definitiva ens hem acostumat a les prestacions funcionals del disseny.
És fàcil adonar-se que Miguel Milá va néixer amb sort, en un ambient molt propici per desenvolupar el talent. Una família amb diners i contactes, ben entesa amb el règim i amb altres figures de poder. Quan he entrat a l’exposició he hagut de reprimir molts esbufecs. He constatat que Miguel Milá era un nepobaby del franquisme, un burgès català dels de debò, dels que parlen castellà a casa.
Pensava en la meva família i la comparava amb la seva, amb la fantasia de voltar per Europa en cotxe els anys en què els meus avis maldaven per fer-se un lloc. Sentir-lo parlar al vídeo ha alleugerit el ressentiment. Hi diu coses força intel·ligents. Defensa l’artesania com el dret de l'home a participar en els processos de les coses, en memòria del que havia vist fer al fuster Cintet. Reivindica el fet de dibuixar a mà (què en diria, avui, de la intel·ligència artificial? No podrem saber-ho). “Dono molta importància a l’economia i l’estètica”, reconeix, perquè venia d’un entorn propici, però la postguerra no eren temps d’abundància, i calia ser pràctic. I també: "clàssic és allò que no es pot fer millor". Miguel Milá va ser un nepobaby de Primo de Rivera i de Franco, venia de la família privilegiada que venia i em sembla clau explicar-ho, però això no està renyit ni és incompatible amb el talent.
Els dissenys de Milà no són manifestos per canviar el món, sinó artefactes per millorar l'experiència de l’usuari. No està al servei de la revolució, sinó de l’evolució
Vist el vídeo de Milá, que conté entrevistes que van fer-li també cap al final de la seva vida, accedim a la part en què el dissenyador va ampliar el camp d’actuació i es va dedicar també a l’urbanisme. L’any 61 va incorporar-se a l’escola Elisava, on va donar classes fins als anys setanta; després va fer classes a l’escola Eina, una i altra són els grans referents del disseny de la ciutat. Va dissenyar bancs, i cadires llargues de fusta, una renglera de chaise long que es poden veure fins i tot a Nova York. També va dissenyar els seients del metro de Barcelona –sèrie 2000, tot i que jo no sabia que les cadires del metro també estaven numerades per sèries.
Al costat de la foto amb les chaise-longs de Milá a Nova York hi he llegit una cita de l'historiador Oriol Pibernat que crec que s’escau més que cap altra: "Els dissenys de Milà no són manifestos per canviar el món, sinó artefactes per millorar l'experiència de l’usuari i les formes que signifiquen els paisatges de la quotidianitat. No està al servei de la revolució, sinó de l’evolució". Pel que fa a posar el focus en "l'experiència dels usuaris" i en l'evolució de les formes i no en la "revolució" de les formes, em penso que Miguel Milá tenia una mentalitat ben bé dels nostres temps: ara tampoc no estem per revolucions.