"Què collons Miami, ni què Florida Beach", cridava un emmurriat i impetuós Pemi Fortuny. Era 1991 quan Lax'n'Busto va publicar el seu Miami Beach per ressaltar subtilment el poder de les grans estrelles americanes amb l'enorme picada d'ullet de no deixar de banda les gràcies de la Costa Daurada. Que si ells tenien Marilyn Monroe, Bruce Springsteen o la Coca-Cola, nosaltres teníem la botifarra, les platges de Tamarit o les bones pubilles. Però tot per acabar intuint que allò de l'altre costat de la bassa era excessivament millor que allò nostre. Per aquelles, Rigoberta Bandini, la nostra millennial de confiança, estaria fent els seus primers passos i, amb total probabilitat, consolidant la seva creativitat aclaparadora al so dels dibuixos del Club Súper 3; qui sap, fins i tot potser va escoltar la famosa reivindicació culpable dels d'El Vendrell quan ja tenia pèls a les aixelles i el grup va treure un recopilatori en directe amb els seus millors temes a mitjans dels 2000. No en tenim proves.

Per què relacionar ambdós artistes, llavors. El motiu més evident és que la Rigo acaba de treure nou tema i que, sorpresa, també es diu Miami Beach. Una coincidència, probablement. Un altre és que ambdues cançons, amb les seves infinites diferències, podrien tenir un tènue rerefons similar: que allò de fora li dona mil voltes a allò de dins, i no parlo només de fronteres físiques. I potser el més rellevant i que beu de l'anterior: aquesta lluita existencial innata entre el que volem ser i el que creiem que som. Els primers anys dels 90s eren temps diferents. El monòleg androcèntric era predominant i els discursos crítics, així com les veus femenines, escassejaven. Tampoc no hi havia massa afany per buscar-li la part deep a res, ni per expressar les coses amb necessària naturalitat, avalant les estructures emocionals de pedra que han condemnat a massa éssers a l'ostracisme del silenci. Calia encaixar tant sí com no. Es componien cançons d'amor però menys d'autogestió personal. I això dona pistes sobre la societat que érem antany.

El Miami Beach de Rigoberta Bandini, un altre gran tema per al seu aixovar, posa en perill els passadissos preestablerts i reivindica ben alt el dret a estar perduda, trista i desubicada —"sí, soy una ninetees bitch, adoro a Britney Spears, ando desubicada"—. No és estrany en ella, la Rigo és molt d'obrir-se en canal i petar-s'ho tot. Se'n va a Miami i et fa una cançó dient que igual no és per tant. És trempada i és propera, no li fa por el patetisme ni el ridícul, i empatitzes clarament perquè et fa creure que qualsevol frase del no-res se't podria haver ocorregut a tu. Lax'n'Busto jugava en una altra lliga: la de la careta de músics malotes, l'estampa del rock català gravada al front i la testosterona per bandera, amb autèntics himnes que ara ens semblen una passada de rosca. Però entre tantes desigualtats, els mateixos anhels i les mateixes cadenes: superar el sentiment d'inferioritat i encarar-se al món. Perquè tots tenim dret al dubte i perquè els catalans fem coses. Què cony.

Cada vegada ens fa menys pànic explotar la nostra vàlua sense voler encaixar en els patrons del que esperen ni el veí ni l'establishment foraster

El de mirar cap a dins en tots els sentits és un canvi de paradigma que val la pena subratllar. Vull creure que cada vegada ens fa menys pànic explotar la nostra vàlua sense voler encaixar en els patrons del que esperen ni el veí ni l'establishment foraster. Es veu a la llegua que molts artistes dels nostres estan volant alt sent honestos amb les seves propostes i amb les seves arrels, ja sigui cantant en català sense filtres, impulsant el trap i els sons urbans, compartint els seus temors a viva veu o les tres coses alhora, un fet inconcebible quan anar al psicòleg era estar boig i l'etiqueta "música en català" era condenatoriamente reduccionista. Si en Pemi deia allò de "no sé pas per què em fico en tot aquest merder si jo voldria viure a New Jersey en lloc d’El Vendrell", ara Rigoberta contesta que "no encontramos la respuesta / si nos vamos a países muy lejanos a buscarlas, a entenderlas, a palparlas / hoy soy rubia, ayer morena / así pasamos la trentena / no te abrumes". Igual és que alguna cosa estarem fent bé.