No hi havia cap dubte. Després de Bruce Springsteen només hi pot haver Bruce Springsteen una altra vegada. El seu segon —i últim— concert a Barcelona ha acabat com només podia acabar un espectacle majúscul dissenyat per a la posteritat. No importen el set list quasi calcat al de divendres ni les visites internacionals, el caos al transport públic o que hagi caigut la de Caín després de mesos de sequera. Aquí l'important, l'irremeiablement extraordinari, és que el Boss és un generador de felicitat a tota pastilla, un director d'orquestra emocional capaç de convertir una tarda de diumenge xopa en la millor nit de la teva vida. Quedi dit: res del que es pugui explicar ara i aquí no superarà l'empremta dactilar que aquest home deixa al cor dels que toca.

My love will not let you down ha donat el tret de sortida seguida de No surrender, Ghosts, Prove it all night, Letter to you o The Promise Land en un repertori que ja sona a comiat i a nostàlgia prematura. Així és com el Boss li ha fet una picada d'ullet a la trajectòria que un dia no gaire llunyà es convertirà en record: demostrant que fins i tot les millors coses tenen data de caducitat. Després han vingut Out in the street o Kitty's Back, aquesta última una lliçó musical sense precedents i que hauria de ser d'obligada escolta en directe per a tot melòman. La resta és la crònica d'un concert ja anunciat.

84f3abcb475c7c2b808fb490ecf0f436a5a35346w
Foto: EFE

No han faltat The Rising, Thunder Road, Born to run, Dancing in the dark i totes les lletres que era previsible que tornessin a sonar a l'estadi després d'haver retrunyit en l'estrena a casa nostra. Però torno al que deia al començament d'aquestes línies: això no és el realment transcendental del que ha succeït aquest diumenge. El que no podran relatar les pàgines escrites amb tremolor a peu de graderia és el gargot passional a l'estómac que suposa enfrontar-se una altra vegada al tsunami que genera Springsteen. No es pot. Com explicar amb paraules el que milions de bruceros encara no saben etiquetar?

Al Boss se'l repudia dues vegades: la primera quan algú que estimes te l'ensenya fins a l'avorriment i la segona quan reconeixes que t'agrada sense voler

Ho sap qualsevol que hagi compartit sostre i menjar amb un pesat incondicional del Boss. És un fenomen que podria desglossar-se en percentatges: el primer 15% recau inequívocament en el líder d'aquesta història, un excel·lent mestre de cerimònies que es barreja amb el 15% de magnetisme i camaraderia de l'E Street Band: l'altre 70% són ells. Bruce Springsteen és indissociable dels seus seguidors acèrrims i declarats, i sense aquesta massa que indubtablement aniria darrere seu si el seu ídol es tirés per la finestra no s'entén la seva importància global. No existeix Déu sense seguici. I això els converteix en llegenda.

Bruce Springsteen, concert Barcelona 28 abril / Efe
Foto: EFE

Per això, per aquest somni interminable que els amants de Bruce senten per ell, en el segon concert de la seva gira europea encara ha ressonat més l'esquinçadora pregunta silenciosa que encara ningú no vol fer-se: serà aquest el principi del final? I tot i que la immensa majoria sembla intuir la dolorosa resposta, sempre és millor escudar-se en un Springsteen marxós que canvia de cara i gest damunt l'escenari i que s'oblida de veure passar el temps cap endavant, com només fan els nens que volen ser eterns o els adults que saben precisament que no ho són. 

I en la ressaca preciosa d'una nit de possible comiat hi ha d'haver espai per reivindicar els fans de Springsteen a l'ombra.  No es parla massa dels que l'aprecien de retruc i s'han sumat a l'springsteeanisme per un tercer. Al Boss se'l repudia dues vegades: la primera quan algú que estimes te l'ensenya fins a l'avorriment i la segona quan reconeixes que t'agrada sense voler. Som molts: també ens referim al cantant afectuosament amb el seu nom de pila i cada cop que l'escoltem pensem en aquella persona que un dia ens va posar Mary's Place per primer cop. De mala gana al principi però amb un somriure entranyable al final. És el que té conèixer algú que agafa les seves vacances en funció de la gira i que és impossible de sorprendre amb novetats: que aprens també a deixar-te embriagar per aquestes petites coses de la vida que al final són les importants. Així que queda't amb un fan d'en Bruce i deixa que t'estimi: mai no saps quines bogeries seria capaç de fer per tu.