Diuen que les primeres vegades deceben. No hi estic d’acord. La decepció no té res a veure amb les primeres vegades. La decepció és filla de l’expectativa i l’expectativa no és més que una fantasia progressista, el resultat de pensar que la nostra existència és una escala, un camí ascendent cap a ves a saber on. Qui cregui que l’estan esperant, que el món li deu alguna cosa, acabarà decebent-se. És llei de vida. Suposo que és el que passa quan t’esforces a matar el misteri, el destí, quan decideixes creure que tot té una solució, una sortida pactada, sense danys col·laterals. Això, que explicaria tant l'èxit del porno com el dels antidepressius, és el que m’ha semblat entendre llegint Els invictes, la novel·la de William Faulkner que acaba de publicar Edicions de 1984.
Quan els canons deixen de disparar
Traduïda per Esther Tallada, aquesta història ens transporta al Comtat de Yoknapatawpha, on seguim els passos de Bayard Sartoris durant el transcurs de la Guerra Civil Americana. Mentre el seu pare, el Coronel John Sartoris, ronda per les fronteres de la Confederació lluitant contra l’avanç dels ianquis, el jove Bayard i el seu amic Ringo, un esclau negre sense gaire consciència de classe, veuen com els seus jocs infantils van guanyant serietat a mesura que evoluciona el conflicte. Allò que comença amb trets de mentida, disparats amb l'índex d’una mà desarmada, acabarà esdevenint tràgicament real quan la desfeta dels estats esclavistes del sud transformi la guerra oficial en un conflicte asimètric, moral, enquistat en les ànimes de tots els seus habitants.
Les guerres de conquesta assoleixen la seva fase més crua quan es firmen els tractats, quan els canons deixen de disparar. Amèrica no va ser una excepció
Pot semblar una paradoxa, però té el seu sentit. Les guerres de conquesta assoleixen la seva fase més crua quan es firmen els tractats, quan els canons deixen de disparar. Amèrica no va ser una excepció. De fet, si un s’ho mira amb certa perspectiva, s’adonarà que la lluita entre Ulysses S. Grant i el General Lee s'assembla més a les guerres per la unificació d’Itàlia que no a la mena de conflicte ideològic que tendeix a dibuixar la historiografia oficial. És fàcil deixar que la retòrica sobre els drets humans ens impedeixi veure-ho, però l’abolició de l’esclavitud per part de Lincoln no deixa de ser una mena de Decret de Nova Planta, una mesura destinada a posar fi a una civilització i sotmetre-la a una altra, en aquest cas a la d’un nord industrialitzat que no necessitava mà d’obra esclava per generar riquesa.
La resposta és una altra
Per més que profundament cruel, l’esclavitud (com el feudalisme) era el pilar fonamental d’un sistema econòmic i moral que va saltar pels aires d’un dia per l’altre, provocant una crisi identitària encara per resoldre. Una forma d’entendre-ho és fixar-se en la frase gairebé metafísica amb què en Ringo reacciona a l’entrada en vigor de la tretzena esmena. “Ja no soc un negrito”, diu, “m’han abolit” i no sabent ben bé que fer, es queda a la casa dels seus antics amos, incapaç d’adaptar-se al nou paradigma. El mateix pot dir-se dels milers d’esclaus alliberats que caminen desorientats pels paratges inhòspits de Yoknapatawpha o dels vells soldats, convertits en bandits, o de les seves dones, que incapaces d’acceptar la desfeta, s’aferren a una lluita íntima, personal, eterna.
Un optimista podria pensar que l’invicte és en Bayard, capaç de trencar amb el seu destí i evitar caure en els cicles de venjança que exigeixen els gens i la terra, però crec que la resposta és una altra
El cas més paradigmàtic és el de la Drusilla, cosina del protagonista, que, en el darrer capítol de la novel·la, es converteix en representant corpòria de “la causa perduda”. Prometent el seu cos a canvi d’un sacrifici de sang, la Drusilla intenta trencar les expectatives de fuga d’un Bayard ja adult, que, havent marxat a estudiar a Oxford (Mississipi, no Anglaterra), creu poder desempallegar-se de les misèries de la nació vençuda. És aquí on se'ns planteja la gran pregunta del llibre, basada a esbrinar qui són “els invictes” que es mencionen al títol. Un optimista o un progressista (tant és) podria pensar que l’invicte és en Bayard, capaç de trencar amb el seu destí i evitar caure en els cicles de venjança que exigeixen els gens i la terra, però crec que la resposta és una altra.
És impossible que Faulkner decebi
Si assumim que la figura de John Sartoris està inspirada en William Clark Falkner, besavi de l’autor, i que en Bayard és una barreja entre el seu pare i el seu avi (com sembla indicar l’argument de novel·la Sartoris, publicada el 1929), tot fa pensar que la seva fugida a Oxford no servirà per redimir-lo. Com explica Marina Porras, autora del pròleg d’aquesta edició, l’objectiu principal de l’obra de Faulkner seria el de recordar-nos “la inutilitat d’intentar lluitar contra la natura”. I és això mateix el que em fa pensar que la pulsió autodestructiva de l’escriptor i dels seus avantpassats, especialment lligada a l’alcoholisme i la incapacitat per estalviar un sol cèntim, els impedeix formar part de la categoria dels “invictes”, on tan sols pots figurar quan guanyes les guerres que et toca lluitar.
Si l'objectiu de qualsevol bon escriptor és imposar-te una forma d’entendre el món, Faulkner ho aconsegueix, fent-te abandonar qualsevol rastre de les idees sobre el lliure albir que, alguna vegada, van rondar pel teu cap
He començat parlant de les primeres vegades perquè aquest ha estat el meu primer Faulkner i perquè, evidentment, no m’ha decebut. És impossible que Faulkner decebi, perquè en el seu món totes les expectatives neixen mortes, fins i tot les més petites. Podria semblar un defecte, però no crec que sigui el cas. Si l'objectiu de qualsevol bon escriptor és imposar-te una forma d’entendre el món, Faulkner ho aconsegueix, fent-te abandonar qualsevol rastre de les idees sobre el lliure albir que, alguna vegada, van rondar pel teu cap. Després tanques el llibre, pagues el cafè, tornes a casa i no saps ben bé què dir ni què fer ni com mirar-te les coses i de la mateixa manera que aquest ha estat el teu primer Faulkner et preguntes si no seria millor que fos l’últim. El temps dirà.