La Veronal, sota la direcció de Marcos Morau, ha aterrat a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb un espectacle de gran intensitat: La mort i la primavera, una recreació lliure i poderosa de l’última novel·la de Mercè Rodoreda que ja s'havia pogut veure a la Bienal de Venècia. El resultat és un muntatge que no busca il·lustrar literalment el text, sinó que el travessa, el tradueix i l’expandeix en un llenguatge escènic propi: la dansa, la imatge i la música, de què s'encarrega una hiperactiva Maria Arnal aquí hipnòtica, com a matèria primera.
Un muntatge que no busca il·lustrar literalment el text, sinó que el travessa, el tradueix i l’expandeix en un llenguatge escènic propi: la dansa, la imatge i la música, de què s'encarrega Maria Arnal, com a matèria primera
Des del primer moment, l’espectador entra en un univers dens i alhora hipnòtic. Els intèrprets, amb moviments mecànics, a vegades convulsos, evoquen un poble oprimit per les seves pròpies tradicions, rituals i violències. El paisatge escènic recorda una mena de malson col·lectiu: parets que semblen tancar-se, llum que encega o enfosqueix, sons que ressonen com un eco ancestral. Tot plegat transmet la sensació d’un món tancat sobre si mateix, dominat per l’absurd i la crueltat.
Metamorfosi artística
Morau recull la potència poètica i alhora opressiva del text rodoredià i la tradueix en imatges de gran bellesa plàstica. L’aigua, la mort, el pas del temps i la destrucció travessen l’espectacle, que juga constantment amb la fragilitat i la violència. La paraula, gairebé absent, queda substituïda per un cos col·lectiu que es mou entre la rigidesa i l’espasme, com si els personatges estiguessin atrapats en un ritual etern. Un dels moments més impactants arriba quan els intèrprets es llancen a l’escenari amb una força que sembla sobrehumana, per després caure en un silenci inquietant. Aquest contrast constant entre exaltació i buit, entre comunitat i solitud, és la gran aportació de La Veronal a l’imaginari rodoredià: mostrar que el poble que descrivia l’escriptora és, en realitat, un reflex distorsionat de nosaltres mateixos.
Morau recull la potència poètica i alhora opressiva del text rodoredià i la tradueix en imatges de gran bellesa plàstica
La mort i la primavera no és un espectacle fàcil. És exigent, demana del públic una atenció oberta i una disposició a deixar-se endur per imatges i sensacions més que per relats lineals. Però la recompensa és immensa: un viatge a la part més fosca i fascinant de la condició humana, feta dansa i teatralitat. Al final, el muntatge deixa una sensació d’haver travessat un malson bellíssim i dolorós alhora, un malson que, com l’obra de Rodoreda, ens interroga sobre els límits de la llibertat, la inevitabilitat de la mort i el paper de la comunitat enfront de l’individu. Amb aquest espectacle, La Veronal confirma la seva capacitat d’afrontar textos fundacionals de la nostra literatura i transformar-los en experiències escèniques úniques. Al TNC, La mort i la primavera és molt més que una adaptació: és una metamorfosi artística que ressona amb força en l’imaginari contemporani.