"Acostumo a relacionar cadascun dels personatges de les meves novel·les amb una cançó, de tal manera que abans de posar-me a escriure, escolto aquesta cançó perquè em posi en l'estat emocional del personatge. I, en aquest cas, vinculava la lletra, el ritme, el to juganer, amb en Simó, el personatge protagonista de la novel·la". La nova novel·la de Melcior Comes es titula L'home que va vendre el món, títol que l'escriptor mallorquí ha pistat de la cançó homònima de David Bowie.
Última entrega de la trilogia que va iniciar amb Sobre la terra impura (Editorial Proa, 2018) i va serguir amb l'aclamat Tots els mecanismes (Editorial Proa, 2022), a L'home que va vendre el món, Comes en apropa a la figura d'en Simó Diarte, un expert en comunicació i publicitat que treballa per a una agència multinacional en ple Quadrat d’Or de la ciutat de Barcelona. Un dels seus últims clients, però, l'obsessiona: la Rosa Dorca, una candidata a l’alcaldia de tarannà agrament populista (impossible no pensar en Sílvia Orriol), que ha aprofitat les idees d'en Simó per impulsar la seva campanya electoral. Immers en una crisi de vocació i d’identitat, en una nova Barcelona de tints venecians, amb canals navegables i pontarrons, i amb una filla que l'esquiva i un gat domèstic que l'esgarrapa, en Simó es veu amb l’obligació d’haver de satisfer els nous amos del món, alhora que intenta mantenir la dignitat, la intel·ligència i un cert sentit del que és real i el que tan sols és mania personal, deliri o publicitat enganyosa. La millor novel·la de Melcior Comes? Molt probablement.
La versió original de David Bowie o la que van fer Nirvana al seu MTV Unplugged?
La nostra generació la vàrem descobrir per Nirvana. Tot i que el mateix Cobain ja es va afanyar a descobrir-nos en la presentació de la cançó: "This is a David Bowie song". Així que primer vam escoltar la versió de Nirvana i després anaves a buscar l'original. Però aquesta cançó, igual que altres cançons de gent com Bob Dylan, vam saber d'elles a través de grups que estaven de moda als 90.
Has estat escoltant altres artistes durant el procés d'escriptura de L'home que va vendre el món?
Sí, sobretot música minimalista contemporània, com la banda sonora de Leftovers, del Max Richter. És una música molt emocional i, al mateix temps, molt petita. M'agrada molt la reformulació que ha fet amb sintetitzadors de Les quatre estacions de Vivaldi. Una cosa que pot ser fins i tot aberrant o ofensiva. Però ell hi ha posat coratge, i tacte i sensibilitat. Ha reescrit un clàssic i alhora l'ha fet postmodern. Literàriament, aquesta és l'estètica que a mi m'agrada.
En el teu cas, parlar de referents és absurd, però llegint la novel·la m'ha estat impossible no ubicar-te en algun lloc entre Ferran Torrent i Bret Easton Ellis.
Són autors molt interessants, que m'agraden molt. Jo, però, pensava en el París de Boris Vian o el Nova York de Saul Bellow. És una novel·la escrita per ser llegida ràpidament, però al mateix temps que tingui sofisticació literària, que tingui treball, que tingui enginy.
Amb L'home que va vendre el món tanques la trilogia que vas iniciar amb Sobre la terra impura i vas seguir amb Tots els mecanismes.
Són tres novel·les que, en certa manera, parlen d'una certa elit econòmica i intel·lectual. Hi ha personatges que es repeteixen. En aquesta, per exemple, hi ha un periodista que també sortia a Tots els mecanismes i alguna referència a altres novel·les meves. D'alguna manera, són mons interconnectats, tot i que són novel·les que responen a visions i temes diferents. Aquesta és una novel·la totalment barcelonina. No hi ha ni una sola escena que no passi a Barcelona. Les dues anteriors eren novel·les molt mallorquines: Sobre la terra impura i l'altra, Tots els mecanismes, una història ubicada entre Mallorca i Barcelona.
Quan vam parlar de Dia de la Balena, la novel·la iniciàtica que van publicar l'any passat, ja ho deies, que estaves capficat en una història totalment barcelonina.
Ja fa més de vint anys que visc aquí. De Mallorca guardo els records d'infantesa i adolescència. Els records de joventut i de maduresa estan vinculats a Barcelona, i són els que uso per retratar aquesta ciutat i el seu desgavell. Soc un escriptor al qual li agrada parlar del present, de les coses que passen avui en dia. Així com El dia de la Balena era una novel·la sobre els anys 90, aquesta és una novel·la ja no sobre l'any 2025, sinó que fins i tot podria estar ubicada el 2035. O en un present alternatiu que, en el fons, és com un futur imminent.
Soc un escriptor al qual li agrada parlar del present, de les coses que passen avui en dia. Aquesta és una novel·la ja no sobre l'any 2025, sinó que fins i tot podria estar ubicada el 2035. O en un present alternatiu que, en el fons, és com un futur imminent
Un dels fets més fascinants de L'home que va vendre el món és, justament, que, des de la ficció, has modelat una novel·la rabiosament actual.
Hem vist moltes coses els últims anys, com l'ascens del populisme, la irrupció de la intel·ligència artificial a tots els nivells: en el periodisme, en el màrqueting, en la comunicació, en la creativitat... Fins i tot en la creació literària! Això ha implicat un canvi de mentalitat, una altra manera de fer, una altra manera de treballar... El personatge central, en Simó, s'hi troba. Se'n va adonant que moltes de les coses que ell fa i per les quals s'ha estat preparant durant tota la vida per ser excel·lent en aquesta feina, que és interpretar el món, assimilar les dades sobre les tendències, ensumar la cultura del moment per veure de quina manera se poden incorporar els productes que ell no té més remei que vendre treballant en una empresa de publicitat, doncs aquesta feina ara la pot fer una màquina: una màquina pot assimilar el comportament de la gent online, pot veure quines coses funcionen o no, pot crear imatges i espots i tests a temps real, i pot fer-ho amb molta més velocitat que qualsevol creatiu publicitari. I clar, això l'espanta. Hi ha una escena de la novel·la que troba que han creat un bot del Josep Pla. Això, que sembla inverosímil, ja ho estan fent els anglesos amb els seus escriptors. Estan fent bots que parlen i escriuen com en Henry James o com en Charles Dickens, de tal manera que, fins i tot, a un expert li dius: "Hem trobat un conte inèdit de Henry James", i és incapaç de dir-te si és real o si te l'ha fet la intel·ligència artificial després d'assimilar 15 mil o 20 mil pàgines d'aquest autor.
Fas un relat molt fidel, també, de l'actual precarietat del periodisme.
Tenim un periodisme en crisi, sense mitjans. El mateix Simó ha de finançar un diari digital perquè faci vertader periodisme entorn de la candidata populista, perquè els altres mitjans no tenen ni els recursos, ni la paciència, ni el coratge polític de fer vertader periodisme entorn d'aquesta dona, esbrinar qui hi ha darrera, qui li escriu els discursos, qui finança la campanya, qui està orquestrant ideològicament tot el que està passant al voltant d'aquesta candidatura. Simplement es limiten a anar a les rodes de premsa i escriure el que diu aquesta persona, però no intenten esbrinar què hi ha rere aquesta candidatura, que és el que el periodisme hauria de fer.
Si no molesta, és propaganda.
Exacte. I el que no és propaganda, és publicitat.
Un dels objectius del llibre és fer-te veure que el populisme és un sistema de tòpics, igual que és un sistema de tòpics vendre la Coca-Cola
La novel·la gira entorn de la campanya electoral a l'alcaldia de Barcelona d'una candidata que és fàcilment identificable amb la Sílvia Orriols.
Sí, exacte. És un personatge molt grandiloqüent, com la Belloni, com el Trump o com qualsevol populista de dretes francès. Un dels objectius del llibre és fer-te veure que el populisme és un sistema de tòpics, igual que és un sistema de tòpics vendre la Coca-Cola. És un discurs que és idèntic per tot. És idèntic a Itàlia, és idèntic a França, és idèntic als Estats Units, és idèntic aquí. L'únic que has de fer és buscar el públic, buscar les consignes, la retòrica i acompanyar-te de mitjans perquè aquesta retòrica arribi a la gent que ara mateix està molt preparada perquè això qualli.
És tan idèntic que a Catalunya les diferències entre Vox i Aliança Catalana en la gran majoria de temes són inexistents.
Són les diferències i les anomalies típiques que té qualsevol cosa a Catalunya. Som una minoria nacional dins una altra majoria nacional i aquí s'hi sumen paranoies pròpies. Això li dona, a tot plegat, matisos i diferències que són molt fortes. També aquest discurs antiimmigració, però a més una determinada immigració, perquè sobre l'altra no se'n diu gaire cosa.
Segueixes llegint la premsa?
És una novel·la feta molt amb consciència d'actualitat, sobre com funcionen les grans empreses d'infraestructures, com funcionen els grans contractes públics entorn de tot això... També hi ha un treball de documentació de com va funcionar l'última campanya política a Barcelona, que vaig seguir molt de prop mentre feia el llibre.
Les eleccions del "que us bombin"?
Exacte. Hi ha moltes coses de la resolució de la trama de la novel·la que són idèntiques a la resolució de la trama política de les últimes eleccions municipals a Barcelona: qui va guanyar, qui va perdre...
T'ha contactat algun polític?
Encara no, el llibre acaba de sortir. Vaig ser jo que vaig contactar amb ells quan feia el llibre.
Vas fer entrevistes?
Sí, amb caps de campanya i gerents de campanya. M'explicaven coses. També volia saber com funcionava el màrqueting online. Em frappava el cas real de Cambridge Analytica, una empresa que es dedicava a descobrir, a través de les dades massives, on estaven els votants indecisos per anar a influir directament sobre ells. Això va condicionar totalment la primera campanya de Trump i el Brexit. Comprant dades sobre el conjunt de la població, podies descobrir on estaven aquelles persones que podies seduir més fàcilment o allà on hi havia bosses d'indecisos, podent dirigir concretament la campanya a aquest segment de la població de tal manera que, només variant un 2% els possibles resultats electorals, podies guanyar els comicis. Això, quan es va descobrir, va semblar un fet totalment anòmal. Però és que, abans de portar-ho a la pràctica amb el Brexit i els Estats Units, ja s'havia assajat a països africans i a països asiàtics. Aquesta empresa ja havia jugat a tot això en aquests altres països, i jo volia jugar amb la idea que això també podria estar passant a casa nostra.
Està passant?
No ho sabem, perquè tampoc ens ho diuen. No tinc dades que això hagi passat, però no entenc per què no pot haver passat. No m'encaixa que no pugui haver passat, si ha passat pertot.
No som un oasi.
Aquí hi ha un oasi, un oasi català, però vam descobrir que sota l'oasi hi havia un niu de merda, un pedregar i uns pous negres. M'agradaria que ens diguessin la veritat entorn de tot això: s'usen certes dades massives a l'hora d'influir, a l'hora de dirigir el màrqueting polític? Només és això.
Tenim l'atenció destrossada. Ja no som capaços de llegir tres hores seguides com abans fèiem, sense agafar el telèfon i mirar què està passant. I això és perquè han guanyat la partida. Una partida mental
Com més has gratat i més has investigat, més por et fa la societat actual?
Sí, perquè, per molt intel·ligent i disciplinat que siguis, no tens la capacitat de separar-te de la fascinació que provoquen les xarxes socials i tot el que ens arriba a través de les pantalles. Tenim l'atenció destrossada. Ja no som capaços de llegir tres hores seguides com abans fèiem, sense agafar el telèfon i mirar què està passant. I això és perquè han guanyat la partida. Una partida mental. I aquesta partida mental, aquesta atenció fragmentada, és el que possibilita que siguem més sensibles a aquest tipus de consignes.
Hi ha un llibre fascinant sobre tot això del periodista nord-americà Max Fischer: Las redes del caos.
Ho tenen tot estudiadíssim, és el mecanisme de la recompensa.
Com el mico que li tiren el plàtan com a premi després de fer la bufonada.
Però a les xarxes, aquest premi és la cosa més valuosa amb què et poden recompensar per a la nostra psicologia —i per tant és molt difícil lluitar-hi en contra— que és el reconeixement.
La dopamina que et genera obtenir el like.
D'això també se'n parla a la novel·la: de quina manera s'han aprofitat de totes aquestes estratègies per fer-nos dependents de les xarxes. De com, un cop t'han captat l'atenció, portar aquesta atenció allà on vulguin. En Simó, el protagonista, és un mercader de l'atenció.
Ell en diu un enginyer de túnels d'atenció.
Però ell també està destrossat, ell també és víctima de tot això. Aquest home és fill d'aquesta època nostra.
Quina és la feina exacta del Simó? Perquè llegida la novel·la, encara no ho sé.
És un intel·lectual, perquè no és un creatiu estricte, al servei d'una gran empresa de comunicació. No el tenen per crear eslògans, sinó per donar les consignes culturals a través de les quals després vingui algú a crear aquests eslògans, aquestes campanyes. Ell és el que diu: "Hauríem d'aprofitar aquest clima cultural que ara demana certa mena de model, certa mena de llenguatge, certa mena de tipografies". Ell és qui diu als creatius el camí que han de seguir. És un gran intèrpret de la cultura.
T'has entrevistat també amb alguna figura similar a la del Simó?
De fet, no sé si existeixen figures estrictament similars a la del Simó, en el món de la publicitat, però a mi m'interessava que hi fos: un intel·lectual expert en neuromarketing i cognició, en les coses relacionades amb la manera com el nostre cervell assimila certes informacions. Són coses que fa 20 o 30 anys ningú en parlava, no se sabien. Abans tot era més deductiu. No ho podies demostrar d'una manera tan científica. Tot això s'ha estudiat més recentment. Ara podem escanejar el cervell a mesura que rep missatges. De totes aquestes coses de la dopamina no se'n parlava fa vint anys. Són descobriments recents.
És molt estimulant, com a lector, el joc de diàlegs que fas en molts dels capítols, mesclant diverses converses alhora, aconseguint que mai perdis el fil.
Això ho fa molt el cinema. El Martin Scorsese és especialista en això. En una mateixa escena pots veure aquesta conversa que estem mantenint tu i jo, i al mateix temps com expliques aquesta mateixa conversa entre tu i jo tres hores després, però, a més a més, com algú que ens estava mirant des de fora també ho explica algú altre. Em sembla molt interessant transmetre aquesta sensació de caos, de veus... En el fons, aquestes converses són com una cascada de tuits. És com quan entres a Twitter i vas llegint diversos fils a l'hora. Bé, Twitter ja no, X, que, perquè no quedés desfasada la novel·la, vaig haver de canviar el nom cada vegada que citava la xarxa. He intentat portar aquesta sensació a la novel·la. De fet, són veus que estan parlant del mateix, però de diferents plans temporals. Això és divertit de fer. Demana una mica més de feina per part de l'escriptor, però pel lector és molt engrescador.
No volia fer una novel·la massa convencional o massa fàcil, perquè si no tampoc hi ha art. Tant de bo poguéssim inventar una nova manera d'explicar històries, que és el que se suposa que fan els grans escriptors
També vas canviant la veu narradora, gairebé sempre està en tercera persona, però a vegades passes a la segona interpel·lant directament al protagonista.
No volia fer una novel·la massa convencional o massa fàcil, perquè si no tampoc hi ha art. L'art de l'escriptura és aquest: fer coses diferents i buscar tècniques i maneres noves d'explicar històries. Tant de bo poguéssim inventar una nova manera d'explicar històries, que és el que se suposa que fan els grans escriptors.
És el teu repte?
El meu repte és que, quan acabis un dels meus llibres, diguis: "Aquest paio té una manera particular d'entendre la novel·la, té una manera particular d'entendre el llenguatge literari". Això és molt difícil.
Ets molt exigent amb tu mateix?
No sé si és ser molt exigent. Però considero que forma part de l'objectiu de tot escriptor: no fer una feina convencional, tòpica, que pugui fer qualsevol altre escriptor o que fins i tot ja pugui fer la intel·ligència artificial. Perquè jo moltes vegades ja ho provo. Jo faig classes d'escriptura i li dic a l'alumne: aquest exercici que jo t'acabo de proposar li he proposat també a la intel·ligència artificial.
Li has demanat mai a la intel·ligència artificial que fes un text a l'estil de Melcior Comes?
Aquest estiu he començat a escriure una nova novel·la. El que vaig fer va ser passar a la intel·ligència artificial capítols d'aquesta novel·la en procés. La intel·ligència artificial els va llegir i va fer un anàlisi molt sorprenentment acurat. En un any la IA ha millorat moltíssim la seva capacitat lectora. El següent que vaig fer va ser preguntar-li quin autor viu de la literatura catalana actual podria haver escrit aquests capítols. Va dir el meu nom.
I et va pegar al cap.
Fa molta por. Primer em va dir Miquel Àngel Riera. Li vaig respondre que Miquel Àngel Riera és mort. Li vaig insistir que havia de ser un autor viu. I aleshores va dir el meu nom. Em va descobrir pel tema, pel to, per l'estil, per l'ús lèxic i perquè té assimilades moltes pàgines meves. Qualcú, no sé sota quines llicències, ha pujat allà les meves novel·les. És l'única manera que pot haver de descobrir que hi ha uns trets d'estil en aquest llibre inèdit, que són similars en els trets d'estil dels meus llibres anteriors, que estan, d'alguna manera, alimentant aquesta forma d'intel·ligència artificial. El següent pas seria demanar-li que escrivís el següent capítol d'aquesta novel·la seguint l'estil de l'autor. Hi havia un conte del Roald Dahl, un conte de fa 30 o 40 anys, que anava d'algú que havia inventat la màquina d'escriure assimilant l'obra dels escriptors, podent escriure la següent novel·la d'aquests autors. L'inventor d'aquesta màquina anava a casa d'aquests autors i els intentava vendre la seva següent novel·la. L'inventor s'acabava fent ric a còpia de vendre als escriptors les seves pròpies novel·les. Passava que molts escriptors deixaven d'escriure. Però hi havia un seguit d'escriptors més genuïns que se negaven, se rebel·laven contra això.
A mi, el que m'agrada d'un escriptor és la seva personalitat. El robot en si no té personalitat, però sí que pot imitar la personalitat d'un autor si ha assimilat molta informació
Segurament, això passarà.
Jo ho he estudiat aquest estiu. Hi ha un parell d'escriptores de bestsellers que han començat a veure novel·les seves signades amb el seu nom, circulant a la venda online. Però són novel·les que no han escrit elles. Les han escrit la intel·ligència artificial basant-se en les seves obres anteriors. A mi, el que m'agrada d'un escriptor és la seva personalitat. El robot en si no té personalitat, però sí que pot imitar la personalitat d'un autor si ha assimilat molta informació.
Ja vivim a Blade Runner. Sense que plogui tota l'estona ni hi hagi naus volant pels carrers, però comença a haver-hi replicants més humans que els humans.
Fa molta calor, és un Blade Runner amb molta calor.
De fet, L'home que va vendre el món també té certs moments de fantasia, màgia i gairebé ciència-ficció. Parles d'una Barcelona amb canals d'aigua, amb gent que viatja amb vaporets...
M'agradava aquesta idea de descriure una ciutat que fos una mena de formació alegre de la Barcelona que coneixem. És la Barcelona que coneixem, però a través d'aquesta alteració que consisteix en posar grans canals, com si fos la Babilònia bíblica on el poble jueu també vivia exiliat.
Hi ha diversos d'ullets a la Bíblia.
Al Llibre d'Ezequiel, a través de diverses cites que el protagonista va trobant al llarg de la novel·la. Com aquella frase que trobo que és molt reveladora: "La ciutat és l'olla i nosaltres som la carn". Una frase que li diu el seu amic periodista i li dóna a Simó aquesta capacitat de visionari, que és el que tenia el profeta Ezequiel. Perquè, en el fons, el que ha de fer un publicista de la seva categoria és ser un visionari sobre les coses de la vida de la tribu. Vaig creure que havia de retratar Barcelona a través d'una metàfora, d'una deformació, a través d'una caricatura, perquè el realisme en novel·la està esgotat. Per fer realisme ja tenim la intel·ligència artificial.
La Barcelona turistificada ha derivat en què ja no sigui una ciutat nacionalment líder
T'agrada Barcelona?
Jo me n'he enamorat de Barcelona, tot i que amb una certa encança i un cert sentit d'expropiació, d'alienació i de decapitació. La Barcelona turistificada ha derivat en què ja no sigui una ciutat nacionalment líder d'un país. S'ha convertit en una metròpolis que participa de la cultura global. I la cultura global és tot: tots els concerts, totes les botigues; però nacionalment desdibuixada, on la catalanitat és un restaurantet més al costat d'un d'italià, un peruà i un japonès. Això a mi m'entristeix i m'incomoda perquè, evidentment, com a escriptor en català trobes que no tens un país, tens una dispersió, tens partícules de país.
A Mallorca el panorama no és gaire millor.
Allà el país encara està més dissolt. Com si l'haguessin agafat i fotut dins d'un gran cabàs, haguessin remenat i l'haguessin dissolt. És trist, perquè tot el que forma part d'una identitat col·lectiva està desdibuixat. Però no hem de ser fatalistes. Hem de pensar que són estadis històrics que se poden subvertir i canviar, perquè la història no fa res més que demostrar-nos-ho.
Amb tot el que descrius a la novel·la, votaràs les pròximes eleccions?
Jo voto sempre. M'ho passo molt bé, el dia de les eleccions. El llibre també em parla d'això. És una intriga política meravellosa, la de la democràcia. Les campanyes polítiques són històries i els candidats són personatges.