Quin és el paper dels museus i de les exposicions en el segle XXI? En una època en què qualsevol pot veure obres d'art amb el seu mòbil des de casa o des del metro, ha canviat la funció dels centres museístics? Què poden oferir? Meet Vincent Van Gogh, l'exposició que es mostra a una carpa ubicada al Pla de Miquel Taradell (al Port Vell), ho té molt clar. Cal apostar per les noves tecnologies i per dinàmiques participatives amb l'objectiu que el visitant pugui gaudir d'una experiència diferent de l'art. L'exposició, creada pels responsables del Museu Van Gogh d'Àmsterdam, estarà oberta fins al 2 de juny. El preu de l'entrada oscil·la entre els 9 i els 15 euros, i la visita està dissenyada en català, castellà, anglès i xinès. Les entrades es poden adquirir a la taquilla o per internet.
Diferent
Dos cartells presideixen l'entrada de la carpa, i s'aniran reproduint a totes les sales: "Es pot tocar" i "Es poden fer fotos". Aquesta és una exposició pensada per passejar-se amb el mòbil i per difondre la visita a través de les xarxes socials. Pensada per a millennials. El visitant es pot pujar al llit en la reproducció del quadre L'habitació. Però també es pot fotografiar al costat dels famosos girassols, o amb un grandiós Camp de blat amb corbs. La idea central és que el visitant es senti immers en l'univers vital i pictòric de Van Gogh. Així, també es pot fer una fotografia davant d'una gran imatge que presenta l'hospital psiquiàtric de Saint Romieg, fins al punt de sentir-se com un intern al centre. A més a més, es poden tocar unes reproduccions fidedignes d'algunes obres de Van Gogh en 3D, de tal forma que qualsevol visitant pot experimentar la textura dels seus quadres, com abans no la podien experimentar ni els grans especialistes en el tema. I una instal·lació interactiva permet al visitant mirar un amplíssim ventall de quadres de Van Gogh en una pantalla, i apropar-los tant com vulgui per veure'n els detalls més insospitats.
En primera persona
Meet Van Gogh, malgrat tot, és molt més que una exposició espectacular. Es tracta d'un projecte fet amb grans especialistes en Van Gogh, basat en una investigació molt seriosa. Mitjançant les audioguies, el visitant és guiat per la vida i l'obra de Van Gogh, sobretot a partir de la seva correspondència i de testimonis de gent que el va conèixer de ben a prop. Una figura emergeix en un lloc destacat: la de Theo Van Gogh, el germà del pintor, que tenia una estreta relació amb ell (i que va ser l'avantpassat dels creadors del museu d'Àmsterdam). Gràcies a aquests testimonis privilegiats, s'aconsegueix recrear de forma força completa l'itinerari vital i artístic del pintor, tot i que hi ha certa tendència a aïllar-lo del seu entorn i a presentar-lo sense gaire anàlisi des del punt de vista artístic.
Foto: Jeffrey Steenbergen.
Sota tutela
Aquesta és una exposició pensada per veure amb audioguia, el que facilita que pugui ser visitada per gent que parla llengües diferents. Però això obliga a fer una visita molt pautada, tant pel que fa als temps en què un es pot aturar en les diferents obres, com en les diferents lectures de l'exposició. Aquí, res queda a l'atzar. El visitant és acuradament adoctrinat perquè surti amb una visió determinada de Van Gogh. No hi ha espai ni per al dubte, ni per a la divergència, ni per a la disgresió... Per altra banda, les decoracions en alguns casos més que ressaltar les pintures, tendeixen a ocultar-les. La gent mira més la reproducció de l'habitació d'Arles que el mateix quadre L'habitació. En algun cas, l'art queda en un segon pla davant la vida vertiginosa i inestable del pintor holandès. I, como era de esperar, el recorregut acaba en una botiga de souvenirs on s'espera que el visitant ompli la seva casa d'elements vangoghians, previ pagament, òbviament. En els darrers compassos de l'exposició es mostra un vídeo en què s'explica que Van Gogh va tenir moltes dificultats per vendre quadres en vida (a l'exposició es repeteix una i altra vegada que la seva família el va tenir que ajudar en moltes ocasions), per després explicar que una obra de Van Gogh va superar rècords de cotització i es va arribar a pagar per ell, en una subhasta, 55 milions de dòlars. Amb un punt d'humor negre, el públic és animat a augmentar la valorització de les obres de Van Gogh amb la compra, si no d'un original, com a mínim d'una tassa, d'un ninot de peluix o d'un bolso.
Una via
Walter Benjamin ja va reflexionar, el 1936, sobre què fer amb l'exhibició d'art a partir del moment en què la tècnica permetia fer reproduccions exactes de pràcticament qualsevol peça. Si la gent va als museus, actualment, és per sentir-se davant la presència d'una peça original, única, i no pas perquè aquell objecte li produeixi una emoció que no li provocaria una reproducció (centenars de quadres falsos han passat anys penjats als museus sense que ningú se n'adonés). Els museus han estat durant molt de temps centrats en el fetitxisme, en el subministrament d'una experiència única basada en el contacte místic amb l'original. Meet Van Gogh va més enllà. Sense originals, intenta que el visitant arribi més enllà de la simple visualització de l'obra. Com a exposició, no es lliura d'alguns excessos: alguns dels elements decoratius tenen un to excessivament kitsch, l'ús de siluetes per reconstruir alguns passatges de la vida de l'artista tendeixen a infantilitzar-lo... Fins i tot hi ha recursos que queden infrautilitzats: la idea de posar miralls perquè la gent es dibuixi autoretrats és poc realista: pocs visitants s'hi apunten... Ara bé, aquesta exposició ens obliga a reflexionar sobre la forma de mostrar l'art en ple segle XXI i sobre les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies per a atreure el públic i per interpretar l'art. L'ús de peces de gran mida, que dominen l'espectador, és una estratègia molt efectiva; ofereix al visitant una cosa que la contemplació de l'art en una pantalla de mòbil o en un llibre de text no li ofereix. Aconsegueix la plena immersió en el món de l'art. Aquesta exposició no és rodona, però obre vies interessants per difondre la cultura. Meet Van Gogh, sens dubte, preludia el que seran les exposicions artístiques del futur. Val la pena passar-s'hi.