De sèries sobre realitats o dimensions paral·leles ja comença a haver-n’hi unes quantes i Fringe continua sent el referent que les emmiralla a totes. Quan n’agafes una i li atorgues la categoria de ser LA sèrie sobre un determinat tema, costa molt sortir d’aquesta zona de confort i substituir-la o complementar-la al teu imaginari. Però aquest no és l’únic problema de Materia oscura, adaptació de la novel·la de Blake Crouch. Sèrie que es pot veure a Apple TV+.
La curiositat no guanya a la mandra
És veritat que assemblar-se a tantes coses (a Fringe, sí, però també a Counterpart i a bona part de les versions lliures o directes de Philip K. Dick) acaba perjudicant-la, sobretot perquè perd en gairebé totes les comparacions. Però el que la converteix en una experiència frustrant és que no aconsegueix dotar el conflicte principal d’una veritable força dramàtica, com tampoc es mostra especialment inspirada a l’hora d’explorar els codis visuals de la ciència-ficció moderna. No té ni una sola seqüència en què la feina del director sigui realment palpable, en què el pla serveixi per explicar alguna cosa més que la necessària traducció en imatges d’un text més o menys efectiu. Se segueix amb interès i es fa inevitable posar-se en el lloc del protagonista, però et passes part dels seus (llargs) episodis preguntant-te si amb una pel·lícula no n’haguessin fet prou. I al capdavall, per més que el tema ja sigui recurrent el gènere i s’hagi tractat de mil maneres, no saber treure partit d’una realitat alternativa com la que aquí es presenta té alguna cosa d’impresentable.
No aconsegueix dotar el conflicte principal d’una veritable força dramàtica, com tampoc es mostra especialment inspirada a l’hora d’explorar els codis visuals de la ciència-ficció moderna
El protagonista de Materia oscura, Jason Dessen, està clarament inspirat en els antiherois de Philip K. Dick. És un físic que ho té tot, però a la vegada viu immers en un estrany desencant: fa molt bé la seva feina, però els premis se’ls emporta el seu millor amic, estima la seva dona, però sap que no és la persona que ella voldria que fos i el seu fill no confia en ell com hauria de fer-ho. Una nit, després d’anar a una festa a què no volia anar i on li han ofert una feina que no sap si pot fer, un misteriós individu el segresta i Jason es desperta en una realitat paral·lela. No triga a descobrir que el seu principal enemic és ell mateix, és a dir, la seva versió en aquest món, que paradoxalment vol usurpar la seva vida. El punt de partida, doncs, és prometedor i en alguns passatges sap explorar amb gràcia la (previsible) contradicció que una variant del protagonista sigui més funcional com a pare, marit i professional. Però els responsables de la sèrie cometen l’error de dilatar-ho innecessàriament i de caure en no poques convencions narratives. Tampoc hi ajuda gaire que l’actor protagonista, Joel Edgerton, no tingui aquí el millor dels seus dies. Al final, el que et manté atent a la pantalla són alguns moments de suspens prou afortunats, la innegable qualitat de la seva factura tècnica i les interpretacions de Jennifer Connelly i Alice Braga. Fringe no era perfecta i també es va allargar més del que li convenia, però si una cosa feia bé era mostrar-te mons que et feien venir ganes d’explorar-los. A Materia oscura, en canvi, la curiositat mai aconsegueix vèncer la mandra.