Marta Cerdà: "La Comic Sans és una tipografia meravellosa"

La dissenyadora Marta Cerdà (Vilafranca del Penedès, 1980) no pensava que l’havien trucat per escriure un llibre. Quan la van citar des de l’editorial per col·laborar en la col·lecció Nous Quaderns Agrama, va imaginar que seria per un encàrrec habitual: una portada, potser algun projecte gràfic. Però la Isabel Obiols, l'editora, tenia una altra proposta: un llibre, una mena d’assaig personal sobre el disseny. Amb l’impacte de la intel·ligència artificial alterant fonaments de la professió, li va raonar Obiols, era un bon moment per posar-se a escriure i ajudar-nos a entendre què és el disseny, què implica i què aporta a la nostra quotidianitat.

Amb un estil inconfusible, lluminós, colorit, que es balanceja entre la il·lustració i la tipografia, fa anys que destaca com una de les dissenyadores gràfiques més genials (i universals) a casa nostra: seu és el disseny del logo de Ceràmiques Guzmán, la discogràfica de Manel; els cartells (meravellosos) dels concerts de Nadal de Mishima; el logo que fa servir el futbolista noruec del Manchester City Erling Haaland per a la seva línia de productes amb la marca Nike; els dissenys d’algunes portades per a publicacions tan icòniques com The Guardian, Fortune, The New York Times, Los Angeles Times o Vogue. Havia de ser ella, la Marta Cerdà, qui ens expliqués què és això tan present en les nostres vides, però alhora tan eteri, difús i confús.

Així va néixer Sobreviure al disseny, un llibre que, plantejant constantment disjuntives —forma i funció, art o ofici, ordre o aventura...—, Cerdà va escriure gairebé “a raig”, deixant que una idea la portés a la següent, com una mena de flux creatiu molt proper al seu mètode de treball habitual. “Quan dissenyo, no faig esbossos previs. Prenc les decisions mentre treballo. I aquí va ser igual”, explica. Cada capítol s’obre amb un detall personal —com un record de la seva mare parlant de l’ordre— i, a partir d’aquí, comencen a desplegar-se reflexions que barregen la professió amb la vida. Perquè, com reconeix ella mateixa, el llibre no només parla de disseny, sinó també d’ella mateixa: “Soc una altra persona després d’escriure’l”.

El disseny és com la política: tot és disseny i el disseny està a tot arreu.
És un tòpic, però el disseny, sí, està a tot arreu. Tot el que pots tocar i mirar està pensat perquè sigui d'una manera concreta. No pensar-ho bé té conseqüències. Un senyal de trànsit mal feta pot comportar accidents, un diari mal dissenyat comporta una mala experiència lectora...

Tot el que pots tocar i mirar està pensat perquè sigui d'una manera concreta. No pensar-ho bé té conseqüències

El llibre és una reflexió del teu ofici molt lliure de dogmes, com quan parles d'una tipografia tan denostada com la Comic Sans.
La Comic Sans és una tipografia meravellosa, però se n’ha abusat en contextos on no s’hauria d’haver utilitzat. Però això no és culpa de la tipografia, sinó del dissenyador que ha pres una mala decisió. Per exemple, en un anunci de la policia, on expliques una cosa seriosa, no facis servir la Comic Sans. Com tampoc no la facis servir en un llibre, perquè, de nou, l’experiència lectora serà terrible.

Per què tenim aquesta visió del disseny com una cosa elitista, si en realitat estem sempre envoltats de disseny i ens facilita la vida?
Aquest és un dels objectius, però sí que és veritat que sempre ha existit aquesta falsa brama que el disseny funcional és pels pobres i el que és bell, pels rics.

Ikea o Vinçon.
Tot hauria de ser funcional i bonic. Necessitem coses belles per a tothom, perquè ens afecten profundament. Quan vas al teu poble i és lleig, i els edificis són lletjos, i res acaba de funcionar, i entres a la web de l’ajuntament per fer una gestió i no entens res perquè està mal feta, mal dissenyada, i no trobes res... Tot això t’afecta en el dia a dia.

Malauradament, no tothom es pot permetre tenir una làmpada dissenyada per Miguel Milá.
Malauradament, no. Però Miguel Milá també va dissenyar els bancs NeoRomántico que hi ha a molts dels nostres parcs, i no ho apreciem.

Tot hauria de ser funcional i bonic. Necessitem coses belles per a tothom, perquè ens afecten profundament

Tu eres una nena en aquells anys 80 en què a Barcelona o s'estudiava o es disenyava.
Els meus germans són molt més grans que jo. Un d’ells, en Pau —que surt al llibre—, tenia una nòvia que era dissenyadora gràfica. Treballava a l’estudi de l’Enric Satué, un dels grans del disseny a casa nostra. A mi el dibuix se’m donava molt bé, i el treball final de batxillerat el vaig fer sobre l’Andy Warhol. Va ser aleshores que vaig començar a entendre quina és la barrera que hi ha entre l’art i el disseny gràfic. No va passar gaire temps fins que vaig saber que, definitivament, jo volia ser dissenyadora gràfica. Però no vaig ser conscient d’aquest gran llegat de disseny català fins que vaig arribar a la universitat. Allà, per exemple, vaig coincidir amb l’Àlex Trochut. El seu avi va idear una cosa que es deia Super Tipo Veloz, una innovació brutal en el disseny tipogràfic que va donar la volta al món. O ens venien a fer conferències gent de la magnitud d’Yves Zimmermann i al·lucinaves. Els seus dissenys els veus cada dia, des que has nascut, formen part del paisatge. Era com si de sobte coneguessis el dissenyador dels arbres. Vaig anar prenent consciència de tot aquest llegat a mesura que creixia professionalment.

El nostre llegat social i cultural influeix en el nostre disseny. Una de les teories que exposes al llibre és que. una tipografia tan neutral com l’Helvètica, només podia haver estat creada a Suïssa.
Barcelona continua sent molt important en el món del disseny. Quan vaig a conferències a l’estranger, la gent em pregunta pel que passa aquí. Des del modernisme, hi ha una herència palpable al carrer que imagino que va calant en els que ens dediquem al disseny. Després hi ha el caràcter: som una nació del sud d’Europa. A Barcelona, com a dissenyadors, hem begut molt del disseny europeu, que és una cosa analítica. Tot es basa en el reticulat, en la raó. És un disseny empíric i científic. Però també tenim l’herència mediterrània. Som llatins i tenim aquest punt espontani i desenfadat. Vaja, que ens movem entre la raó i la intuïció. Això ens fa ser diferents.

Un altre dels apartats més interessants sobre el qual reflexiones a l'assaig: l’ornament i la dona...
A l’hora de parlar del paper de la dona en el món del disseny, no volia caure en el tòpic que només un percentatge molt reduït de dones ocupen càrrecs directius. No és un problema menor, tot i que des que vaig començar fins ara, tot plegat ha canviat molt i a millor. Però volia fer una lectura més profunda. M’ha passat moltes vegades que m’han demanat “dissenys femenins”, que és un eufemisme per demanar-me un disseny ornamentat, buit, amb poc contingut, que no cridi massa l’atenció.

M’ha passat moltes vegades que m’han demanat “dissenys femenins”, que és un eufemisme per demanar-me un disseny ornamentat, buit, amb poc contingut, que no cridi massa l’atenció. Això a mi em rebenta profundament

Banal.
Això a mi em rebenta profundament. M’indigna que es vinculi la part més tècnica i científica de l’ofici amb els homes, i la més artesanal i ornamental amb les dones. El llibre és un cant a l’artesania i és un cant a l’ornament. Hem de tornar a abraçar l’ornament, però entre tots, sense aquesta divisió que fa creure que l’ornament i l’artesania són coses de dones i de classes baixes.

Encara fumes?
No, ja fa molt temps que no fumo.

Al llibre parles de les línies vermelles. Dels dilemes ètics i morals que vas tenir fent una campanya per a una marca de tabac (tot i que aleshores fumaves una cigarreta rere l’altra).
Tinc molt clares les meves línies vermelles, però tinc molt més clar que ara tinc un fill i, si ens falta el menjar, me les saltaré. Aquest capítol de les contradiccions el volia titular La culpa, perquè és una realitat que tots els dissenyadors vivim molt malament. La nostra és una professió profundament contradictòria: som un ofici molt vinculat a l’art, però alhora tenim una profunda relació de treball amb el sistema capitalista. Aquesta disjuntiva, la majoria de llibres de disseny la tracten des de la culpa. Fan una crida a no treballar per determinats clients o productes. Jo he intentat defugir això. He volgut tocar una mica de peus a terra, perquè la realitat és que no tothom pot dir que no. És més, sent una professió bastant precària, la majoria de dissenyadors no es poden permetre el luxe de dir que no. Em semblava més interessant posar-ho sobre la taula i explicar diferents maneres de com podem lidiar amb les coses que no ens agraden: fent-les, no fent-les, què vol dir no fer-les, es pot acceptar un projecte i intentar aportar els teus principis des de dins? Sento molta ràbia davant d’aquest sentiment de culpa. No vivim al planeta Piruleta, som dissenyadors i formem part de l’engranatge del sistema capitalista. Hi ha molts llibres que diuen que només hem de treballar per a clients locals, res de multinacionals... Però si no fem nosaltres aquestes feines per a multinacionals, qui les farà? Perquè algú les farà. Està molt bé que prenguem consciència, perquè l’hem de prendre, però no per això hem de deixar de ser realistes.

En què et fixes, quan camines pel carrer?
En el disseny de les coses, és clar. Però em passa al carrer, a les llibreries, a les botigues de discos, als supermercats... Hi ha dissenys anònims espectaculars. O els rètols que feia el senyor Francisco Espelde, del colmado Quílez de Barcelona. Molta gent ha copiat els seus letterings. Fins i tot, l’Amèrica Sánchez va dissenyar el cartell de la Mercè del 2001 inspirant-se en els rètols que feia el senyor Espelde per marcar els preus. Quan jo estudiava eren superpopulars, però en canvi, ell, com a dissenyador —tot i que ho era de forma anònima i involuntària, per necessitat de la seva feina—, ha tingut zero reconeixement. L’he intentat buscar moltes vegades, però no l’he trobat. De fet, malauradament, crec que va morir. O casos com el de la Margaret Calvert. Ella sí que era dissenyadora professional i la seva obra és d’una importància capital per a la societat, perquè va dissenyar les senyals de trànsit que fem servir a gairebé tot el món. En canvi, a nivell popular, és una absoluta desconeguda.

La nostra és una professió profundament contradictòria: som un ofici molt vinculat a l’art, però alhora tenim una profunda relació de treball amb el sistema capitalista. Aquesta disjuntiva, la majoria de llibres de disseny la tracten des de la culpa. Fan una crida a no treballar per determinats clients o productes. Jo he intentat defugir això. He volgut tocar una mica de peus a terra, perquè la realitat és que no tothom pot dir que no

Com t’agradaria ser recordada com a dissenyadora, com la Margaret Calvert, que va fer una aportació brutal a la societat, o com Javier Mariscal, un dissenyador molt més proper a la figura de l’artista?
De sortida, això no ho pots triar. Com a dissenyador ets d’una manera o ets d’una altra. Ja m’agradaria poder estar allà tancada al meu estudi treballant en una tipografia nova durant tres anys. Però sempre m’he vist com una dissenyadora més expressiva, més de la banda del Mariscal. Tampoc és una pregunta que m’hagi plantejat. En aquest sentit, penso més en el dia a dia. Tot i que, també he d’admetre que, en un ofici tan solitari, que algú et digui que li agrada el que fas o que et reconeguin amb un premi, sempre fa il·lusió.

Quin és l’afalac més bonic que t’han fet?
Una vegada em va escriure un mail la Paula Scher (una de les dissenyadores més importants del segle XX, autora dels logos, entre altres, de Windows i de la joieria Tiffany). Però no recordo què em va dir (riures).

Tornant a l’origen de l’assaig: la irrupció de la IA posa en perill l’ofici de dissenyadora?
La IA pot ser una eina interessant en l’automatització de processos, en la part més funcional, però un bon disseny sempre requereix del factor humà. Més enllà que part de la feina que fem és entendre el client, les seves necessitats... És una tasca gairebé de psicòleg per d’ajudar-lo a entendre que el que vol no és ben bé el que necessita. Començo a tenir la impressió que molts dels que escampen aquesta brama són, de fet, els principals interessats que ens baixem del carro.