Explica Mario Obrero que va descobrir l’anècdota en un article del filòleg i membre del Real Institutu d'Estudios Asturianos Xulio Concepción Suárez, publicat a la revista Vindonnus. En aquell relat, Concepción explicava una història de la infància, quan, el primer dia de classe, el mestre —castellanoparlant— els va ensenyar les vocals. El professor va escriure una "a" a la pissarra, i al costat hi va dibuixar un vano. Els alumnes diuen a l’uníson: "¡A d’abanicu!". Per a la "e", hi dibuixa un eriçó. La resposta de la canalla va ser: "E de curcuspín!", que és la paraula amb què, en asturià, es refereixen a l’eriçó.
És una de les veus més prometedores i estimulants de les lletres castellanes. És de Getafe, té 21 anys i cinc poemaris editats. Bibliografia que Obrero —també presentador de les dues primeres temporades de l’espai literari de TVE Un país para leerlo— amplia ara amb Con e de curcuspín, assaig i carta d’amor a les diferents llengües que conformen el mapa lingüístic de la península: el català, el gallec, l’eusquera, l’aranès, l’aragonès, l’asturià, l’estremeny... Perquè les minories, com ell defensa, en el seu conjunt, són majoritàries i universals. I en un món erigit sobre un feu monolingüe, buscar el curcuspín es converteix en una necessitat.
“Potser és un títol que, a primer cop d’ull, costa d’entendre”, explica Mario Obrero en un català que no abandonarà en cap moment de l’entrevista. “Els títols sempre tenen el costum d’anar una mica a la contra del que és l’escriptura. Perquè, sobretot a la poesia, que és el que sento més casa meva, intentes explicar el món fent-lo més gran i omplint-lo de matisos. Però després necessites un títol, que és una sintetització absoluta de totes les idees que has exposat en tres o quatre paraules. He triat aquesta anècdota perquè el llibre parla de la diversitat lingüística, així que el titular havia de ser conseqüent. Tenir una paraula asturiana al títol ja em va semblar un començament meravellós, perquè la gent que s’acosti al llibre també s’estigui acostant a una altra llengua. A més, a una llengua que, malauradament, avui en dia encara no està oficialitzada i que, per tant, viu una situació sociolingüística molt perillosa. Hem de cercar el curcuspín, és a dir, les maneres que tenim d’anomenar el món més enllà de la normativa o la dominant. A més, en castellà i català, eriçó i rinxol comparteixen etimologia. Per a mi, que tinc el cabell molt arrissat, era una manera molt sentimental de dir que també podem tenir curcuspins i eriçons al cap.”
A qui va destinat l’assaig, als territoris amb llengües minoritzades o al lector d’allà on només es parla castellà?
Tenia al cap, i així ho he confirmat, que als territoris bilingües o amb una sensibilitat lingüística, el llibre seria una celebració, però també, és clar, és una evidència del que ja sabem: d’aquesta lluita diària que fa segles que dura en aquests territoris. Què puc explicar jo als lectors que matí rere matí demanen un cafè amb gel i els serveixen un cafè amb llet? Con e de curcuspín és una celebració molt maca d’aquesta diversitat lingüística, però una de les sorpreses que m’he endut —i m’han meravellat— ha estat la bona acollida que està tenint als territoris monolingües. Vam fer una presentació a Munera, el poble d’Albacete d’on és originària la meva família. Va ser una experiència increïble. Les veïnes m’explicaven com li deien a les llenties, als cigrons, al camp i a les herbes. Havien comprès completament que tothom té una relació amb el llenguatge pròpia i inherent al territori, que va més enllà de qualsevol dominància. Quan s’imposa una narrativa des del poder, aquesta imposició es fa des de la ignorància. I això es tradueix en una ignorància i un desconeixement d’una realitat que podria ser nostra, que, de fet, ho és. No hi ha cap problema a apropar-nos a Catalunya per anar a Port Aventura, però acostar-se a la llengua és un perill o una heretgia. Des d’Espanya s’ha construït un discurs privilegiat que sempre ha tractat de desfer lligams i vincles amb uns territoris i els seus idiomes que estan més a prop del que sembla. El poble del costat de Munera es diu La Roda, i una mica més enllà n’hi ha un que es diu Minaya i un altre que es diu Pardal. En èuscar, Minaya vol dir “el meu germà”, i Pardal, no cal que us ho expliqui. Històricament, sempre hi ha hagut un diàleg molt més proper del que ens imaginem. Jo crec que sí, que hi ha una majoria educada i silenciosa que no necessita cridar ni fomentar discursos d’odi. Qui s’estima les paraules i la lectura, és impossible que no estimi totes les llengües, siguin d’on siguin, vinguin d’on vinguin.
Qui s’estima les paraules i la lectura, és impossible que no estimi totes les llengües, siguin d’on siguin, vinguin d’on vinguin
A nosaltres ens fa gràcia que un noi de 21 anys de Getafe parli i defensi el català. Però també podem caure en el parany de la hiperbolització de l’agraïment o entendre’t com una figura exòtica, el Cid Campeador de la diversitat lingüística de l’estat espanyol.
Dono les gràcies perquè, gràcies a aquest clixé del madrileny que parla català, m’estic desfent del de “massa jove per haver escrit tants llibres”. Aquest agraïment a què et refereixes és completament generós, dona molt d’alè i molta energia. Però alhora em fa ràbia que es doni les gràcies a un madrileny que s’interessa per la diversitat lingüística, però no a la gent que porta dècades i segles des de la societat civil, els moviments, els instituts i el món acadèmic, fent possible poder viure en la llengua pròpia del país. No he fet res que no hagués fet abans qualsevol escriptor, editorial o entitat de la societat civil defensant l’ús del català, del gallec o de l’èuscar, com les escoles que s’obrien gratuïtament a la nit perquè els adults poguessin aprendre’l. Cal mesurar una mica on ha d’estar l’agraïment. Per a mi, els agraïts som nosaltres, els que ens acostem a una llengua i descobrim un nou món, unes noves possibilitats. Som nosaltres els que hem de celebrar aquesta oportunitat. Si la diversitat lingüística és una realitat, és gràcies a la gent que ha resistit des dels mateixos territoris. Els de fora som benvinguts —i jo sempre m’he sentit molt ben acollit—, però no cal que estiguem a la primera línia de front de les defenses, perquè aquesta és una lluita que fa dècades, segles, que ve lliurant molta gent.
La defensa de la riquesa lingüística també és una lluita de classe, sostens.
Hi ha un lligam evident entre classe i llengua. Qui vol trencar una llengua i violentar un idioma ho fa amb la mateixa voluntat amb què ho fa cap a la classe treballadora. Deia Walter Benjamin que el tresor més gran dels amos no són pas les plusvàlues, sinó la cultura i el sentit de les paraules. En un temps en què, des de Madrid, hem contaminat completament la paraula llibertat, en un moment en què la pàtria ha esdevingut una cosa que fa por, on de vegades dir que ets espanyol fa certa vergonya, cal retrobar aquesta relació entre classe obrera i llenguatge. És necessari que el llenguatge i les paraules tornin als llocs no privilegiats, als espais que no tenen micròfons, a les barriades i als carrers de classe obrera que necessiten i precisen una llibertat que s’adreci a la seva realitat. Necessitem un lèxic, unes paraules que puguin expressar el que som. Si el llenguatge és el que conforma el pensament, evidentment el llenguatge també acaba determinant quines són les accions que podem i que volem fer.
No pot ser que s’estigui lluitant perquè el català sigui oficial a Europa però que, en canvi, no s’estigui fent res perquè s’estudiï a Alacant
Aquestes setmanes ha estat molt present el debat de l’oficialitat del català, el gallec i l’eusquera a Europa. Un debat important i necessari, però no menys important que una major presència, per exemple, del català, el gallec i l’eusquera als mitjans de comunicació públics estatals.
S’està debatent una cosa que ha estat una realitat continental des de fa molt de temps, i si no, que li ho preguntin a Mercè Rodoreda, Carles Riba, Anna Murià i Agustí Bartra, entre molts altres, si el català era o no era una llengua pròpia quan es van haver d’exiliar. Que el català existeix a Catalunya i a la resta d’Europa és un fet natural que ha passat des de fa moltes dècades i que conforma la realitat d’un idioma i la seva relació amb molts territoris. Estem votant una cosa evident. Molt més important trobo que és treballar des de l’Estat per entendre que la cooficialitat porta un prefix co- que tant ens val per als que som de fora com per als que som de dins. Que, evidentment, el més important és defensar l’ús lingüístic al propi territori. No pot ser que s’estigui lluitant perquè el català sigui oficial a Europa però que, en canvi, no s’estigui fent res perquè s’estudiï a Alacant. És un error i és perdre una mica el nord de cap on s’ha de treballar i on resideix la importància de les coses. I sí, la televisió pública té el deure i l’obligació de reflectir la realitat i la diversitat de tot un estat i de tota la seva ciutadania i de tots els que paguen. Per exemple, si el 25% de l’edició de llibres a tot l’Estat és en llengües que no són el castellà, els programes de literatura de Ràdio Televisió Espanyola haurien de mostrar aquest 25%, que, no oblidem, té un impacte en el nostre PIB, a les llibreries, als recursos econòmics i, en general, a la vida. I aquesta és una realitat que costa molt, molt i molt a Ràdio Televisió Espanyola. Per molts canvis que hi hagi, per molt que s’estiguin fent esforços per modernitzar i per atraure nous públics, sembla que tant la cultura com les llengües són sempre les germanes petites que fan cua. I ja no és només un bon propòsit, sinó que és una obligació.
Dies enrere es va concedir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al filòsof Pere Lluís Font. En el seu discurs, va defensar que no som bilingües sinó monolingües, i que, en tot cas, hauríem de ser poliglots, perquè qui no estima altres llengües no estima la seva pròpia.
Doncs em sembla un pensament molt bonic, perquè demostra una relació poli amb les coses que també defensa el llibre: un poliamor cap a les llengües. Una altra Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, la poeta Marta Pessarrodona, té aquest poema, on ja diu: "Estimant sempre, per sempre més, s'hi guanya".
Crec decididament en la necessitat de ser plurilingües i entendre aquesta diferència, i fer diferència. El binarisme sempre trenca i et fa petit davant d’una diversitat molt més engrescadora
L'amor a BCN, és el poema.
Per molt d’odi que es pugui arribar a sentir. Per molt de cos que s’hagi de posar com a trinxera en el dia a dia. Per molt que una lluita sigui dura... Jo crec que l’estima és l’única eina per sobreviure, per arribar a més gent i fer créixer una consciència de la necessitat d’una diversitat plurilingüística on tot sigui reconegut. A mi el català m’ha arribat per l’estima. Per l’amor de la gent que m’ha volgut escoltar i acompanyar en aquest procés d’aprenentatge. Em va arribar per estimar davant d’un odi: l’odi de l’1 d’octubre, l’odi que des d’Espanya s’anava covant. De la policia i la Guàrdia Civil que sortia cap a Catalunya des de davant de casa meva, al crit d’“A por ellos”. Crec decididament en la necessitat de ser plurilingües i entendre aquesta diferència, i fer diferència. El binarisme sempre trenca i et fa petit davant d’una diversitat molt més engrescadora.
El català el vas aprendre mirant la sèrie Merlí, dius que perquè el doblatge era molt dolent.
I tant. Això va ser el 2017. Van ser els dies en què al Telediario apareixien les agressions policials contra la gent que volia anar a votar i els polítics i ciutadans que s’havien d’exiliar. La llengua sempre té una possibilitat de transgressió, més encara quan arriba a través de la cultura, dels llibres, de la música, del cinema o d’una sèrie. Començar a veure Merlí va ser una mena de decisió transgressora, com començar a comprar Cacaolat a Getafe (riu). L’any que ve estudiaré el màster de Literatura Comparada i Estudis Literaris a la Universitat de Barcelona, així que, d’alguna manera, esdevindré jo el personatge de Merlí que entra per la porta d’aquella mateixa facultat. I això que em va passar anys enrere amb el català espero que, amb el temps, em porti a moltes més llengües. La diversitat no s’acaba mai. Sempre hi ha un racó amagat per trobar una sensibilitat més que afegir, un matís més que podem incorporar a la nostra identitat.