Hi ha mirades que no aspiren tant a explicar el món com a intuir-ne els fils, a detectar aquella arquitectura invisible que sosté el que sembla quotidià. Maria Rovira (Barcelona, 1990), que als escenaris es fa dir Oye Sherman, parteix d'una mirada que desfà les coses per tornar-les a enfilar amb una lògica més íntima que narrativa. Acaba de publicar Garlanda (Blackie Books) el seu debut literari, no un llibre lineal, sinó una constel·lació de fragments que pengen d’un mateix fil invisible. Garlanda s’articula com un artefacte híbrid que ella mateixa reivindica gairebé com un gènere: una successió de peces, records d’infantesa, obsessions lingüístiques, escenes domèstiques, que, aïllades, funcionen com petites banderoles, però que juntes construeixen un mapa emocional fàcil de reconèixer. No hi ha una trama sòlida ni argument, ni falta que fa, sinó una manera d’estar al món, una veu que es passeja entre el joc i la lucidesa.
En aquest univers, el riure i la ferida no s’exclouen: conviuen. Travessada per la mort del pare i per aquella intempèrie difusa que anomenem “la crisi dels trenta”, el llibre transforma el dol en una celebració. Rovira hi escriu des d’una incomoditat persistent, una “insatisfacció crònica” que esdevé motor creatiu, i des d’una consciència generacional que oscil·la entre la ironia i la perplexitat. Potser per això Garlanda no busca tant explicar una vida, com capturar-ne la textura: aquella sensació, gairebé infantil, d’haver arribat tard a alguna lliçó essencial. I és en aquesta esquerda, en aquest desajust subtil entre el món i la seva comprensió, on l’escriptura de Rovira troba el seu lloc: un espai on l’humor no alleugereix la realitat, sinó que la fa més precisa. Assegudes en un racó de la Llibreria La Carbonera del barri del Poble Sec, — entre el trànsit de lectors que busquen el millor regal per Sant Jordi—, xerrem sobre l’humor com a eina i refugi, del dol que es va tancant després de la mort del pare, de les necessitats de la llengua catalana, i d’una insatisfacció íntima que persisteix, però que aprèn a conviure amb l’art de parlar-se bé i de cuidar-se.
Què és el més bonic que t’han dit del llibre?
El Sergi Pàmies va dir que va acabar el llibre més content del que l’havia començat, i això no m'ho esperava. M'ha vingut de sorpresa perquè és una figura molt intergeneracional, i vaig veure que és un llibre que pot connectar amb gent de diferent edat de la meva.
Els còmics són persones molt insegures, molt fràgils, molt trencades per dins, realment bastant neuròtiques
Coneixes personalment al Pàmies?
No.
L’has llegit?
Sí, és com una de les figures de referència, tant per prescripció de l'institut com quan creixes, també.
Jo crec que teniu coses en comú perquè ell, a part de ser un molt bon escriptor, té un punt irònic i d'humor semblant al teu. No trobes?
Clar, el seu humor a la tele sí que és molt fi. L'humor al relat jo l'havia vist com molt més tamisat, que també hi és, evidentment.
Per què has decidit escriure aquest llibre?
M'havien ofert amb anterioritat d'escriure llibres i havia dit sempre que no. I he arribat a un punt on he acumulat unes vivències, unes reflexions, uns pensaments recurrents al llarg de la meva vida, també el dol de la mort del meu pare.
Tenies clar des de l'inici l'enfocament que volies donar-li?
Sí que tenia clar que seria d'estil fragmentari i que tindria una base molt autobiogràfica, molt personal perquè és des d'on em surt parlar, des de les coses que m'apassionen, els meus records. Em sembla dificilíssim enfrontar-me a la ficció.
És difícil de classificar. T'has inventat un gènere literari?
És aquest gènere literari que acumula memòries, records, obsessions, el llenguatge com a tema, de manera transversal.
És un llibre on hi ha molt d'humor. Què et fa riure, a tu?
El que ens fa riure a tots, la sorpresa. Em fa riure quan algú em fa un gir que no m'esperava gens. I de vegades em passa que quan veig comèdia, o en una conversa, penso: "Anirà per aquí", anticipo, i quan la persona va per un lloc absolutament oposat del que m'esperava, és molt gratificant. Sovint em fa molt riure això.
Quin és el teu primer record relacionat amb l'humor? O sigui, quin és el primer moment en què fas riure a algú i sents aquest poder?
Realment és un poder i fa sentir com molta seguretat. Jo crec que, de fet, els còmics som una mica addictes a fer riure la gent perquè ens col·loquen en un lloc de seguretat i són persones molt insegures, molt fràgils, molt trencades per dins, realment bastant neuròtiques. Ens col·loquen en un estat de seguretat on no hem estat al llarg de la nostra vida, no perquè ens hagin passat coses terribles, com perquè hem viscut en alerta. I pel que fa al primer record, jo tinc dos germans grans, ens duem sis i vuit anys. I clar, a mi absolutament em rebentava el cervell totes les bromes que feien. Em generava un estat de felicitat molt gran. Un dia vaig aconseguir fer-los riure i vaig pensar: “Ho hem aconseguit”.
Eres la divertida de la classe?
No, no. Era tímida. Jo soc més bona des del registre escrit, sempre m’ha donat més satisfaccions.
Quan nosaltres creixíem, la major part dels còmics que vam consumir eren homes
És més difícil fer humor sent dona, que home?
L'humor és molt complex i també té molt a veure amb la recepció. Sí que penso que de vegades ho tenim més difícil també perquè la predisposició de segons qui potser no és la mateixa. No generem la mateixa simpatia. Recordo com vaig viure el fet de ser socialitzada com a dona, perquè tenia dos germans grans i estava molt mimetitzada en una mena d'infància molt unisex; ma mare mai va fer cap mena de distinció, de res. Però sí que recordo a l'institut anar aprenent que la socialització de la feminitat era el fet d'aprendre la vergonya, aprendre les coses de les quals tenies vergonya, aprendre les coses que havies d'evitar.
Em pots posar un exemple?
Nosaltres fèiem bàsquet prop de l'institut. Per mi tenia sentit canviar-me al lavabo de l’institut i sortir amb la roba de bàsquet posada. I recordo que una noia va dir: “No, no, quina vergonya passar per davant de la gent de l’institut amb una roba que no és l’adequada”.
Tot això per dir que se'ns socialitza bastant en la perfecció o en el fet de no equivocar-nos, no fer el ridícul, com si fer el ridícul és de les pitjors coses que podem fer. Perquè també se'ns socialitza molt més en la inseguretat i per pujar a un escenari i explicar acudits i segurament no fer riure. Però per sort, ara estem en un moment en què hi ha un munt de dones còmiques i això crec que queda molt enrere. Si de cas, la lluita que queda a reivindicar són més espais. També el fet de no haver tingut gaires referents per no dir pràcticament cap, quan nosaltres creixíem la major part dels còmics que vam consumir eren homes.
Sembla que estar contenta pel que fas hagi de voler dir baixar el teu llistó d'autoavaluació
Al llibre dius que el títol inicial l'havia de ser: “Hi ha d'haver una millor manera de fer això”. Ets de les persones que no acaben d'estar mai satisfetes amb la feina que fan?
Sí, depèn molt del dia, depèn del tipus de feina. En general, sí, hi ha aquest tel d'insatisfacció, però estic treballant per canviar-ho. Sense caure en l'autoindulgència, perquè sembla que estar contenta pel que fas hagi de voler dir baixar el teu llistó d'autoavaluació i intento realment no baixar-lo, però sí mirar-me el que faig amb més justícia, no des d'un lloc de càstig.
Estic molt contenta d'haver conegut el meu pare i que hagi estat el meu pare. I jo crec que aquesta sensació de gratitud, de sort i de celebració, guanya
Dius que ets molt autoexigent, que sempre has de ser millor, i menciones una espiral d'autoodi postadolescent que no acaba de marxar. Me'n pots parlar?
Bé, és aquesta mena de sentiment bastant injustificat, bastant gratuït o per defecte, de sentir-se inadequat. És aquesta pulsió d’adolescent, d'inseguretat, d'incomoditat, de por, d'estat d'alerta.
Has après a parlar-te millor i a estimar-te una mica més?
Sí, afortunadament. També penso que és un gest de valentia perquè, en aquesta lògica com més adolescent, et penses que com més et castiguis, més lluny arribaràs, perquè no et permets relaxar-te i així no et quedaràs en aquest lloc mediocre on estàs. És aquesta lògica endimoniada.
També parles de la llengua. D’on et ve aquest interès per l'etimologia de les paraules?
Tinc un record de quan era petita, un dia que molestava el meu germà, em va tirar el gran diccionari de la llengua catalana. Em va dir: “Llegeix-te això”. I jo em prenia molt seriosament tot el que em deia el meu germà gran, un referent absolut. Vaig agafar el diccionari, me'n vaig anar a l'habitació i vaig dir: “Comencem", però em vaig avorrir molt d'hora. Va ser la primera vegada que vaig veure que les paraules es podien mirar d'una en una. No només en frases o històries, sinó que cada paraula es podia examinar detingudament, i jo crec que això és l'inici de tot.
Potser és perquè visc en una bombolla, però per mi les notícies catastròfiques del català em sorprenen perquè en el meu dia a dia sí que està molt present i el puc utilitzar amb molta naturalitat
Tens alguna expressió preferida o fins i tot alguna cosa que no suportis que digui la gent?
Em fa molta ràbia quan diuen que és una novel·la deliciosa. O farà les delícies de grans i petits. "Fefaent" tampoc m’agrada.
Aprofitant que parlem de llengua, com valores l'estat de la llengua, aquí al país?
Les dades parlen. Hi ha un decreixement molt important en l'ús de la llengua entre els joves, la qual cosa preocupa, però sí que és veritat que crec que cal una mena de combinació entre optimisme i lluita. No només lluitar perquè no retrocedeixin els drets lingüístics, sinó perquè avancin fins on és de justícia, que penso que això no està cobert encara. Cal lluitar per una presència social del català. Potser és perquè visc en una bombolla, però per mi les notícies catastròfiques del català em sorprenen perquè en el meu dia a dia sí que està molt present i el puc utilitzar amb molta naturalitat. Però és veritat que hi ha gent que després potser va a classes de prepart, o va a l'hospital a parir i en un moment tan delicat i tan fràgil et fan canviar de llengua. Evidentment aquestes situacions existeixen i són una vergonya. Però, com que no m'hi trobo, estic una mica en la bombolla.
En el llibre parles de l'amor. Cito textualment: “Tu no dius t'estimo a les persones que estimes perquè ho sàpiguen. Dir t'estimo és una manera d'abraçar l'altre en paraules. Dir t'estimo no escalfa el cor només a un, sinó a dos”. I també dius que tornaries a abraçar el teu pare. De fet, és la persona amb més presència del llibre. Què creus que hauria dit si l'hagués llegit?
Estaria contentíssim. Em manifestaria el seu orgull i alegria amb paraules molt boniques.
Veure Frasier és dels primers records d'humor compartit familiar que tinc
Dius que, una de les primeres coses que vas fer després del xoc inicial de la seva mort, va ser veure la sèrie Fraiser. Com era ell? Compartíeu el sentit de l’humor?
Sí, era una persona que gaudia de l'humor i tenia un riure molt característic, molt fort. De sobte era una persona molt tranquil·la, el meu pare no aixecava la veu, però de sobte quan una cosa li feia gràcia, explotava. Veure Frasier és dels primers records d'humor compartit familiar que tinc. I sí que compartíem un sentit de l'humor similar.
L'any després de la seva mort (del pare) l'he somiat moltíssimes vegades i hi havia aquesta lluita constant de recordar si està mort o no.
També expliques que el somiaves bastant, el teu pare.
Sí.
Encara et passa?
Ara menys, però durant una època va ser constant. L'any després de la seva mort, l'he somiat moltíssimes vegades i hi havia aquesta lluita constant de recordar si està mort o no. Si recordo que està mort, no hi puc parlar i quan hi parlo, em desperto. I per això va haver-hi un dia que sí que vaig poder parlar amb ell, sabent que ell estava mort, i va ser un miracle. Em fascina molt aquests mecanismes de la consciència, que poden efectuar aquest miracle de fer-te compartir amb algú que ja no hi és.
La vida en parella té més tensions, és més difícil per intensitat, la màgia es desgasta
En el llibre també expliques que vius amb una amiga i el seu gos. No sé si reivindiques una altra manera de viure que no sigui amb parella, o és un tema de precarietat?
És un tema de precarietat, però és una vida que a mi em fa molt feliç. És a dir, que la reivindico absolutament. Crec que hi ha moltes parelles grans que diuen que estan juntes, però cadascú té el seu pis. I defensen que aquesta és la fórmula perfecta d’estar amb parella mantenint el teu espai. I per mi és molt bonic compartir aquest espai amb una amiga, perquè la vida en parella té més tensions, és més difícil per intensitat, la màgia es desgasta.
La solució a la insatisfacció no va per tenir més, com per valorar el que hi ha, a risc de semblar una autoajuda baratíssima
Al llibre fas referència a la crisi dels trenta. El vas començar a escriure fa dos anys. Com et sents ara? En quina etapa vital estàs?
Em sento una mica postcrisi. Em fa molta gràcia perquè en comentaris a internet a altres entrevistes que he fet hi ha molta gent que m'ha inventat la crisi dels trenta i jo penso que és bastant clixé. Em sento com si hagués entès bastantes coses. Em sento més ben equipada que anys enrere. Segurament és aquesta mirada més amable interioritzada, crec que la solució a la insatisfacció no va per tenir més, com per valorar el que hi ha, a risc de semblar una autoajuda baratíssima. I amb el dol del meu pare m'ha passat una cosa molt curiosa que és que, evidentment és un dol i és tristíssim i he plorat molt, però, clar, és que un dol també és al revés d'una celebració, d'una cosa que ha existit. Llavors hi ha un punt que jo estic molt contenta d'haver conegut el meu pare i que hagi estat el meu pare. I jo crec que aquesta sensació de gratitud i de sort i de celebració guanya.
Has pogut tancar el dol?
Va morir el juny del 2024. De tant en tant, encara em desmunto i, evidentment, totes les presentacions d'aquest llibre, les entrevistes, són un viatge emocional fort. El llibre m’ha permès interlocutar amb el meu dol, que és una cosa que crec que va molt bé. I poder processar el dol mentre escrivia aquest llibre també m'ha anat molt bé.
Ell t'ha pogut veure "triomfar"? Pujar dalts dels escenaris, omplir teatres, a la televisió....?
Sí. Ell estava molt content i molt orgullós, diguem-ne. L'últim missatge que tenia seu de WhatsApp en el grup familiar era que m'havia vist a la tele potser deu dies abans i em va dir: “T'he vist molt bé, avui un 10". I molts emojis. I per mi resumeix molt aquest esperit seu de suport i alegria.