Maria Rodríguez Soto: "'Permagel' parla del suïcidi amb una cruesa i un humor molt necessaris"

A Barcelona, l’oferta de teatre sàfic continua sent escassa. Tot i l’impacte i la bona acollida de muntatges com Escenes d’una separació al Teatre Maldà o Una llum tímida d'Àfrica Alonso al teatre Condal, les històries protagonitzades per dones que desitgen dones encara ocupen un espai minoritari dins la cartellera teatral catalana. Per això, l’arribada de Permagel a l’Espai Texas no només desperta expectació pel prestigi de l’obra original, sinó també perquè posa al centre una veu femenina queer complexa, incòmoda i allunyada dels tòpics habituals.

Basada en la novel·la homònima d’Eva Baltasar (Barcelona, 1978) —convertida ja en una de les autores imprescindibles de la literatura catalana contemporània—, l’obra ens introdueix en el món interior d’una dona marcada pel desencant, la incomoditat amb el propi cos i una mirada ferotgement crítica sobre les relacions, la família i el desig. El terme “permagel” fa referència a la capa de terra permanentment congelada que es troba a les regions més fredes del planeta: una imatge poderosa que funciona gairebé com una metàfora emocional de la protagonista, una dona aparentment freda, que s'autodefineix com una lesbiana suïcida, immobilitzada afectivament i acostumada a sobreviure protegint-se del món exterior. Però, sota aquesta superfície glaçada, hi bateguen la fragilitat, el dolor i la necessitat d’estimar i ser estimada. Aquest equilibri entre duresa i vulnerabilitat és precisament un dels grans reptes interpretatius que assumeix Maria Rodríguez Soto (Barcelona, 1986), una de les actrius més sòlides i versàtils de la seva generació que ha protagonitzat grans èxits cinematogràfics, com les aclamades Els dies que vindran, Mamífera, Casa en flames o Frontera, entre altres. 

Parlem amb l'actriu sobre el repte de traslladar a l’escenari una veu literària tan íntima i particular, sobre la responsabilitat de representar certes identitats damunt l’escena, sobre com afronta les crítiques i sobre la precarietat laboral en el món de la interpretació.

Què és el que més et va impactar quan vas llegir Permagel per primera vegada?
El seu llenguatge poètic novel·lísticament i també la cruesa i el sentit de l'humor que tenia per parlar d'un tema com el suïcidi. Això em va impactar molt i vaig pensar que era molt interessant, perquè hi ha tant tabú al voltant d'això que com més clarificadors siguem, millor serà i més eines tindrem per poder parlar d'aquest tipus de problemàtiques.

Quan llegies el llibre, pensaves que podria acabar sent una obra de teatre?
Em vaig llegir el llibre quan em van trucar per proposar-me aquest projecte. Llavors, sabent que hi havia la Victoria Szpunberg darrere, vaig pensar: "Sí, pot ser-ho". És un gran soliloqui, és com una línia temporal de pensaments que van i tornen, van i tornen; i creia que s'havia de fer un gran exercici dramatúrgic; canviar l'estructura era necessari perquè fos escènicament interessant.

I de l'Eva Baltasar havies llegit ja altres llibres?
De l'Eva no n'havia llegit... Després he començat a llegir més coses, però no, he de dir que no, que vaig descobrir-la per Permagel.

I com descriuries la seva literatura?
Doncs com bastant única. Vull dir, té un món interior que és capaç de traslladar-te a un lloc molt potencial. Té una poètica senzilla que és la que a mi m'agrada. Perquè és una senzillesa que t'arriba d'una manera molt directa i això és una cosa que m'agrada molt dels escriptors, que poden connectar amb molta gent.

Hi ha algun fragment del llibre que no surt a l'obra, sobretot alguna escena sexual. Per què creus que la directora ha decidit suprimir-ho? Era massa explícit per al públic català?
Jo crec que no té res a veure que el públic català no estigui preparat per escoltar escenes sexuals, ni de bon tros. Però crec que tant l'Albert com la Victòria s'han volgut centrar molt en aquest retrat familiar que fa que aquest personatge estigui com estigui, perquè en el fons també és un mirall de la societat on ella no se sent integrada. I crec que això li donava molta més força al personatge; i escènicament, era més interessant com per poder aprofundir dintre de la interpretació. Crec que va més per una cosa de construcció d'una dramatúrgia i que tingui sentit teatral.

Però el final a mi em queda molt més clar a l'obra de teatre que al llibre, que vaig haver de tornar enrere per entendre el que estava passant

Suposo que molta gent s'haurà llegit el llibre abans de venir a veure l'obra, evidentment l'estructura és molt diferent, però creus que hi ha alguna cosa que els cridi l'atenció o que diguin "això en el llibre està millor o en el teatre està molt ben adaptat?"
No ho sé, és tan subjectiu que cadascú pensarà el que vulgui pensar. Però el final a mi em queda molt més clar a l'obra de teatre que al llibre, que vaig haver de tornar enrere per entendre el que estava passant; i crec que aquí hem volgut ser més explícits que l'Eva.

Al teatre, necessites un espai i en aquest cas és un espai que no apareix fins al final del llibre.
Exacte. Això també ha sigut molt interessant. Crec que en l'àmbit dramatúrgic també s'entra a l'epicentre on ella comença a sentir una mica d'empatia o alguna emoció relativa a algun familiar. S'han volgut vincular molt amb l'aspecte familiar i amb els vincles que ella té i com els explica i com els jutja a l'hora.

Evidentment que les dones lesbianes s'han de sentir identificades, com totes les persones que formen part d'aquesta societat.

Hi ha molt poques propostes teatrals amb temàtica sàfica (lèsbica), més enllà de Permagel. Fins fa poc s'estava representant Escenes d'una separació al Maldà i fa un parell d'anys Una llum tímida al Condal.  Creus que és important que les dones lesbianes se sentin representades al teatre?
Absolutament. Per favor, sí! Evidentment que les dones lesbianes s'han de sentir identificades, com totes les persones que formen part d'aquesta societat. Per sort, jo crec que ara hi ha moltes més dones que estan arribant a la direcció i a la dramatúrgia i a l'escriptura i que estan a primer nivell perquè les han deixat estar-hi, no perquè no ho estiguessin abans, llavors això també es veu als escenaris, per sort, i a les pel·lícules. Per tant, bravo.

Eres conscient de la poca oferta que hi ha? No sé si em pots dir alguna obra que hagis vist recentment on la protagonista sigui lesbiana.
No. Ara mateix em pilles amb calces. Literal. Ho hauria de pensar, hauria de fer bastanta prehistòria teatral, dintre de tot el que he vist o llegit.

Aquest espai és molt privilegiat perquè tens el públic a tocar. De fet, hi ha moments en els quals t'apropes a les butaques i fa la sensació que vulguis incloure el públic dins l’obra.
Sí, a més, veig les cares de por i us he de dir que hi ha alguna cosa que per dins penso "no patiu perquè no haureu de fer res", però m'agrada jugar amb aquesta coseta de "que vinc!". Perquè també crec que té bastant a veure amb el personatge, que és molt provocador, crec que és un dels motors també que la caracteritzen i que és part de la seva essència. És molt guai aquesta sala, el públic està a tocar i a vegades trepitgen l'escenari. Jo feia molt de temps que no feia teatre amb tanta proximitat i m'he adonat que el trobava molt a faltar perquè es parla diferent, és des d'un altre lloc, tot és molt més directe i hi ha com una comunió més gran.

Estava molt cagada per fer un monòleg sola, perquè a mi, una de les coses que més m'agraden del teatre, és treballar en equip

I és molt complicat tenir les dues graderies? No hi ha una part del públic que es perd coses?
No, perquè jo crec que reparteixo bastant a tort i a dret. Hi ha bastant de joc i també ho hem muntat sempre aquí. Hem tingut el privilegi de poder assajar aquí cada dia. És veritat que jo quan vaig començar a fer passes, els feia per l'Ivan i per la Victòria i per la gent de l'equip que eren tres o quatre. Llavors, el primer dia que va venir públic i que vaig veure la reacció de la gent, per mi va ser molt impactant tenir-los tan a prop. Però ara penso que sense ells no seria el mateix, perquè és una proposta molt enfocada al públic. Que la creem una mica entre tots. També em sento jutjada fent-lo com a personatge, vull dir, hi ha moltes rèpliques que jo encaixo i que les dic com justificant-me, fins i tot, amb el públic. I crec que aquest és el diàleg interessant que hem aconseguit.

I el fet d'estar sola a l'escenari, com ho portes?
És que no sé com explicar-ho. Estava molt cagada per fer un monòleg sola, perquè a mi, una de les coses que més m'agraden del teatre, és treballar en equip. He treballat en equip perquè, evidentment, he tingut un procés d'assajos. Hi ha alguna cosa que fa que els primers tres minuts estic bastant cagadeta, però després em deixo fluir i no me n'adono i ja estic al final de l'obra. I és bastant magnífic. Crec que té molt a veure amb el text de l'Eva, amb la dramatúrgia de la Victòria i de l'Albert, i després també amb com hem jugat des de direcció i interpretació.

Et dona marge per improvisar?
No, és tot bastant quadrat, però també hi ha alguna cosa del teatre que cada dia és una representació nova, perquè si cada dia la féssim igual també seria molt avorrit. I també el públic, que cada dia és diferent. Soc la mestra de cerimònies i el públic m'ha de seguir a mi. Però hi ha dies que riuen molt, hi ha dies que riuen molt poc i llavors hi ha alguna cosa que a dintre de la partitura que hem marcat amb la Victòria, aquí hi ha certs graus on jo puc anar jugant més o menys.

Aquest espai també et permet veure molt el públic. El dia que vam venir, t'aplaudien dempeus. Com és això de veure les cares i que la gent s'emocioni, i estigui agradant tant que hàgiu hagut de prorrogar l'espectacle?
És un regal, perquè fer teatre no és fàcil, és difícil, estàs molt exposada, a mi m'encanta, per mi és un regal, per mi la vida de funcions és la millor vida que hi ha. Tu treballes a la tarda les teves horetes i te'n vas a dormir amb una sala que t'ha aplaudit després d'una funció. I quan va bé i et sents còmode a l'escenari i veus que aquesta comoditat traspassa a la platea, és un regal, em sento molt afortunada. A més, hem treballat amb un text molt potent i de primeríssima qualitat, i això ha sigut un gustàs.

Fa poc has interpretat La reina Lloba, i vaig llegir alguna crítica que no era tan bona com les de Permagel, això t'afecta? Llegeixes les crítiques, habitualment?
Sí, clar que sí, clar que m'afecta. Intento que no, però és inevitable. Ja no per tu, sinó també per la gent del teu voltant que t'estima. Forma part de la nostra feina, estem exposats, i jo soc molt conscient que he tingut dues obres de teatre molt seguides, i que és normal que la gent en parli i faci crítiques. T'he de dir que han sigut dos espectacles que s'han omplert de manera increïble, vull dir que estic molt contenta. I és curiós perquè les crítiques dolentes fan molt mal, i les bones fan bé, però no dura tant en el temps. Llavors és molt millor no llegir-les, i dir: "escolta, a la gent li està agradant?, estem omplint teatre?, doncs ja està.

Com t'ho has fet per estudiar i preparar-te aquestes dues obres tan seguides?
Doncs pencant com una burra i estudiant cada dia. Com si fes unes oposicions. He estudiat com una boja des del novembre. És el que hi ha. Ara porto molts anys molt bé i estic supercontenta, però també he viscut l'altra cara, i suposo que hi ha coses que no et pots evitar treure de dins, de dir: "aprofita l'onada perquè mai saps quan es podrà acabar". Si són projectes que m'interessen i són projectes que em motiven, doncs intento dir que sí, la veritat.

Mamífera, Frontera, Els dies que vindran, Casa en flames, o sigui, encadenes èxit, darrere èxit. Tothom et volen el seu projecte!
Toco fusta. Tinc molta sort amb els projectes que em toquen. Ara vinc de fer dues sèries que trobo que són increïbles, he nascut amb una flor al cul.

El sector està molt precaritzat i hi ha gent boníssima que no té les oportunitats que jo he tingut

Però això no és sort.
Hi ha part de sort, hi ha part de feina i suposo que també hi ha part de talent. I de ser pencant i estar també en el lloc adequat en el moment adequat. I això és important tenir-ho en compte. Jo sempre intento tocar molt de peus a terra, vull dir que hi ha molts factors en aquesta vida que et porten als llocs. I, evidentment, els que depenen de mi els treballo moltíssim, però hi ha d'altres que no. El sector està molt precaritzat i hi ha gent boníssima que no té les oportunitats que jo he tingut. I això és així. Hem de ser molt conscients que hem d'obrir càstings i hem d'obrir les portes perquè ens perdem talent.

Quina obra teatral, sèrie o peli va ser la que et va disparar?
Jo crec que va ser Els dies que vindran. Perquè, lamentablement, o llastimosament, en teatre és molt difícil explotar de la manera que s'explota en l'àmbit audiovisual. Vull dir que tu pots anar treballant a escala teatral, però, hòstia, és complicat estalviar teatralment parlant, perquè has de tenir molta sort. Tu fas dos espectacles l'any en teatres públics, però el teu sou a final d'any potser són 22.000 euros o 25.000 euros. Llavors, en l'àmbit audiovisual, l'exposició és tan heavy que jo crec que Els dies que vindran em va col·locar a un lloc que a Catalunya ja em coneixien, perquè feia molt teatre, però en l'àmbit espanyol no em coneixien tant. I Casa en flames em va ajudar a explotar en l'àmbit mediàtic.

Per acabar l'entrevista, ens pots explicar projectes laborals de futur?
Ara, a finals de juny, començo a rodar una pel·lícula que em fa molta il·lusió, que és Mare de Sucre, una obra de teatre que vam fer al Teatre Nacional amb la Clàudia Sadó, que anava sobre una dona amb diversitat funcional que vol ser mare. I la Clàudia ha aconseguit els recursos i la producció per poder fer la pel·lícula, i això em fa molta il·lusió.