Deia Huxley que la més gran lliçó de la història és que ningú aprèn lliçons de la història. Existeix aquesta idea amarga de pensar que les tragèdies històriques poden repetir-se. Hi ha el relat. Així en diem. En el relat de la Guerra Civil, que marca la història del meu país, qui lluitava pels ideals republicans, partits i organitzacions d’esquerres, anarquistes, comunistes i sindicats d’obrers, eren els bons. El meu avi va estar a la Model, menor d’edat, per formar part de les Joventuts Socialistes.

I suposo que hi va haver algun dia en què el relat de la joventut ens feia mirar la utopia comunista amb una certa simpatia. Ha resultat que he estat a Romania i he parlat llargament amb dones vinculades a la cultura que eren joves durant la dictadura comunista de Ceaușescu. Jo tenia un any quan van afusellar la parella més poderosa de Romania, que havia volgut emular el culte als dictadors que havien vist a la Xina i a Corea. Diuen que quan a partir del 89 es van obrir els orfenats romanesos, una de les coses més impactants era el silenci. En un lloc ple de nadons i de nens petits, gairebé no se sentien plors. Aquell silenci era l’explicació de les poques interaccions que havien tingut amb adults i del fet que ningú els feia cas quan ploraven.

Els orfenats a petar de nens van ser el resultat del decret 770, una estricta política natalista. Es va prohibir l’avortament i els mètodes anticonceptius. Es premiava les famílies que tenien molts fills, es veneraven les mares heroïnes de la nació. Les parelles amb problemes per reproduir-se, en canvi, pagaven impostos addicionals. Va ser un exemple extrem de control estatal sobre la vida reproductiva de les dones. Durant les dècades anteriors, la natalitat havia caigut i calien molts romanesos per fer créixer aquella arcàdia. La policia de la menstruació feia inspeccions a les fàbriques per detectar avortaments. Milers de dones van morir quan els feien de manera clandestina. Els metges no podien intervenir-hi quan hi havia complicacions perquè se’ls podia acusar d’haver-hi col·laborat. Se les deixava dessagnar fins que delatessin qui els havia fet el raspat. Hi ha una pel·lícula duríssima que ho explica, 4 Months, 3 Weeks and 2 Days.

Jo ara només llegeixo sobre aquest tema. Com un descobriment terrible que has tingut borrós i no entens per què. Que t’obliguin a tenir molts fills, la maternitat com a eina de producció i arma política. Penso en els mons distòpics en què no neixen nens i la vida s’acaba i en les medalles que els donaven a les que en tenien més de cinc. I penso que no sé on vaig llegir, enmig d’aquesta febrada d’interès per la dictadura romanesa, que algú deia que avortar, s’avorta sempre, és igual quin control social insuportable tinguis muntat. Les dones troben la manera, a clíniques cares o a les cuines de pisos atrotinats. Ara, a Romania l’avortament està molt més normalitzat i desdramatitzat, diuen, més que a països on el dret s’ha guanyat a poc a poc. Es veu que a les escoles ha costat d’explicar els crims del comunisme i els que senten la incertesa del present, romantitzen aquesta època. Aquí, segons unes últimes enquestes, els joves no veurien amb mals ulls una dictadura i hi havia coses que amb Franco no passaven. La idea tràgica de la història repetint-se.