Des d’aquest dijous i fins dissabte, Vic acull una nova edició del festival Adoberies, Cita alternativa que ha crescut en paral·lel al Mercat de Música Viva de Vic, aquest any celebra el seu desè aniversari. Impulsat pel col·lectiu La Clota, amb Marcel Pujols, Arnau Musach i Roger Sena al capdavant, el festival s’ha consolidat com un espai autogestionat, lliure de subvencions i fidel a l’esperit do it yourself.

🎵Joan Rial, director artístic del MMVV: “Hem vingut a demanar permís per equivocar-nos”


Pujols, que a més és baixista i cantant de Power Burkas, repassa amb il·lusió i (pocs dies abans que Mar Pujol posi les primeres notes de l'edició d'enguany) cansament a parts iguals la trajectòria d’aquesta aventura col·lectiva: “És una feinada, sempre hi ha molts imprevistos, però paga la pena. Fa deu anys que vam començar i cada edició acaba sent un retrobament divertit i necessari”.

Un acte d’amistat i resistència cultural

El festival va néixer gairebé per accident, explica Pujols. Quan l’Hoteler, una de les poques cites alternatives que tenia la ciutat, va deixar de fer-se, un grup d’amics va decidir ocupar un espai a les antigues adoberies del riu Mèder. “Era un lloc apartat de tot però alhora molt cèntric. Ens hi vam estar una setmana arreglant-lo perquè fos mínimament transitable i allà hi vam fer els primers concerts. Sense aquesta feina prèvia, la gent ni hi hauria entrat”, recorda. Aquell primer experiment es va convertir en tradició. Avui, el solar de les Adoberies és de titularitat municipal, i això ha permès normalitzar el festival: “Abans teníem contractes en precari. I hi havia propietaris que volien, però d'altres, no; i aquests a vegades trucaven a la policia. Mai ens van fer suspendre res, però hi havia tensió. Ara, des que l’Ajuntament va comprar el terreny, tot és molt més fàcil. Crec que en part ho vam empènyer nosaltres, demostrant que aquell espai podia ser viu.”

Per nosaltres el factor social està per davant del musical. El festival serveix perquè la gent es trobi, conegui artistes, comparteixi coses

Si alguna cosa defineix l'Adoberies és la seva manera d’entendre la música. No com a producte de consum, sinó com a experiència comunitària. “Per nosaltres el factor social està per davant del musical. El festival serveix perquè la gent es trobi, conegui artistes, comparteixi coses. A vegades això et pot fer més tancat en gèneres, però alhora ens ha fet obrir-nos a músiques molt diverses”, apunta Pujols. Enguany, per exemple, hi haurà diversos artistes vinculats al hip-hop: Extrañoweys, Poor Tràmit o White T... D'aquest últim, confessa en Marcel, no en saben res més que el que han escoltat. "El vam descobrir a Bandcamp i ens va costar molt contactar-hi. Finalment, ho vam aconseguir i s'ha avingut a tocar al festival sense que ens coneguem de res, ni haver-nos vist abans". Així és l'Adoberies, un festival on l'únic requisit que el col·lectiu organitzador posa als grups per tocar-hi, és que entenguin les condicions del festival: sense ajudes públiques, finançat exclusivament amb la barra i amb tractes senzills: menjar, dormir i un petit caixet. “Els grups més underground s’hi adapten millor. Els que estan molt professionalitzats, sovint els costa més tornar a condicions tan bàsiques. Però aquí l’important és el vincle, no la indústria.”

Per això, amb els anys, l'Adoberies s’ha convertit en un punt de trobada anual per a músics i públic. “Hi ha gent que només veus un cop l’any, i és aquí". És com un Nadal del subsol, un espai on et retrobes sense pressió, només per viure la música de prop. "És gairebé una petita utopia”, diu Pujols. Aquesta dimensió comunitària ha fet que molts grups neixin o es consolidin al festival. Segons Pujols, per l’escenari hi han passat més de 200 bandes en deu anys, i algunes fins i tot es van formar a partir de contactes fets a Vic. “És un viver, han passat tantes coses que ja no les recordem totes.” Una edició, la d’aquest 2025, que d'alguna manera, vol ser un homenatge a la història del festival. Per això en el catell hi ha noms que han anat creixent amb el festival o han estat presents gairebé des de la primera edició, com Tarta Relena, Remei de Ca la Fresca o Garrafa Nadal, i amb aquest, com sempre, noms emergents del subsòl musical nostrat. Pujols destaca especialment Transistor, una banda de post-rock amb músics encara adolescents: “Són germans, el bateria té 13 o 14 anys i ja sonen increïble. Fa gràcia veure grups així, saps que tenen futur.” No només això, sinó que l'Adoberies ja comença a sumar noms internacionals a la seva programació, com la pianista francesa Elisabeth Vogler o el guitarrista basc de jazz experimental Joseba Irazoki. 


Un Adoberies Fest que coincideix en el temps i, gairebé, en l'espai, amb el MMVV. Si el Mercat facilita permisos excepcionals i crea una atmosfera propícia perquè la ciutat bulli de músical, en Marcel admet que des de l'Adoberies “és evident que ens beneficiem d’aquest context. Ens és molt més fàcil aconseguir permisos aquells dies. Però també passa a l’inrevés: al Mercat li agrada que surtin coses espontànies al marge, que hi hagi vida paral·lela”, apunta. El festival es reivindica així com un complement imprescindible, programant propostes que potser no encaixarien als escenaris institucionals, però que tenen la mateixa o més qualitat. “Molts músics que venen aquí fa anys que toquen i tenen un nivell altíssim. L’únic que passa és que no han entrat al circuit dels mànagers i les grans sales. I nosaltres els donem espai.”

Volem mantenir aquest esperit autònom. Si dura, serà perquè ens seguim divertint i perquè la gent ho segueix fent seu. Quan deixi de ser així, potser no tindrà sentit

Què espera Pujols dels pròxims deu anys? Riu abans de respondre: “No ho sé, la veritat. El que tenim clar és que volem mantenir aquest esperit autònom. Si dura, serà perquè ens seguim divertint i perquè la gent ho segueix fent seu. Quan deixi de ser així, potser no tindrà sentit”. De moment, la festa està assegurada. Durant tres dies, les Adoberies tornaran a ser l’epicentre del subsol musical català: un espai lliure, proper i imprescindible. Una dècada després, el festival continua sent el mateix que quan va començar: un acte d’amistat i resistència cultural.