Perpinyà, 19 de maig de 1907. Fa quasi 115 anys. Se celebrava la manifestació més multitudinària de la història de la ciutat. Entre 160.000 i 170.000 persones, procedents de pobles, viles i ciutats de la Catalunya Nord i del Llenguadoc, es concentraven a la capital del Rosselló (llavors una petita ciutat de 40.000 habitants) per expressar el profund malestar d’aquella societat, causat per la devastadora crisi vinícola que estava arruïnant el territori. La manifestació de Perpinyà era la vuitena que es convocava per aquest motiu en poc menys de dos mesos, i representaria un abans i un després d’aquell moviment. A partir de Perpinyà, la revolta vinyataire es dimensionaria extraordinàriament i adquiriria un component de reivindicació cultural i lingüística catalana i occitana que faria trontollar els fonaments de la República Francesa.

Manifestació de Perpinyà (2). 19 de maig de 1907. Font Wikimedia Commons

Manifestació de Perpinyà del 19 de maig de 1907 / Font: Wikimedia Commons

L’escenari general

A principis del segle XX, la Catalunya Nord i el Llenguadoc produïen el 45% del vi francès. Però, en canvi, els vins catalans i llenguadocians no tenien el prestigi dels de Bordeus o dels de la Borgonya. Situats en els estrats més baixos de l’oferta ―no tant per la qualitat del producte, sinó pel desconeixement de l’origen―, havien de competir amb els anomenats “vins falsificats”, beuratges elaborats amb productes químics, fabricats i comercialitzats il·legalment i que els governs francesos no havien aconseguit erradicar. Aquesta competència deslleial, que aventurava una crisi de grans dimensions, es va veure agreujada amb les epidèmies que van patir les vinyes durant la segona meitat del segle XIX (l’oïdi, el míldiu), però que es va fer especialment palesa amb l’aparició de la fil·loxera (1879), la “pesta negra” de les vinyes.

L’escenari particular

A principis del segle XX, la producció vinícola era el principal sector econòmic de la Catalunya Nord i del Llenguadoc. Aquest sector estava format per milers de petits propietaris agraris ―agrupats en cooperatives― amb una llarga tradició vinícola que remuntava a mitjans del segle XVIII. La transformació dels conreus de cereals en vinyes s’havia produït en un context d’explosió demogràfica al nord de França, que havia disparat la demanda de vi, en aquell moment considerat un producte d’alimentació bàsica. Però també estava format per milers de treballadors dels cellers cooperatius del territori, i per milers de transportistes que situaven els vins catalans i llenguadocians en els seus principals mercats de consum (la regió de París). I no oblidem el teixit comercial local, totalment dependent de la salut econòmica del sector vinícola.

Manifestació de Nimes. 9 de juny de 1907. Font Wikimedia Commons

Manifestació de Nimes del 9 de juny de 1907 / Font: Wikimedia Commons

El primer desafiament

Des de finals del segle XIX, els vinyaters catalans i occitans assistien perplexos a una caòtica desregulació del sector. La premsa publicava, sovint, la detenció i desarticulació de màfies de falsificació de vins, però, sorprenentment, la justícia francesa no aplicava cap mena de càstig exemplar als defraudadors. Fins i tot, en ocasions, ni tan sols se’ls condemnava. I en aquest paisatge d’indefensió van sorgir les primeres veus que promovien una revolta fiscal. Encara era viva la memòria del Tancament de Caixes de Barcelona (1899), la revolta fiscal dels industrials i comerciants del Principat que havia fet trontollar el govern de Madrid i que havia estat el bressol de la Lliga Regionalista. Aquest detall és molt important, perquè evidencia la voluntat de crear un eix crisi econòmica-reivindicació política, clarament inspirat en els fets de Barcelona.

La manifestació de Perpinyà

La premsa francesa de l’època va prestar molta atenció a aquella manifestació. Els seus corresponsals i enviats especials van relatar que, des de primera hora del matí, van arribar a Perpinyà dotzenes de milers de persones amb tots els mitjans de locomoció possibles (trens, camions, automòbils, bicicletes) i van inundar els carrers i places: entre 160.000 i 170.000 persones, que representaven quatre vegades la població de la ciutat i que superaven, a bastament, la manifestació del Tancament de Caixes (100.000 persones a Barcelona, la més multitudinària fins llavors de la història de Catalunya). Però allà on els corresponsals i els enviats especials van posar més èmfasi va ser en els parlaments dels dirigents del moviment: Ernest Ferroul ―alcalde de Narbona― i Marcel Albert ―líder dels vinyaters― es van adreçar a la multitud en català i en occità.

Marcel Albert, lider dels vinyaters  i Georges Clemenceau, primer ministre francès. Font Wikimedia Commons

Marcel Albert, líder dels vinyaters, i Georges Clemenceau, primer ministre francès / Font: Wikimedia Commons

El segon desafiament

Quan va esclatar la revolta dels vinyaters, el català i l’occità no tenien caràcter d’oficialitat, però eren les llengües d’ús habitual de les seves respectives societats. Les dades de l’època revelen que, l’any 1907, el català era la llengua del 90% de la població de la Catalunya Nord i l’occità ho era del 80% de la població del Llenguadoc. No obstant això, el coneixement (no l’ús) del francès havia crescut espectacularment des de la implantació del sistema d’Instrucció Pública (després de la Revolució Francesa, 1789), fins a abastar la pràctica totalitat de la població de l’estat francès. Aquells parlaments, en català i en occità (llengües d’aquelles societats) i no en francès (llengua oficial i coneguda per tothom), van ser interpretats per les autoritats de París com un desafiament a la ideologia de l’estat: l’eix França-República-nació única-llengua única.

La maquinària de l’estat

Després de Perpinyà, la maquinària de l’estat francès es va posar en marxa. El primer ministre Georges Clemenceau, del Partit Radical (i que inspiraria l’anticatalanista Lerroux en la creació del PRR espanyol, 1908), va fer saltar totes les alarmes i va posar en guàrdia tots els poders de l’estat i els seus aliats tradicionals. No és casualitat que, després de Perpinyà, els mestres d’escola francesos van desplegar una intensa campanya “porta a porta” per convèncer els pares de família que havien d’educar els seus fills exclusivament en francès. I, paral·lelament, la mateixa premsa que havia cobert l’evolució del moviment vinyater va desplegar una intensa i sinistra campanya ―perfectament orquestrada― assenyalant aquelles mobilitzacions i els seus líders com antifrancesos, antirepublicans, antidemocràtics i involucionistes.

Soldats del 17è Regiment a Gafsa (colònia francesa de Tunisia) després de la Revolta dels Vinyaters. Font Wikimedia Commons

Soldats del 17è Regiment a Gafsa (colònia francesa de Tunísia) després de la revolta dels vinyaters / Font: Wikimedia Commons

Clemenceau

Georges Clemenceau passaria a la història com el primer ministre que va presidir el govern francès durant la darrera fase de la I Guerra Mundial (1916-1918) i durant els acords de pau de Versalles (1919). Però és menys conegut per dos fets no menys rellevants i molt significatius que dibuixen amb gran precisió el seu perfil polític: per la terrible repressió policial que va desfermar contra els moviments obrers de París (1906) i per la duríssima repressió militar que va ordenar contra el moviment vinyater (1907). Per no parlar de la traïció als voluntaris catalans que van lluitar a les trinxeres franceses durant la I Guerra Mundial i que, conclòs el conflicte amb la victòria de França, li van demanar suport a les reivindicacions nacionals catalanes i els va despatxar miserablement amb la cita “Pas d’histoires, catalans” (1918).

Homenatge a una víctima de la repressió militar contra els vinyaters. Narbona (1907). Font Wikimedia Commons

Homenatge a una víctima de la repressió militar contra els vinyaters, Narbona (1907) / Font: Wikimedia Commons

La repressió

El moviment vinyater creixia a gran velocitat. Set dies més tard (26 de maig), Carcassona acollia 220.000 manifestants. Passats set dies més (2 de juny), a Nimes es reunien 250.000 persones. I el punt culminant s’assolia el 9 de juny, a Montpeller, amb 800.000 manifestants. El 18 de juny, Clemenceau ordenava la mobilització del 17è Regiment d’Infanteria, que es va dirigir a Agde per impedir l’enèsima manifestació. Aquella protesta no es va arribar a celebrar mai, perquè l’exèrcit francès va assetjar, acorralar i atacar els manifestants, provocant una autèntica carnisseria que se saldaria amb dotzenes de morts (oficialment, només sis morts) i milers de ferits. Ciutadans catalans i llenguadocians de la República Francesa, que el seu propi govern havia convertit en una amenaça a l’estat i que el seu propi exèrcit va agredir i assassinar impunement.

Imatge principal: Manifestació de Perpinyà del 19 de maig de 1907 / Font: Wikimedia Commons