Catalunya viu un moment excepcional de la seva història que pot culminar amb la proclamació de la República catalana. Una fita històrica que compta amb quatre rèpliques anteriors. En la història de Catalunya s'ha proclamat la República en quatre ocasions. Pau Claris, el 1641; Francesc Macià, el 1931, i Lluís Companys, el 1934, la van proclamar en la seva qualitat de presidents de la Generalitat. I Baldomer Lostau, el 1873, ho faria en nom de la Diputació de Barcelona. Amb diferències substancials. Lostau i Companys reivindicarien l'adaptació del règim foral català de 1714 a una modernitat republicana. En canvi, Claris i Macià proclamarien la independència. Un Estat propi que en el cas del primer gravitaria —per l'amenaça militar hispànica— cap a l’òrbita política francesa; i en el del segon seria reconduït —per raons similars— cap a una República espanyola que, fidel a l'atavisme castellà, es rebel·lava contra l'existència d'una Catalunya catalana.

1641: la República de Pau Claris

Les causes que van provocar la Revolució de 1640 tenen una sorprenent correspondència amb les actuals. Salvant les obligades distàncies, naturalment, va ser un esclat d'indignació popular contra les polítiques de la cancelleria hispànica de Madrid i contra les classes col·laboracionistes catalanes que les executaven. La corrupció, divisa de les oligarquies latifundistes cortesanes, havia estat convertida en l’únic propòsit de fer política. Lerma, Olivares —primers ministres— i tota la corrua de secretaris que, com a mosques, tombaven al seu voltant, van provocar a Catalunya una crisi sense precedents. La pràctica més dramàtica de la corrupció es manifestaria a través de l'especulació d'aliments que es perpetrava des de l'oficina del virrei hispànic. Ruïna generalitzada, desnonaments massius i ocupació militar castellana perpetrada amb el pretext de resoldre la condescendència de les institucions catalanes amb el bandolerisme, completarien el quadre.

Corpus de Sang

Revolta del Corpus de Sang (1640)

Les elits intel·lectuals i mercantils de Barcelona van assumir la responsabilitat de liderar el descontentament popular i reconduir un moviment antisenyorial i anticastellà cap a una revolució independentista. Emergia la figura de Pau Claris. I el virrei hispànic —comte de Santa Coloma— un virtuós de l'antipolítica, un corrupte reputadíssim i el personatge més odiat del país, va fer amb la justícia “de la capa un sayo”, i va contestar amb una ofensiva repressora, un esclat de testosterona, que portaria a la presó els dirigents del moviment. La revolució esclataria quan els soldats castellans, per ordre del virrei, van disparar contra les masses concentrades davant les masmorres per exigir l'alliberament dels seus líders. Santa Coloma, abandonat per la testosterona, moriria espetegat a les roques de Montjuïc, i Claris, poc després, proclamaria la primera República catalana, que duraria el que els enemics de la independència trigarien a enverinar el president.

1873: la República de Baldomer Lostau

A la Catalunya de Lostau li quedaven ben poques coses de la de Claris. Havia passat un món: dos guerres independentistes perdudes, quatre guerres civils mortíferes, una Revolució Industrial que havia transformat la fesomia del país i dos segles de devastadora dominació espanyola. De l'Espanya de fàbrica castellana. Però els catalans som d'una pasta ben particular. Amb tota l'aigua —i el que no és aigua— que, des de Claris, havia caigut del cel; la classe dirigent del país —si més no, la part més destacada— proposava una altra arquitectura d'Espanya. Els liberals espanyols, entusiastes del bricolatge polític, havien canviat la pintura i l'entapissat del cortijo borbònic. Però les bigues i les parets conservaven l'atàvica estètica castissa dels quadres de Goya. L'Espanya liberal no era més que una rèplica cañí de la França revolucionària i jacobina. L'oculta devoció —o l'inconfessable complex— que, històricament, han sentit els espanyols respecte als francesos.

Caricatura coetània de la Revolució federalista. 1873. Font Arxiu d'ElNacional

Caricatura coetània de la Revolució federalista (1873)

La burgesia catalana —la que no estava emmerdada en el tràfec d'esclaus— i les classes populars —el proletariat embrionari— van abraçar el republicanisme federalista per canviar Espanya. Per catalanitzar-la. Socialment i econòmicament. El projecte Lostau no era independentista. Era radicalment regeneracionista i en la seva ingenuïtat política aspirava a resoldre el conflicte territorial i la lluita de classes amb un cop de cul. A Catalunya i a Espanya. Naturalment subestimava les profundes arrels del poder ancestral, que a finals del segle XIX havia mutat cap al curiós fenomen del caciquisme, per obrir les portes del cortijo als fills dels capatassos. Lostau, en una maniobra de dubtosa eficàcia, va proclamar la República catalana federada amb la resta de repúbliques territorials espanyoles; que, en el temps que Espanya ja liderava la classificació del campionat mundial de cops d'estat militars, duraria el que el caciquisme trigaria a criminalitzar-la.

1931: la República de Francesc Macià

La Catalunya de la sarsuela —la de Lostau— tampoc tenia massa elements en comú amb la del xarleston —la de Macià—. Les independències de Cuba, de Puerto Rico i de Filipines havien provocat, en la intel·lectualitat espanyola, una curiosa reacció patrioterista —introvertida i mística— que es convertiria en l'ideari del nacionalisme espanyol i en la divisa dels partits dinàstics —l'equivalent als actuals partits constitucionalistes—. Per raons òbvies que no cal ni comentar, la societat catalana s'hi giraria d'esquena, per no dir de cul. El projecte regeneracionista —la catalanització d'Espanya— va quedar més penjat que un pernil per sant Martí. Sorgia, per primer cop des de 1713, un corrent polític independentista que el règim dictatorial de la castissa triada capitolina (Alfons XIII, Primo de Rivera i Milans del Bosch), amb el desballestament de la preautonòmica Mancomunitat i la persecució a la cultura catalana, alimentarien exponencialment.

Ban de la República catalana Macià. Font Wikimedia commons

Macià lideraria la lluita contra la dictadura i assoliria la categoria de mite. Guanyaria les eleccions municipals de 1931 —els primers comicis després de la dictadura— amb un programa polític netament independentista. Tan clarament que la classe política espanyola va forçar l'exili del Borbó per evitar l'autodeterminació de Catalunya. El 14 d'abril proclamava la República hores abans que algú s'atrevís a fer el mateix a Madrid. La República catalana naixia independent, però compromesa amb les altres repúbliques peninsulars. L'hostilitat política i social que va generar a Espanya, comparant l'autogovern català amb l'autonomia, prèvia a la independència de Cuba; delata definitivament que, en l'imaginari espanyol, Catalunya era una colònia sotmesa a l'imperi del “justo derecho de conquista” borbònic. I revela que la República es considerava legítima hereva de l'imperi territorial espanyol. Tres quarts del mateix per a l'actual règim constitucional.

1934: la República de Lluís Companys

Alfonso Guerra no va inventar allò de “cepillarse el Estatuto catalán”. Ho va fer el republicaníssim Alcalá-Zamora. Companys va heretar un raspallat que no havia satisfet la voràgine patriotera espanyola. I es va trobar immers en un procés de liquidació estatutària —l’únic de l'Estat espanyol— que provocaria, a propòsit, una tensió brutal entre Catalunya i Espanya. Aznar tampoc inventaria allò de “hay que corregir la deriva autonomista de la izquierda”. Gil-Robles, el líder dels antirepublicans que, paradoxalment, s'havien convertit en partit de govern, ho va aplicar en ple règim republicà. Coses d'Espanya. Companys es va veure forçat a recuperar la República de Macià, aprovada per més de les tres quartes parts de la ciutadania; com una afirmació de dignitat col·lectiva. El seu error seria respondre amb les armes a la provocació, que les classes polítiques i militars espanyoles es cobrarien amb la suspensió de l'autonomia i l’empresonament del govern català.

Proclamació de la República catalana. 1934. Font Arxiu d'ElNacional

Proclamació de la República catalana (1934)

L'actual procés independentista té una història que remunta a l'any 2006, quan el Tribunal Constitucional es va “cepillar” l'Estatut referendat per la ciutadania catalana. Des de llavors assistim a un tenebrós espectacle que revela l'autèntica naturalesa de la pseudo-democràcia espanyola; assilvestrada i dominada per la testosterona patrioterista de naturalesa místico-religiosa, que es pretén com la imatge idealitzada d'un pessebre de l'imaginari barroc Salzillo. De dinàmiques estàtiques i de figures tradicionals. Amb l'inevitable protagonisme de san Mariano, la virgen Soraya i el niño Cristóbal. Pau i amor. Queda per al futur immediat desvelar a qui se li van reservar els papers del ruc i del bou que completen l'estampa. La de l'Espanya atàvica i eterna. I queda, també, per al futur immediat desvelar el paper que, en aquest pessebre, juguen les esquerres espanyoles pretesament progressistes i democràtiques. El dels Reis Mags? El dels pastorets? O el del caganer?

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat