Tarragona, 16 de març de 1804. Rafael Bofarull, veí i botiguer de Tarragona, obtenia l’autorització de la Secretaría de Estado y Despacho de Hacienda per passar a Amèrica. Bofarull seria un dels pioners d’un corrent expansiu català que, a cavall dels segles XVIII i XIX, s’aventuraria a “plantar botiga” a l’altra banda de l’oceà Atlàntic. Els comerciants catalans que, com Bofarull, van fer aquest pas decisiu i transcendental, tindrien una importància cabdal en el desenvolupament econòmic de les joves repúbliques americanes que es proclamarien durant aquells anys. El model “botiga catalana” ―creat durant el segle XVIII― s’expansionaria amb força a l’altra banda de l’oceà Atlàntic. I, durant el segle XIX i bona part del XX, els botiguers catalans dominarien del comerç a l'engròs i al detall en les principals places sud-americanes.
Gravat del port de Tarragona (1802), obra de Laborde / Font: Cartoteca de Catalunya
Qui era i a què es dedicava Rafael Bofarull?
Segons les fonts documentals, Rafael Bofarull, nascut al poble dels Pallaresos (Tarragonès) cap al 1775, era un botiguer propietari d’un celler destinat a la venda de vins i alcohols situat a la plaça dels Carros de Tarragona (al peu de l’accés al port vell de la ciutat). Sabem, també per les mateixes fonts (Archivo General de Indias, expedient 2134/11), que l’any 1803 hauria demanat autorització per passar a la colònia de Río de la Plata i que a finals de març de 1804 es va embarcar en un mercant (no sabem si al port de Tarragona o al de Barcelona) amb destinació a Montevideo. Aquell viatge transoceànic el conduiria, finalment, a Buenos Aires, i allà el trobem, de nou, a finals de 1804 establert com a propietari d’un negoci de venda de vins i alcohols d’importació catalana, al barri de Montserrat de la capital portenya.
Per què aquell viatge?
Els destil·lats catalans ―sobretot els aiguardents de Reus― s’exportaven a les principals ciutats del centre i nord d’Europa, i a les colònies britàniques i neerlandeses d’Amèrica des d’abans de la Guerra de Successió hispànica (1701-1715). Però, en canvi, no havien aconseguit penetrar en els mercats de l’Amèrica colonial hispànica. La trama de corrupció instal·lada a la Casa de Contratación i la cultura punitiva del règim borbònic ―fins i tot abans del conflicte successori― havien estat obstacles insalvables. Però amb Carles III i el seu ministre Squillace es va iniciar el desballestament d’aquell monopoli (1765) i el sector de la fabricació català va començar a mirar, també, cap a Nova Orleans (llavors colònia espanyola de Louisiana), cap a l’Havana i cap a Buenos Aires; els tres grans centres comercials emergents de l’Amèrica colonial hispànica de l’època.
Gravat de Reus (1806) / Font: Arxiu Històric de Reus
Com arriba Bofarull a Buenos Aires?
El cas de Bofarull és molt paradigmàtic. Dibuixa amb una extraordinària precisió les causes que van impulsar aquella expansió catalana i el desenvolupament d’aquells primers negocis catalans (les primeres botigues americanes, en definitiva). Desconeixem les fonts de finançament del negoci de Bofarull, però, en canvi, a través d’altres casos coetanis coneixem a fons la mecànica d’aquell sistema. Un fabricant català (de destil·lats, de draps o d’indianes) fixava la seva mirada en una plaça americana. Tot seguit, es posava en contacte amb un dels seus clients (un botiguer minorista també català) i li oferia la possibilitat de “plantar botiga” a l’altra banda de l’Atlàntic. Tota la inversió sortia de la butxaca del fabricant, però, a canvi, el botiguer es comprometia a vendre, exclusivament, el gènere que li proveiria el fabricant-financer. Amb la promesa d’un substancial i llaminer marge que beneficiaria les dues parts.
Com eren aquestes primeres botigues?
Quan s’inicia aquella expansió (a cavall dels segles XVIII i XIX), el model “botiga” ja estava plenament implantat a Catalunya. Durant la centúria del 1700, bona part dels obradors catalans havien destinat una part de l’espai exclusivament a l’exposició i venda del producte. Però, en canvi, a Nova Orleans, a l’Havana o a Buenos Aires aquest model encara era desconegut. El pioner Bofarull va llogar la planta baixa d’una casa ―propietat d’un altre emigrant català― al barri de Montserrat de la capital portenya i hi va instal·lar un “despatx” de prestigiosos destil·lats de qualitat destinats a les oligarquies terratinents de la colònia. Una botiga amb el seu aparador, els seus taulells, les seves lleixes i el seu espai reservat a magatzem del negoci.
Almacén Catalán de Salvador Espelt a Asunción (1925) / Font: Biblioteca Nacional del Paraguai
L’èxit de Bofarull
I les coses no li devien anar gens malament, perquè, tan sols dos anys després de la seva arribada, ja el trobem formant part de l’elit del barri català de Montserrat. Coincidint amb la primera invasió britànica de Buenos Aires (1806), apareix relacionat amb les famílies patrícies del barri reunides a casa de l’alcalde de la ciutat per debatre la nova situació. La investigació de la seva trajectòria americana també ens aporta una altra dada rellevant: el mateix any (1806) va concertar una aliança comercial amb Josep Grau, un botiguer de Reus que s’havia establert a Buenos Aires més o menys a la mateixa època (1804) i amb el mateix propòsit que Bofarull. I les fonts documentals, de nou, apunten que Grau era, molt probablement, un parent del fabricant que havia impulsat i finançat la iniciativa de Bofarull. Es tancava el triangle.
Confitería catalana El Cristal, a Buenos Aires (principis segle XX) / Font: Pinterest
Altres casos
Un altre cas paradigmàtic seria el dels botiguers Francesc Juncadella ―de l’Arboç― i Pere Font ―de Vilanova―, que a finals del segle XVIII van crear una societat a Barcelona i amb recursos propis van obrir una botiga de comestibles a Nova Orleans, a la cantonada de les actuals Bourbon Street i Sainte Anne Street. L’èxit no els va somriure a l’inici, i poc després, seguint el model de Bofarull i de tants altres, es van convertir en distribuïdors d’un fabricant de sabates català. L’any 1815, la Juncadella & Font Shoes (Nova Orleans ja formava part dels Estats Units) va passar a mans d’uns nebots de Reus cognomenats Aleix, que van reorientar el negoci cap a un despatx de cafè importat des de les plantacions catalanes de Cuba i de Puerto Rico; i que amb el decurs del temps acabaria sent l’Old Absinthe House, un dels bressols del jazz.
Old Absinthe House, a Nova Orleans (segle XIX) / Font: Universitat de Nova Orleans
L’herència comercial catalana
L’expansió comercial catalana va prosseguir durant tot el segle XIX. L’Havana i Buenos Aires, principalment, i Asunción, Santiago i Valparaíso, en menor mesura, es van omplir de botiguers catalans que promourien una cultura comercial local de claríssima factura catalana. Durant el segle XIX i primera meitat del segle XX, la majoria de les xocolateries-confiteries de Buenos Aires i dels comerços tèxtils d'Asunción, de Santiago i de Valparaíso van ser creats i van ser regentats per famílies de botiguers catalans, o descendents de catalans, que mai van perdre el cordó umbilical ―comercial i sentimental― que les unia amb la seva pàtria. Catalans emprenedors que, des d’una banda i de l’altra de l’Atlàntic, van contribuir al desenvolupament econòmic de Catalunya i de les joves repúbliques americanes.