Imatge principal: Gravat de París (1615), obra de Mathaus Merian / Font Wikimedia Commons
Barcelona, 17 d’agost de 1644. Fa 375 anys. La Generalitat nomenava Francesc de Montpalau i de Solanell ambaixador de Catalunya a la cort de Lluís XIV de França (llavors le Roi Enfant i més tard le Roi Soleil). Des del 1640 –durant el regnat de Lluís XIII– Catalunya era un estat independent en l’òrbita política francesa. Però, des que havia esclatat la crisi occitana (1643), les relacions entre Barcelona i París s’havien enterbolit. El contingut de la correspondència oficial entre les dues cancelleries revela que s’havia transitat d’un escenari de complicitat a un altre de mútua desconfiança.
Montpalau va ser comissionat per a redreçar la situació i recuperar l’escenari anterior a 1643. Seria el primer ambaixador del govern de Catalunya que, de forma permanent, exerciria com a tal a París (1644-1647). Montpalau i els seus successors, Francesc Puigjaner (1647-1650) i Narcís Ramon March (1650-1652), es convertirien en els primers ambaixadors de l’estat modern català, i s’anticiparien tres quarts de segle a Dalmases, Ferran i Berardo, els representants diplomàtics del govern de Catalunya a Londres, La Haia i Viena, el 1714.
Gravat de Barcelona (1645), obra de Louis Boissevin / Font: Cartoteca de Catalunya
Quina era la relació política entre Catalunya i França?
El 7 de setembre de 1640, els representants polítics catalans i francesos havien signat una aliança política i militar (el Tractat de Ceret) que separava Catalunya de l’edifici polític hispànic i la situava en l’òrbita política i militar de França. Poc després, el 17 de gener de 1641, el president Pau Claris –l’impulsor d’aquell tractat–, proclamava la República Catalana sota la protecció de França. I, sis dies més tard, el 23 de gener de 1641, els Braços Estamentals (l’equivalent al Parlament) deixaven en suspens la República i proclamaven Lluís XIII comte independent de Barcelona.
Aquella proclamació venia forçada pels esdeveniments: la monarquia hispànica havia iniciat la ocupació militar de Catalunya (els exèrcits del marquès de Los Vélez, en el seu camí cap a Barcelona, havien sembrat el territori de desolació i mort), i París va exigir un nivell de relació més estret a canvi d’una intervenció més decidida. A partir del fet, el Principat i els comtats catalans nord-pirinencs es convertien en un domini directe del rei francès, absolutament al marge de la resta de territoris de la corona francesa, i es pactava una relació Catalunya-França, totalment independent i bilateral.
Mapa de Catalunya (1647) obra de Joannes Jansonius i Henricus Hondius / Font: Cartoteca de Catalunya
Per què s’havien enterbolit les relacions entre Barcelona i París?
L’esclat de la jacqueria de 1643 (la revolució popular occitana que va liderar Jan Petit), va provocar un daltabaix a la cort de París. El cardenal Mazzarino –el ministre plenipotenciari de Lluís XIV– va haver de desplaçar a Occitània milers d’efectius que tenia emplaçats arreu dels fronts de guerra. Però sobretot, aquell esclat de descontentament, seria la constatació que les arques franceses –els recursos de la corona i la capacitat d’extracció sobre les classes populars– havien arribat al límit. París necessitava una treva i Mazzarino va preparar el terreny per a una conferència de pau.
Els canvis de plans de París tindrien una important repercussió a Catalunya. Mazzarino no tan sols va retirar una part de l’exèrcit que combatia a la frontera catalano-espanyola, sinó que també va endarrerir –suposadament forçat per les circumstàncies– les soldades dels que es van quedar. Amb aquesta combinació d’elements, el front de guerra català va quedar estacionat; i els soldats francesos, sense cobrar. A partir del fet, la soldadesca francesa es va lliurar als robatoris, als atracaments, als saquejos i als segrestos, provocant enfrontaments amb els regiments catalans i amb la població civil del país.
Retrats de Lluís XIV i Mazzarino, obra de Charles Le Brun i Pierre Mignard / Font: Wikimedia Commons
Quina va ser la missió de Montpalau?
Montpalau va arribar a la cort de Versalles amb l’objectiu principal de recuperar i potenciar les bones relacions anteriors a la crisi occitana. El Dietari de la Generalitat (el diari de sessions del govern català) revela que les autoritats polítiques catalanes del moment tenien molt interès no tan sols a restablir les bones relacions anteriors, sinó que, fins i tot, albergaven el ferm propòsit de millorar-les i consolidar-les. La incorporació de Catalunya a l’òrbita política francesa havia creat grans expectatives econòmiques que havien de reparar els estralls provocats per l’anterior ocupació hispànica (1635-1640).
Els fets posen de relleu que Montpalau va teixir una interessant xarxa de contactes que el va transportar fins a l’entorn personal de Mazzarino. Els fets també manifesten que Mazzarino i Montpalau eren dos “animals polítics”, i que en aquella operació de seguida van fer pasqua i rams. Montpalau exigia un relleu dràstic en la direcció militar francesa a Catalunya, i Mazzarino tenia una relació política pèssima amb el màxim comandament francès al Principat. El poderós mariscal Philippe de La Mothe-Houdancourt seria, de mutu acord, sacrificat en nom de l’aliança política i militar catalanofrancesa.
Quina va ser la missió de Puigjaner?
Quan Puigjaner va arribar a París per a rellevar Montpalau (1647), el pes dels actors d’aquell conflicte internacional s’havia desplaçat, definitivament, cap al costat francès. Però, en canvi, la missió de Puigjaner no va estar exempta de dificultats. De fet, les fonts documentals dibuixen un escenari d’una gran complexitat; amb una cancelleria francesa en una posició dominant i una cancelleria hispànica en franca reculada però incapaç d’acceptar la derrota. En el decurs de la missió de Puigjaner, les converses de pau de Münster –i el redibuix del mapa d’Europa– van prendre velocitat de creuer.
Aquest va ser el principal maldecap de Puigjaner, i també l’èxit de la seva missió. Perquè en aquest punt, les fonts documentals desmenteixen categòricament el mantra de la ideologia nacionalista espanyola: els negociadors hispànics sempre van donar per perduts els comtats del Rosselló i la Cerdanya (onze anys abans del Tractat dels Pirineus!). Però, en canvi, no volien renunciar als pretesos drets de Felip IV sobre el Principat. Durant tres anys (1647-1650), Puigjaner va evitar allò que, anys després, a l’illa dels Faisans els hispànics servirien en safata d’argent: la divisió de Catalunya (1659).
Mapa d'Europa (1650), obra de Guiljelmus Blaeu / Font: Bibliothèque Nationale de France
Quina va ser la missió de March?
La missió de March és la més desconeguda. Quan March va arribar a París per a rellevar Puigjaner, el rei hispànic Felip IV havia fet pública –i, indiscutiblement, interessadíssima– constricció de tots els danys que el seu govern havia causat a Catalunya. En ple conflicte bèl·lic havia sacrificat Olivares (1642), el seu ministre plenipotenciari i a qui, llavors, considerava el màxim responsable del fracàs hispànic a Catalunya. I havia abraçat, literalment, les Constitucions de Catalunya (1645), que, reveladorament, s’havia negat a jurar en temps de pau (1626).
La missió de March va coincidir amb l’etapa final de la Guerra dels Segadors (1640-1652). March va quedar atrapat en un perfil baix després de l’ocupació hispànica de Barcelona i la intervenció política de la Generalitat (1652). I quan, set anys després, es va signar el Tractat dels Pirineus (1659), no hi havia cap representant català a la taula negociadora. De fet, l’amputació dels comtats catalans nord-pirinencs es va pactar amb traïció i nocturnitat, violant les Constitucions de Catalunya que, cadascú en el seu moment, havien jurat entusiàsticament el francès Lluís XIV i l’hispànic Felip IV.