Vallfogona de Riucorb (comarca natural de la Baixa Segarra), 3 de juny de 1599. Joan Tella “pastor”, Ramon “lo mosso”, i Antoni Boldú “pagès” es convertien en les primeres víctimes mortals d’una pandèmia que causaria efectes devastadors a la vila i a les comarques centrals i occidentals del país. Només a Vallfogona van morir 31 persones sobre una població de 352 habitants. Amb tan sols cinquanta dies causaria una mortalitat de quasi el 10% de la població que, no obstant això, quedaria frenada comparativament amb les ciutats de l’entorn. A Santa Coloma de Queralt i a Tàrrega, la pesta de la llana provocaria la mort d’un 25% de la població, i a Bellpuig, d’un 33%. I els danys econòmics derivats d’aquella massacre serien molt abundants.
Representació satírica d'un metge en un paisatge afectat per la pesta (1656). Editat i publicat per Paul Furst / Font: Wikimedia Commons
Per què de la llana?
Les fonts històriques revelen que dos anys abans (1597) s’havia desfermat una epidèmia que causava estralls als Països Baixos, i que seria originària del sud-est asiàtic (els neerlandesos havien obert una via comercial molt important amb aquella regió). Poc després (finals de 1598) aquella pesta arribava a la costa basca a través dels vaixells mercants bascos, que exportaven llana en brut, produïda a Castella, i que importaven llana manufacturada filada als obradors tèxtils dels Països Baixos. Les mateixes fonts revelen que a principis de 1599 ja corria com la pólvora per la península Ibèrica, seguint el traçat de les carrerades de ramats amb origen a Burgos —la gran capital ramadera castellana— i amb destinació a Andalusia i Aragó.
Mapa del comtat de Flandes (1680) / Font: Cartoteca de Catalunya
Com va arribar la pesta de la llana a Catalunya?
A Catalunya, en canvi, les grans vies pecuàries dibuixaven, clarament, un traçat que unia els Pirineus i les ciutats del país. Però hi havia un ramal important que connectava les pastures d’hivern de la plana d’Urgell i les dels Monegres, a l’Aragó. És pràcticament segur que aquest va ser l’eix de la propagació. Com és també pràcticament segur que els pastors transhumants van ser el principal vehicle de transmissió. A Catalunya es va propagar amb una gran velocitat després de l’hivern ramader de 1598-1599. I els primers pobles afectats els trobem dins d’aquell gran espai de pastura hivernal (el pla de Lleida), dotats d’una xarxa d’obradors tèxtils que, per raons òbvies, tenien una relació directa amb els pastors, molt probablement, els primers transmissors.
Amb quins col·lectius es va acarnissar especialment la pesta de la llana?
Quan la pesta de la llana va tocar Catalunya, Vallfogona era tan sols una petita vila relativament aïllada dels grans centres urbans del país. Però l’observació dels seus efectes —en l'àmbit local—, resulta molt útil i reveladora per dibuixar el mapa i el perfil de la víctima d’aquella pandèmia. Dels 31 morts, 22 eren homes i 9 eren dones. També, dels 31 morts, 19 eren adults i 12 eren infants. Però, i això es el més destacat, el sector econòmic més afectat va ser el dels teixidors. De nou, dels 31 morts, 8 (és a dir, un 25%) procedien dels obradors tèxtils de la vila. Aquesta dada és molt important, més quan sabem que les tres famílies teixidores de la vila tan sols sumaven 17 persones. En el sector tèxtil local —que filava llana i lli— la mortalitat va ser quasi del 50%.
Gravat de Lleida (1585), obra de Wyndegaerde / Font: Blog Quina la Fem
Què era, exactament, la pesta de la llana?
A diferència d’altres pandèmies —com la pesta negra (1348-1351), per exemple— les notes que relaten els símptomes i els efectes d’aquella pesta sódn més aviat escassos. Però les documentacions parroquials de l’època fan pensar que devien ser molt escandalosos (bubons, secrecions), perquè altres dades revelen un autèntic estat de pànic. Per por al contagi, a Vallfogona, per exemple, les víctimes ni eren vetllades ni eren acompanyades al soterrament (quan, en aquella època, la cerimònia de l’enterrament tenia la categoria d’institució social i d’obligació personal ineludible). Fins i tot, es documenta el cas d’una difunta d’aquella pesta, i que va ser urgentment soterrada a l’expirar, “tocades les dotze de la nit” i amb la sola presència de l’enterramorts.
A qui més va afectar la pesta de la llana?
La identificació i el balanç final de víctimes, de nou, del paradigmàtic exemple de Vallfogona, indica clarament que aquella pandèmia va afectar —en major o menor mesura— totes les capes de la societat. Però la balança de la mort es va inclinar, decididament, en contra de les classes més humils. Això explicaria també la forta mortalitat entre els pagesos. Però no de la mateixa forma. Una observació de les Capbrevacions de l’època (un equivalent a la Declaració de Renda i de Patrimoni actuals) revela, clarament, que les víctimes pageses eren jornalers o petits arrendataris. Curt i ras, la pesta de la llana va córrer, especialment, entre famílies amb pocs recursos econòmics que, abans de la pesta, ja malvivien immerses en un paisatge presidit per la precarietat.
Com van reaccionar les autoritats?
Una altra documentació situada a la Bibliothèque Nationale de France, a París, revela que les autoritats municipals de València cap i casal (en aquell moment, i amb més de 100.000 habitants, la capital econòmica i demogràfica de la corona catalano-aragonesa); prohibien el contacte amb persones o mercaderies procedents de la principal zona afectada. En aquell document s’esmenten Bellpuig, Golmés, Castellnou de Seana, Vilanova de Bellpuig, Preixana, Eixaders, Aguiló i Vallfogona —a la vall del riu Corb i sobre el traçat d’una carrerada—, que consideraven l’epicentre del focus pestilent, advertint l’aplicació de duríssimes sancions econòmiques i de reclusió penal pels qui incomplissin aquestes instruccions.
Quadre de difunts de la pesta dels pastors a Vallfogona. / Font: La familia, la casa, l'obrador i la terra en la crisi i en la Revolució dels Segadors. Marc Pons.
Quin impacte social i econòmic va tenir la pesta de la llana?
De nou a Vallfogona, el 23 de juliol, soterraven la darrera víctima d’aquella pandèmia: Bertomeu Corbella, moliner de la Cadena i la prova més evident que la dalla de la mort també s’havia passejat per les cases dels privilegiats. A les planes centrals i occidentals catalanes —graner del país—, aquell any no es va segar. L’any següent seria, reveladorament, l’inici d’un període convuls provocat per l’escassesa, la inflació de preus, la reducció de salaris, l’especulació d’aliments, l’expulsió —l’equivalent a un acomiadament—, la destrucció de les unitats familiars i productives més humils, i els desnonaments. I de fort creixement general de la violència a través del bandolerisme (la reacció dels perjudicats) i de les caceres de bruixes (la resposta de les oligarquies).
Imatge principal: Representació d'El Triomf de la Mort (1562). Obra de Pieter Brueghel / Font: Viquipèdia