Bell-lloc (Pla d’Urgell), vespre del 19 de juliol de 1846. La colla de Jaume Banqué, àlies lo Parrot, assaltava una de les diligències que cobrien el trajecte regular entre Barcelona i Lleida. Aquella diligència estava ocupada per diversos passatgers, un dels quals era el diputat progressista a les Corts espanyoles Francesc Perpinyà. La colla de lo Parrot va saquejar la diligència, va segrestar el diputat (amb el propòsit d’exigir-ne un rescat), i el va confinar a les ruïnes del poble de Margalef (Pla d’Urgell); un indret deshabitat des de la Guerra dels Segadors (1640-1652). L’avarícia d’aquells bandolers va convertir el que havia de ser un cop més de tants en una tragèdia de conseqüències inimaginables: la mort en captivitat de Perpinyà (al pou on estava reclòs) provocaria una violentíssima reacció del poder que marcaria l’inici de la fi del bandolerisme català.
Representació de l'assalt de Bell lloc (1876), obra de Josep Ortega i Espinós / Font: Biblioteca Histórico Militar. Barcelona
Qui era lo Parrot?
Jaume Banqué, lo Parrot, era alcalde de Mollerussa (llavors una petita vila de 800 habitants), i cap local del Sometent (una milícia civil d’ideologia ultraconservadora destinada a la persecució de la delinqüència). Els càrrecs que ostentava apunten que formava part de l’oligarquia local. Però també era un derrotat. El món rural català del XIX era, bàsicament, carlí (tradicionalista, foralista, i antiburgès). I quan es va produir l’assalt de Bell-lloc, la I Guerra Carlina (1833-1840) ja s’havia resolt a favor dels liberals. El fet que exercís com a alcalde apunta que, durant aquell conflicte, no devia haver estat un significat carlí (en aquella època els alcaldes eren nomenats pels governadors civils, que a la vegada eren nomenats pel ministre de torn). Però, en canvi, la seva condició de cap local del Sometent, es una evidència de la seva ideologia carlina.
Per què va revifar el bandolerisme?
El bandolerisme català tenia una història que remuntava a finals del segle XV. De fet, l’etapa de màxima intensitat d’aquest fenomen havia estat la segona meitat del segle XVI i la primera del XVII. Va ser l’època de Serrallonga, Rocaguinarda, Trucafort, Barbeta, lo Minyó de Montellà, lo Barber d’Almenar, Jaumot lo luterà... Durant el segle XVIII, aquest fenomen es va apagar. Però a principis del XIX es va reactivar amb una força inusitada. Per què? Sovint s’apunta als grans conflictes bèl·lics de la primera meitat de la centúria del 1800 com els causants d’aquesta revifada. Però l’oposició armada al regim napoleònic (1808-1814) i la I Revolta Carlina (1833-1840) només serien dos dels tres elements reactius contra la misèria, la superpoblació, i la manca d’expectatives que devastaven el món rural català. El tercer element seria la revifada del bandolerisme.
Caricatura dels carlins (1869), obra de Tomàs Padró / Font: Revista La Flaca
Per què al pla de Lleida?
Les planes de Lleida tenien una llarga tradició bandolera. Havien estat testimoni dels cops més espectaculars, com l’assalt al comboi de moneda hispànica als Hostalets (30/12/1609), el “tren de Glasgow” del bandolerisme català. Però aquella revifada tenia més relació amb el paisatge social i econòmic del moment. La fesomia de les planes de Lleida era radicalment oposada a l’actual. Encara s’havia de construir el Canal d’Urgell (1861); i les fortes sequeres combinades amb una natalitat desbocada havien fabricat un escenari de crisi i de violència que explicaria la revifada i la focalització del fenomen. Durant la I Guerra Carlina ja s’havien produït episodis que il·lustraven aquell clima. Com la massacre de Guimerà (19/09/1835): l’assassinat del Rosset de Belianes i 70 voluntaris carlins, en un fosc episodi de motivacions no-ideològiques.
Fragment del mapa de Catalunya (1835). El pla d'Urgell. Encerclats els noms del pobles dels membres de la colla de Lo Parrot / Font: Cartoteca de Catalunya
Qui formava la colla de lo Parrot?
La investigació historiogràfica ha revelat els noms i els àlies de bona part de la colla bandolera de lo Parrot. La desarticulació de la colla ens detalla un extens col·lectiu format per homes i per dones. Entre altres; Jaume Banqué, lo Parrot; Llorenç i Francesc Fàbregues, los Barriga; i Maria Not; tots de Mollerussa. Ramon Vilamajor, Mercè; Francesc Bosch, lo Groio; Joan Olivé, lo Perruca; Ramon Babot, lo Murri; Ramon Olivar lo Guix; Ramon Arqués, lo Morrut; Antoni Tarragó, Margalef; Joan Corretger; Antoni Gelonch i Margarida Roca; tots de Juneda. Ramon Bernat, lo Hereu; Sebastià Sol, lo Valeri; Antoni Vilalta i Antoni Romà; tots de Miralcamp. Joan Piqué, lo Cartuja; Josep Carrilla, Futrec; i Salvador Vilalta, lo Xeringa; tots de Golmés. I Antoni Reigian, lo Dulce, de Torregrossa.
Com van desarticular la colla de lo Parrot?
Per a imaginar com eren les planes occidentals del país a mitjans del segle XIX, podríem dir que eren una rèplica a escala del Far-west americà. Amb una traça sociològica que l’aproximava a la Sicília profunda. Amb aquesta composició, s’entén que el poder assignés la lluita contra el bandolerisme a la policia rural del país: els Mossos d’Esquadra, desplegats sobre les zones més conflictives del Principat. La desarticulació de la colla de lo Parrot, entre el 22 d’agost i el 30 d’octubre de 1846, es va precipitar amb les confessions de les primeres detencions (lo Margalef, lo Cartuja) obtingudes amb mètodes molt expeditius (per dir-ho d’alguna manera). Va ser una brutal cacera que es va saldar amb la mort (abatuts a trets o executats sobre el terreny) de set dels vint-i-un membres de la colla i la detenció i reclusió dels catorze restants.
Mossos d'Esquadra (finals del segle XIX) / Font: Wikimedia Commons
Com va acabar lo Parrot?
Jaume Banqué va ser detingut el 18 d’agost de 1846 a casa seva. Una llegenda del territori diu que lo Parrot va intentar un pacte amb la justícia: la redempció dels seus crims a canvi d’un pagament en or amb un pes equivalent al del seu cos. Cert o no, lo Parrot va ser jutjat i sentenciat per un consell de guerra; i executat pel mètode del garrot vil al pati del castell militar de la Seu vella —a Lleida— el 7 de novembre de 1846. La resta dels membres de la seva colla van tenir un destí similar: la majoria (els condemnats per delictes de sang) van ser executats; i una minoria (els que havien teixit i alimentat la xarxa de suport social) van ser condemnats a llargues penes de presó. La desaparició de la colla bandolera de lo Parrot no va ser el final del bandolerisme català, però si que va marcar l’inici de la fi d’un fenomen amb una llarga història i un potent arrelament social.