Barcelona, 13 de setembre de 1714. Les tropes borbòniques francocastellanes del duc de Berwick, després de 414 dies de setge i combats, aconseguien vèncer la resistència de Barcelona. Restava Cardona, la darrera plaça austriacista del Principat. Però l’ocupació borbònica de la capital de Catalunya marcava el punt d’inici del desballestament polític, social i institucional del país. L’estament aristocràtic, l’històric braç militar de Catalunya, seria un dels grans damnificats de la repressió borbònica: la immensa majoria de les cases nobiliàries catalanes van patir l’exili o la presó, i en qualsevol dels casos la confiscació de tots els béns i rendes.
Retrat de Caterina de Rússia / Font: Galeria Nacional Tretiakov (Moscou)
Quan ens preguntem el perquè de la inexistència d’una tradició militar moderna a Catalunya, la resposta la trobem en aquest punt. Però això no significa que en el decurs de les dècades posteriors la tradició militar catalana, que es remuntava a les centúries del 800 i del 900, desaparegués totalment. La història ens revela que entre 1714 (final de la Guerra de Successió) i 1808 (inici de l’expansió napoleònica) alguns militars catalans van tenir una destacada actuació en els camps de batalla europeus i americans. I no sempre defensant els interessos de l’Espanya borbònica de Felip V. Alguns tenien una relació directa amb el conflicte successori. Però d’altres, no.
En aquella Europa de la centúria del 1700, dirigir el cos d’un exèrcit d’un rei, d’un tsar, d’un arxiduc, d’un duc o d’un comte que no era el sobirà del país de naixement del general en qüestió, no tenia la consideració d’excepcionalitat. Ni tan sols la de pintoresquisme. Durant la Guerra de Successió hispànica (1705-1715), el camp borbònic (el polític i el militar) va estar ple d’“estrangers”. Si més no, personal que no era súbdit de la monarquia hispànica. Lluís XIV de França, l’avi i valedor de Felip V, detestava profundament les oligarquies castellanes i va omplir l’estat major de l’exèrcit castellà de contrastats generals procedents de Versalles. El cas més rellevant seria el del duc de Berwick.
Mapa de l'Imperi Rus (1799) / Font: Bibliothèque Nationale de France
En el cas dels catalans de la postguerra successòria, un dels més destacats i, alhora, més injustament desconegut, és el de Josep de Ribas i Boyons que, com a oficial de l’exèrcit rus, jugaria un paper protagonista en l’expansió de l’imperi dels tsars sobre la costa nord del mar Negre, fins llavors sota dominació turca. Aquells conflictes, coneguts com la primera (1768-1774) i segona (1787-1792) guerres russo-turques, transportarien l’imperi dels tsars a la primera divisió de les potències europees i marcarien l’inici de l’ocàs de la Porta Magnífica. En el decurs d’aquelles guerres, Josep de Ribas assoliria el grau d’almirall de l’Imperi Rus i guanyaria un lloc i un nom en la història de Rússia.
Què tenien en comú Berwick i De Ribas? La resposta és la guerra. O més ben dit, el destí que els deparava la guerra. Berwick va ser desplaçat a la península Ibèrica, bàsicament perquè els dominis de la monarquia hispànica eren l’escenari de guerra recurrent on, durant les primeres dècades del 1700 ―i amb el pretext de la disputa pel tron de Madrid― es dirimia el lideratge d’Europa. Principalment, de la part central i occidental del continent. I De Ribas va acabar a Rússia perquè la tsarina Caterina II i la seva cancelleria, superat l’equador de la centúria del 1700, s’havien proposat crear un escenari de guerra recurrent que tenia l’objectiu de rellevar el lideratge turc a l’Europa oriental.
Gravat d'Odessa (principis del segle XIX) / Font: Odessa Office Tourism
La història personal de Josep de Ribas és, probablement, la que millor explica el seu destí. Ribas va néixer a Nàpols el 6 de juny de 1749, durant l’efímera dominació hispànica de 1734-1759. Era fill del barceloní Miquel de Ribas, llavors oficial de la secretaria borbònica del regne de Nàpols. Lluny del que pugui semblar aquest detall, no ens indica la filiació dels De Ribas en el conflicte successori hispànic. En aquest cas i en molts altres la lògica temporal queda diluïda per una realitat oculta: quan es va signar el Tractat d’Utrecht (1713) que marcava l’inici de la fi del conflicte successori, el primer Borbó hispànic va cedir Nàpols i Sicília a Carles d’Habsburg a canvi de la seva retirada.
Conclòs el conflicte (1714-1715), Viena i Nàpols es convertirien en els principals punts de destinació de l’exili català austriacista. Passats vint anys (1734), el primer Borbó iniciaria una guerra per conquerir (“recuperar”, diu eufemísticament la historiografia espanyola) les concessions d’Utrecht. I en aquesta empresa guanyarien Nàpols i Sicília; però, reveladorament, s’oblidarien de Gibraltar i de Menorca, sota dominació britànica. En aquell context, les fonts citen funcionaris d’origen català a l’administració austríaca de Nàpols que, discretament, passarien a engruixir el nou aparell de dominació borbònic. Els De Ribas podrien ser perfectament un d’aquests diversos casos.
Gravat del port d'Odessa (1854) / Font: Bibliothèque Nationale de France
L’altra hipòtesi, tan bona com la primera, diria que Miquel de Ribas ―pare― seria un funcionari designat per Madrid i, per tant, un element del partit “botifler” de Catalunya. Si més no, nascut en una família que durant o després del conflicte es declararia entusiàsticament borbònica. Segons les fonts, aquest pintoresc procés de mutació (del partit austriacista al partit borbònic, o del partit “no en vull saber res” al partit “soc del qui ha guanyat”) era més transitat del que, inicialment, pugui esbossar aquell paisatge d’absoluta i dramàtica repressió de la postguerra. Els avis de Gaspar de Portolà, el colonitzador de Califòrnia, per exemple, serien uns dels habituals en aquell curiós camí.
En qualsevol cas, Josep de Ribas va iniciar la seva carrera militar a l’exèrcit de Nàpols, és a dir, a l’exèrcit hispànic. Però, reveladorament, abandonaria les hosts borbòniques i s’allistaria als exèrcits de la tsarina de Rússia. Com, reveladorament també, en algun moment de la seva vida abandonaria la confessió catòlica i abraçaria el reformisme, està enterrat al cementiri luterà de Sant Petersburg, “la capital i finestra de Rússia al món occidental”. La qual cosa indica que la seva connexió personal ―i professional― amb el partit il·lustrat de la cort russa, els “estrangers” que la tsarina Caterina havia instal·lat al Palau d’Hivern amb el propòsit de modernitzar Rússia, era tan significativa com potent.
Fotografia del carrer Ribas a Odessa (principis del segle XX) / Font: Odessa Office Tourism
La cosa no acaba aquí. Les medalles que li van penjar a la pitrera (assoliria el grau d’almirall) no les va guanyar al Carib, combatent els britànics que fustigaven els ports colonials hispànics. Ni a Extremadura, combatent els portuguesos que, un segle llarg després de la seva declaració d’independència (1640), encara lluitaven contra els espanyols per consolidar-la. Les va guanyar a les fredes planúries de l’actual Ucraïna, i als turons ventosos que perfilen la costa del mar Negre. Combatent els turcs i els seus aliats locals, llavors convertits per Sant Petersburg en els enemics del projecte expansiu de la Rússia de Caterina la Gran.
La gran obra de Josep de Ribas seria el planejament, fundació i promoció de la ciutat portuària d’Odessa (1795) que, pràcticament d’immediat, es convertiria en el principal nucli comercial de la regió. Una de les principals vies de la ciutat porta el seu nom. Josep de Ribas, sobre un antic campament tàrtar, va dissenyar una ciutat moderna; una alenada de civilització (naturalment en el pensament il·lustrat de l’època) que, a l’extrem oposat del territori ―llavors― de l’Imperi Rus, havia de contrapesar Sant Petersburg, havia d’articular el territori imperial i havia de consolidar el domini dels tsars a la riba nord del mar Negre: la segona finestra de Rússia al món occidental.