La construcció nacional d'Espanya, si és que Espanya és una nació, ha estat sempre al centre del debat polític i social. Des dels inicis. L'ideari doctrinari que proclamava Espanya com el resultat de  la feliç reunió de tots els regnes cristians peninsulars no és més un vernís que oculta una tràgica realitat, que es manifesta obstinadament a través dels segles. Des dels inicis. Espanya és exclusivament de fàbrica castellana. Espanya és l'expansió centrífuga —militar, política i cultural— de la Castella mesetària i medieval. De les seves oligarquies polítiques i econòmiques. La victòria borbònica en la Guerra de Successió (1705-1715) va certificar el fracàs d'una Hispània plurinacional, amb totes les reserves que implica fer ús d'aquest concepte, que es governava com una confederació. I va obrir portes i finestres de bat a bat a la castellanització d'Espanya. Que vol dir a la interessada fusió de les realitats nacionals castellana i espanyola.

Abans que els Borbons

Molt abans que els Borbons posessin el cul al tron de Madrid, les oligarquies castellanes ja havien donat mostres evidents que el règim confederal dels Habsburg els incomodava enormement. Olivares, ministre plenipotenciari de Felip IV, va enviar un memoràndum al rei (1626) en què li aconsellava vivament la invasió militar de Catalunya i la liquidació de les seves institucions de govern. Argumentava que els catalans eren uns socis deslleials i que calia castigar-los exemplarment a sang i foc. En la seva maniobra es va servir de Quevedo, una destacada i reconeguda ploma en aquells dies, que entusiàsticament va cridar a la guerra d'extermini contra els catalans. Les clavegueres de l'Estat d'Olivares provocarien la ruïna de Catalunya i la Revolució  independentista dels Segadors (1640-1652). Una llarga guerra i cinquanta anys més tard, la vídua de l'últim Habsburg va evitar jubilar-se a València perquè la incomodava el seu règim foral.

Mapa dels regnes d'Hispània i Portugal. Abraham Ortellius, 1578 / Font: Wikimedia Commons

Llibertat contra absolutisme

Mariana de Neoburg, la vídua de l'últim Hasburg, tenia un elevat concepte de la seva condició règia. Tant, que a la cort de Madrid era temuda i rebutjada per la seva sobirana supèrbia. El nou rei, el primer Borbó, li va oferir un exili daurat a la riba del Mediterrani. Però la reina vídua, que era superba però no era estúpida, s'hi va negar al·legant que a València “con sus dichosos fueros y contrafueros” seria tan vídua com a Madrid, però menys reina que a Castella. Aquest fet, que no passa de la categoria d’anècdota, té en canvi un gran valor per il·lustrar la mentalitat de les testes coronades hispàniques. A les Espanyes dels últims Habsburgs, els règims forals, que vol dir el sistema confederal, havien entrat en col·lisió amb la moda absolutista que venia de París. Una moda amb un tuf unitarista que tombava d'esquena. Quan les oligarquies castellanes van decidir rellevar els Habsburgs pels Borbons, sabien perfectament el que feien i el que esperaven.

Mapa d'Espanya i Portugal, 1728 / Font: Wikipedia

“Ancha es Castilla”

Felip V de Castella —i d'Espanya, per descomptat— és el veritable formulador de la idea moderna i unitària d'Espanya. Ni Wamba, ni Pelayo ni el Cid Campeador. Ni Santiago Matamoros. Espanya no té més de 300 anys. El primer Borbó hispànic i la seva cort de castellaníssims funcionaris van devastar a sang i foc els països de la Corona d'Aragó. Els van sotmetre, els van arruïnar, els van massacrar, els van saquejar i, finalment, els van concedir la pintoresca gràcia de ser governats “en igualdad de condiciones que las provincias de Castilla”. Una gràcia perversa que, curiosament, es repetiria 222 anys més tard quan el dictador Franco (1939) va liquidar les institucions catalanes. Simplement aquests dos exemples il·lustren nítidament que la nació castellanoespanyola s'ha fabricat a sang i foc. Una adaptació de la cita d'Unamuno “venceréis pero no conveceréis” podria ser la divisa que acompanyaria el Plus ultra de l'escut d'Espanya.

Ensenada, l'il·lustrat

El marquès de Ensenada seria com el de Sade però adaptat a la política. És també una de les figures més destacades de l'administració pretesament il·lustrada de la centúria del 1700. En aquell paisatge polític, social i cultural absolutament dominat per les oligarquies castellanes, la unitat sense fissures concebuda com el nervi de la pàtria esclatava en tota la seva magnitud. A manca de jueus, de moriscos i de luterans —massacrats i expulsats en les centúries anteriors— i amb els catalans, valencians, aragonesos i mallorquins derrotats i en procés d'assimilació —s'havien dictat dotzenes de lleis prohibint i perseguint l'ús de les llengües catalana i aragonesa—, només restava una minoria pendent de ser depurada: els gitanos. L'il·lustrat Ensenada va ordenar la detenció i reclusió de “todos los gitanos del reyno”, en una brutal operació de neteja ètnica, que es va saldar amb l'internament i la mort en camps de concentració —caldria dir d'extermini— de 12.000 persones.

La Pepa

El que més sorprèn els historiadors és la incapacitat manifesta dels diputats catalans a les Corts de Cadis (1810) per articular un discurs en castellà. I sobretot sorprèn perquè eren personatges molt implicats, familiarment, ideològicament, amb el règim borbònic, que en aquells dies volia dir reaccionàriament antirevolucionari. Dels 16,  només dos sabien parlar castellà. Les fonts esmenten que els diputats castellans i els bascos feien befa obertament dels seus companys de bancada catalans. Aquest fet, a diferència de l'anècdota de la reina vídua, sí que és rellevant. Perquè explica que en aquell univers ideològic i sociològic resultava patètic que un individu lletrat no tingués la llengua espanyola com a pròpia. L'encaix entre els conceptes nacionals castellà i espanyol —a través de la llengua— ja estava plenament consolidat.  El català, l’aragonès, l’eusquera, l'asturià-lleonès, el gallec o el romaní dels supervivents d'Ensenada quedaven per a la turba illetrada i rústica, bruta i fètida.

Mapa d'Espanya, 1850 / Font: Wikimedia Commons

Els liberals

Els liberals espanyols de la primera meitat de la centúria del 1800 es van declarar entusiastes seguidors del model jacobí francès. I del seu axioma pervers: el bon republicà parla, pensa i somia en francès. Adaptat a la realitat espanyola i cañí. Mort l'absolutista Ferran VII (1833), es van postular com els autèntics i indiscutibles regeneradors de la política i de l'economia d'un regne corcat per la corrupció, el caciquisme, la misèria i la violència. Els liberals espanyols imposarien i universalitzarien els conceptes pàtria i nació, referits, naturalment, a l'espanyola. Exclusivament en espanyol rigorós. Cap concessió a les llengües considerades rústiques i a les nacions considerades relíquies medievals. L’exòtic axioma espanyol associava l'espanyolitat amb la cultura i amb la modernitat i la catalanitat amb la incultura i la rusticitat. Encara Suárez, el president de la pretesa Transició (1976), dubtava que el català fos una llengua vàlida per cursar una carrera universitària. 

 

Imatge principal: Mapa de l'Espanya governada pels liberals, mitjan segle XIX / Font: arxiu d'El Nacional

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat