Pisa (República de Pisa), any 1117. Fa 905 anys. Es publicava el Liber Maiolichinus de Gestis Pisanorum Illustribus (Llibre mallorquí de les gestes il·lustres dels pisans), que relatava l’empresa militar conjunta de càstig contra l’emirat de Mallorca dels anys 1114 i 1115. En aquell moment, Mallorca era la base principal de la pirateria musulmana a la meitat occidental de la Mediterrània; i aquella iniciativa, participada per les repúbliques de Pisa, de Lucca i de Florència, i pels comtats independents de Barcelona, de Montpeller, de Nimes i de Niça, seria la primera empresa expansiva catalana a la mar i el primer cop ―si més no, documentalment― que els habitants dels comtats independents de l’antiga marca de Gòtia serien anomenats catalans. El sorgiment del gentilici català i l’expansió marítima barcelonina tenen una reveladora coincidència en el temps.
Fragment d'un mapa de la península Ibèrica (segle XV) / Font: Cartoteca de Catalunya
Per què una expedició a Mallorca?
Segons la professora Coral Cuadrada (de la Universitat Rovira i Virgili), que ha estudiat a bastament el fenomen del comerç marítim català durant l’edat mitjana, a principis del segle XII, l’illa de Mallorca era un domini musulmà independent ―sorgit de la desintegració del califat andalusí de Còrdova― que basava la seva força econòmica en la pirateria contra les naus mercants de les potències emergents de la Mediterrània occidental cristiana. Segons la mateixa professora Cuadrada, la resposta que explica aquella empresa de càstig posa en relleu el protagonisme destacat que, en aquelles potències marítimes emergents, havien adquirit les classes mercantils i l’activitat comercial. Una composició de poder i un dibuix del paisatge econòmic que, en aquell escenari general de piques i malles, resulta especialment rellevant.
El vestuari ideològic d’aquella empresa
No obstant això, aquelles classes mercantils emergents no podien ni volien prescindir del discurs ideològic general que impregnava el món cristià europeu de l’època. I si bé és cert que Pisa, Niça i Barcelona ―les promotores iniciàtiques de l’empresa―, entre altres coses, tenien en comú que formaven part de l’eixam de petits estats mediterranis que gravitaven en l’òrbita política del Pontificat (permanentment enfrontat al Sacre Imperi Romanogermànic en una mena de guerra freda medieval); també ho és que en el moment que s’articula l’aliança militar sol·liciten al papa Pasqual II que categoritzi aquella iniciativa com una croada. En aquest punt és important destacar un detall que completa el dibuix d’aquella escena: Pasqual II era de l’orde dels benedictins, tradicionalment enfrontada a la classe nobiliària, enemiga secular de les classes mercantils.
Fragment del Liber Maiolichinus on apareix el substantiu 'catalania' / Font: Biblioteca Universitària de Pisa
El resultat d’aquella empresa
El comandament militar de l’estol d’aquella croada va ser assignat a Ramon Berenguer III, comte independent de Barcelona. Aquest detall també és molt important, perquè revela els pesos dels diferents actors que participaven en aquella aliança. I va partir del mateix port de Salou, des d’on 114 anys més tard (1228) Jaume I, besnet de Ramon Berenguer III, iniciaria l’empresa exclusivament catalana de conquesta definitiva de Mallorca. I, en el cas de Jaume I, diem definitiva perquè si bé la croada comandada per Ramon Berenguer III va aconseguir els seus objectius inicials (destrucció de tota la infraestructura naval i terrestre dels pirates mallorquins i eivissencs), no va assolir la conquesta efectiva de les Illes. Després d’una dominació efímera (d’uns mesos de durada), l’aliança comandada per Ramon Berenguer III va abandonar Mallorca.
Els efectes d’aquella empresa
Després d’aquella expedició de càstig ―que tant les fonts cristianes com les musulmanes relaten com una campanya d’una brutalitat esfereïdora―, la pirateria musulmana mallorquina i eivissenca va desaparèixer. Aquell nou escenari de seguretat no tan sols va impulsar el comerç marítim a la Mediterrània occidental a cotes fins llavors desconegudes; sinó que, també, Mallorca es va convertir en un mercat d’intercanvi entre comerciants cristians i musulmans. La definitiva conquesta catalana de Mallorca, que es produiria un segle llarg més tard (1228-1229), s’explica pel coneixement i per l’interès dels armadors catalans en aquelles illes. L’empresa mallorquina de Jaume I, hereva de la de Ramon Berenguer III, obeïa a una estratègia claríssima: el domini comercial del mar Balear i la projecció de les rutes comercials catalanes cap a la península italiana.
Fragment de l'Atles Català d'Abraham Cresques (1375) / Font: Bibliothèque Nationale de France
Altres efectes d’aquella empresa
L’èxit de la croada de Ramon Berenguer III va estrènyer la relació entre els socis d’aquella empresa. No tan sols en el terreny defensiu, que hauria estat la conseqüència lògica en aquell context extremadament militaritzat de l’època; sinó, també, en el terreny comercial. La professora Coral Cuadradra, en els seus treballs d’investigació, destaca que abans de la croada les relacions comercials entre Barcelona, Montpeller, Nimes, Niça i Pisa ja eren molt fluides, en bona part promogudes per les seves respectives comunitats jueves locals. Però després de la croada, i en aquell nou escenari que convidava a multiplicar els negocis, van formalitzar diversos tractats que garantien la seguretat comercial i jurídica dels seus armadors en qualsevol dels ports d’aquella aliança. Una mena d’Unió Europea medieval, d'àmbit marítim i d’abast mediterrani.
Representació moderna de Ramon Berenguer III, obra de Marià Fortuny / Font: Museu de Belles Arts Sant Jordi, Barcelona
El primer cop que ens anomenen 'catalans'
El Liber Maiolichinus es refereix a Ramon Berenguer III com a “dux catalanensis”. Però, en canvi, no es refereix al comte de Nimes (territori bressol de la marca carolíngia de Gòtia) amb el mateix gentilici. I les hosts de Ramon Berenguer III (les pròpies, les del bisbe de Girona i les del comte de Rosselló), com a “catalanenses”, originaris de la “Pyrenee regionis” que s’anomena “Catalania”. I si bé és molt probable que aquests substantius i aquests gentilicis en aquell moment ja tinguessin cert recorregut cronològic i que, segons alguns investigadors d’aquesta etapa històrica com el professor Flocel Sabaté (de la Universitat de Lleida), es referissin a “terra de castells”; també ho és, i resulta especialment revelador que el primer cop que són documentats coincideixi amb la primera empresa expansiva cap a la mar de la nostra història nacional, i de claríssima factura comercial.