Barcelona, 10 de setembre de 1934. Palau de Justícia. Fa 87 anys. Es reprenia el judici contra Josep Maria Xammar i Sala, advocat de Josep Aymà i Sellarés i de Camil Bofill i Torrents -editor i director, respectivament, del diari La Nació Catalana, òrgan de premsa del Partit Nacionalista Català, que eren jutjats paral·lelament per “excitación a la rebelión” i “injurias a las autoridades” des de les pàgines del rotatiu. Xammar (Juneda, 1901 – Mèxic, 1967), havia estat processat durant el judici als seus clients per utilitzar el català -llengua cooficial a Catalunya des del 1931- durant la vista. Aquell dia, Xammar va ser condemnat a dues multes. Però, aquella jornada, no es va acabar aquí. El fiscal Sancho, públicament conegut pel seu anticatalanisme, va ser detingut, personalment, per Miquel Badia i Capell, comissari d’Ordre Públic de la Generalitat.
Qui era Xammar?
Josep Maria Xammar i Sala (Juneda, les Garrigues, 1901 – Mèxic, 1967) era un dels advocats més prestigiosos de la Barcelona del moment, i era un destacat membre del Partit Nacionalista Català, una formació política independentista fundada l’any 1931 per dissidents del també independentista Estat Català, que no havien acceptat l’estratègia de Francesc Macià consistent a buscar aliances amb els federalistes del Partit Republicà Català -de Lluís Companys-, el pas previ a la creació d’ERC (1931). Josep Maria Xammar era, també, germà de Gabriel Xammar (Juneda, les Garrigues, 1910 – Tarragona, 2008) que posteriorment assoliria un paper molt destacat en l’oposició clandestina al franquisme, primer com a “passador” d’exiliats republicans a través dels Pirineus, i després com a com a activista cultural i polític.
Per què havien estat acusats els clients de Xammar?
Quan es va iniciar el judici contra Aymà i Bofill, la República espanyola estava immersa en un clima d’extrema conflictivitat política. Pocs mesos abans (novembre, 1933), una coalició de partits de dreta i involucionistes formada per la CEDA de Gil-Robles, el PRR de Lerroux i el PAE de Martinez de Velasco havien guanyat les segones eleccions generals de la República espanyola amb la promesa electoral que liquidarien l’autogovern de Catalunya (l’únic vigent en aquell moment) i avortarien els projectes estatutaris en curs (País Basc, Galícia i País Valencià). En aquell escenari d'“acoso y derribo” contra el govern de la Generalitat; l’aparell judicial espanyol -molt vinculat a l'àmbit personal i ideològic al tripartit que governava a Madrid- es va convertir en part essencial de la maquinària d’enderroc contra les institucions catalanes.
Josep Maria Xammar / Font: FNC
La “cacera de bruixes” contra l’independentisme?
El poder de Madrid (polític, militar, judicial i empresarial) va desfermar una veritable “cacera de bruixes” contra l’independentisme català que només era la primera fase d’un pla que tenia l’objectiu de reduir, de nou, Catalunya a la simple condició de “región”. I en aquest context, el poder espanyol va fabricar un escenari de repressió que conduiria centenars de persones a judici. El cas de La Nació Catalana no seria l’únic, però si que seria, per raons òbvies, el que tindria més repercussió. Tanta que, el dia que es celebrava el judici contra Xammar es van formar cues formidables per accedir a la sala. Segons la premsa de l’època (La Vanguardia, 11/09/1934) “desde mucho antes de la hora fijada para el juicio (es va formar) una larga cola que, partiendo de la puerta principal del Palacio de Justicia, daba la vuelta al edificio hasta la calle de Roger de Flor”.
El galliner
Naturalment aquella “larga cola” no era per a aplaudir una sentència condemnatòria contra Xammar, sinó ben al contrari. La mateixa premsa relata que la sala judicial es va convertir en un galliner: “Inmediatamente de haber terminado el secretario de Sala la lectura de la sentencia uno de los abogados que vistiendo toga se encontraba en estrados, avanzó en medio de la Sala y dio un grito de «Visca Catalunya!» (...) El viva fue seguido de otras manifestaciones, tumultuosas, iniciándose seguidamente una formidable protesta contra el Tribunal por parte del público”. Aquella protesta obeïa a l’acarnissament del jutge i del fiscal contra Aymà i Bofill primer, i contra Xammar després, que s’havia posat de manifest, especialment, amb la negativa al dret dels acusats i de la defensa a expressar-se en català.
La detenció del fiscal
Enmig d’aquell “galliner”, el fiscal Sancho es va dirigir a Badia Capell -responsable del dispositiu de seguretat- fent ús d’un vocabulari, segons la premsa, “de extraordinaria dureza”, que va encendre, encara més, els ànims del públic, i que va acabar amb la seva detenció, acusat d’incitar a l’alteració de l’ordre públic. El fiscal Sancho, servidor públic i capdavanter de l’espanyolitat a Catalunya, detingut per brètol i groller. Els Fets del 6 d’Octubre de 1934, que es produirien tan sols vint-i-sis dies més tard, i que culminarien amb la detenció, empresonament, judici i condemna a trenta anys de reclusió al president i als consellers del govern de Catalunya, amb la intervenció de la Generalitat i amb el tancament del Parlament, no es poden explicar sense una sèrie d’esdeveniments -com el procés Xammar- que aporten una perspectiva necessària.
Imatge principal: Miquel Badia Capell. Comissari d'Ordre Públic de la Generalitat / Font: Fundació Irla. Fons Cornudella Carré.