El curtmetratge Per bruixa i metzinera, dirigit pel jove cineasta andorrà format a l'ESCAC Marc Camardons i seleccionat per la prestigiosa secció Cinef del Festival de Canes, representa una exploració personal i artística de les arrels familiars del director. Estudiant de l’ESCAC, Camardons s’endinsa en la tradició i la màgia del Pirineu català, especialment a la vall de Madrona a l’Alt Urgell, per construir una història inspirada en llegendes de bruixeria del segle XVII. El film, que narra l’obsessió d’una jove llenyataire que creu veure cada nit un incendi misteriós, destaca per una estètica cuidada, un rodatge immersiu amb actors locals i una narració plena de simbolisme. Amb tres anys de treball i un metratge de 24 minuts, el projecte esdevé una carta d’amor al territori i una aposta per nous llenguatges visuals. L’estrena a Canes marca un punt d’inflexió per al jove cineasta, que veu en aquest reconeixement una oportunitat per reivindicar la seva cultura i continuar experimentant amb el cinema.
Això de Canes ha estat molt bèstia. Impressionant. Ara mateix estic amb una mica de ressaca emocional. És un lloc tan gran i espectacular, però alhora tan absurd, també. Aquesta barreja impacta. Encara ho estic assimilant
Com ha estat l’experiència Cannes?
Ha estat molt bèstia. Impressionant. Ara mateix estic amb una mica de ressaca emocional. És un lloc tan gran i espectacular, però alhora tan absurd, també. Aquesta barreja impacta. Encara ho estic assimilant.
La secció Cinef és una finestra per als creadors emergents?
Ho he viscut així. Hi ha dues seccions oficials: la genèrica i la Cinéf, que s’apropa als futurs talents. Ho he viscut com la promoció del cinema del demà. Hi havia tres premis. Per bruixa i metzinera no en va guanyar cap, però el curt que sí que ho va fer, ja sabíem que seria el guanyador. Un crític va dir que era “el palmarès asiàtic”: primer Corea del Sud, segons la Xina, tercer el Japó.
Malgrat això, ha estat una oportunitat?
Totalment. Coneixes productors, distribuïdors, programadors de festivals... És un punt neuràlgic. Tothom que és algú i que vol ser algú està a Canes. Tothom et vol conèixer, tu vols conèixer a tothom. Tots els autors que ens volem emmirallar es troben allà. Molts dels distribuïdors i programadors de festivals s’interessen pel curtmetratge. És una oportunitat perquè de cop estem obrint noves vies d’explotació i de projectes que no s'haurien pogut fer d’una altra forma.
Els símbols no canvien, muten. La idea de la bruixa continua present d’una forma contemporània
Per bruixa i metzinera vol reivindicar la figura de la bruixa?
Més que reivindicar la bruixeria, volíem reinterpretar aquest símbol. Ens vam basar en processos judicials andorrans i pirinenca de finals del 1600 i principis del 1700. Totes les condemnes de les dones acusades de ser bruixes acabaven amb la frase: “et condemno a la forca per bruixa i metzinera”. Per això volíem representar el símbol. Els símbols no canvien, muten. La idea de la bruixa continua present d’una forma contemporània, representant la persona marginal, emergent i combativa.
Hi ha paral·lelismes amb les trementinaires?
Van agafats de la mà. Eren dones soles, fortes, sovint viudes, que portaven remeis a pobles apartats. Hi ha tot un món sobre què entenem de les bruixes que amb el temps s'ha descobert que són metàfores que amagaven una realitat, com l’avortament. Es deia que les bruixes es menjaven els nens, però s’ha descobert que ajudaven dones a avortar. L’únic que volien era donar solucions a la gent del seu voltant. Les trementinaires, les remeieres i les bruixes són sinònims, és només una forma d’enfocar una perspectiva.
El curt està rodat a la vall de Madrona. Per què aquest vincle personal?
He fet un procés de reenamorament de la vall de Madrona, el Solsonès i Oliana. Fa uns anys que redescobreixo el lloc de la meva infantesa i les seves masies ancestrals. Vam rodar a una casa del 1700, va ser un procés de creació i escriptura molt vinculat a la terra. M’he reconciliat. És la terra dels meus avantpassats. Tinc familiars enterrats. Hi ha un component històric, anys de relats, cases i pedres.
Tant antic com per tenir familiars que varen formar part dels judicis?
En aquesta zona, segur. Hi va haver molts casos de bruixeria. Qui sap. Al final tos venim de les bruixes, d’aquesta matriarca del poble com a reencarnació del poder femení tant present als pobles pirinencs. Hem de ser conscients que tots venim d’aquí, per una banda, o per l'altre, com a bruixes o acusadors.
Som la primera generació que ha perdut el relat com a forma de comunicació. Ja no hi ha màgia, tot és transparent
Volies fer un relat de la ruralitat i la vida quotidiana pirinenca?
Sí, però més que retratar, reivindicar el gest pirinenc. Recuperar el relat. Ja no creiem en el relat ni en la llegenda. Els nostres pares es comunicaven amb històries, mantenien la corda del misteri i del fet màgic. Som la primera generació que ha perdut el relat com a forma de comunicació. Ja no hi ha un imaginar. És perillós, ja no hi ha màgia ni el punt desconegut, ara tot és transparent, tot és blanc i fàcil.
Com es recupera?
A través del cinema de la literatura, reivindicar aquest símbol i tradició. Hem de buscar la forma ara, perquè amb les tecnologies tot està viciat. Hem de tornar a buscar l’imaginari que volem crear.
Perpetuar la memòria col·lectiva.
És molt interessant aquesta idea que cada generació ha de millorar la manera que tenim d’entendre la tecnologia, hem de saber incorporar-la però també saber escoltar. Hi ha una cosa ancestral que ha acompanyat moltes generacions que només es troba escoltant les nostres àvies. És quelcom preciós perpetuar l’escolta.
El poble hi participa activament.
Totalment. Tota la figuració —padrines, bombers, secundaris— són gent de la zona.
Vam fer un càsting obert, buscant perfils reals a escoles de teatre amateur. Han donat una veracitat que no s’hauria pogut fingir.
També vas col·laborar amb la Farnaz Tabatabaee, una compositora iraniana.
La Farnaz és brutal. Ens vam conèixer a la Berklee de València fa tres anys. Ens vam entendre molt bé. Fa un parell d’anys em va enviar música seva i em va enamorar. Té una forma de compondre espectacular i vam començar la col·laboració per aquest curt, feta a distància. Durant tot el procés no ens hem vist Durant un any i mig de procés no ens vam trobar capo dia presencialment pel context polític entre Iran i Israel. Hi va haver amenaces de bomba i avisos de bombardeig, li van tancar l’aeroport, va quedar atrapada. La Farnaz em deia com si res: “Estan sonant les alarmes i jo aquí component”. El sector cinematogràfic iranià ja està acostumat.
Al context?
I a la censura. Enguany, la Palma d’Or va ser per ‘It was just an accident’ de Jafar Panahi, un dels millors directors. L'Iran té un dels bressols cinematogràfics mundials. Del millor cine que s’ha fet mai es troba a l'Iran. És quelcom trist que el país reprimeixi tant als seus creadors i cineastes. Panahi ve de la presó i, segurament, hi tornarà. Un país tan censurador, com ara Andorra que està anant cap aquest perfil, però que alhora surti un cinema tan potent. La col·laboració amb la Farnaz neix de tots aquests gustos comuns i creences compartides. Va ser molt maco definir una composició en què ambdós teníem els referents tan clars.
Ara vull rodar a Andorra. Vull parlar de temes com la fe cega i la creença
I ara, què serà el pròxim projecte?
M’he pres tres mesos per escriure. Estic començant a aixecar el meu primer llarg. Embrió hi ha, però ara ha d'arribar a les 90 pàgines. Ens allunyem del que havíem fet fins ara. Vull parlar de temes que em continuen interessant com la creença o la fe cega. I vull rodar-lo a Andorra. És una cosa que mai he fet i em moro de ganes.