L'editor de Comanegra Jordi Puig confessa que, professionalment, ha estat una de les coses més excitants que li han passat mai. "Quan vam seguir forjant en els documents de censura i en l'arxiu de l'autor i en vam trobar encara més articles i textos polítics censurats, tot plegat va prendre una volada ja realment feliç".
L'antologia més completa
L'any 1966 Manuel de Pedrolo ja era un autor de trajectòria extensa amb desenes de títols publicats emmarcats dins dels molts àmbits lletraferits que va cultivar al llarg de la seva vida: poesia, teatre, relat curt, novel·la... De fet, només un any abans havia aparegut una de les seves obres més populars, la novel·la policíaca Joc brut, sota el referencial segell de literatura negra a Catalunya Cua de palla. A Pedrolo li queien els mots de la màquina d'escriure: ho escrivia tot, escrivia de tot. Hi havia, però, un gènere en què encara no havia realitzat cap incursió: l'assaig polític. Autor àmpliament estimat per una extensa base de lectors, ni aleshores, ni més tard, va gaudir de l'aprovació dels cercles intel·lectuals. Tampoc de la censura franquista. En un cas similar al del cantautor Ovidi Montllor: tots dos extrems se'l miraven amb recel per fer gala d'uns principis inalterables i fets de pedra picada: la defensa sense fissures de la llengua i la cultura catalana i els Països Catalans. "Va ser incòmode pel franquisme com després pels primers governs democràtics. I això es nota i ens hauria de fer reflexionar, de fet", confirma Puig.
Aquest ideari va ser la pedra angular de Cartes de Catalunya, assaig que l'estiu de 1966 va presentar a censura per obtenir l'autorització de la seva publicació. Se'l van tombar. Els esbirros del dictador van considerar que el text presentat per Pedrolo era "propaganda política amb especial violència" i l'autor tenia un "caràcter definitivament separatista". Tossut com pocs, ho va intentar dues vegades més en els mesos posteriors, cadascuna d'elles amb un títol diferent. L'estratagema no va funcionar. Ara sí, Pedrolo ho va deixar córrer i va arraconar l'assaig en un calaix del seu atapeït despatx, on va quedar oblidat fins al dia que, remenant en l'arxiu de l'escriptor a l'Espai Pedrolo del Castell de Concabella, el va trobar l'editor Jordi Puig. Va ser un dels dies més feliços de la seva vida.
Sis dècades després que la censura franquista el prohibís, el primer assaig polític de Manuel de Pedrolo finalment veu la llum sota el títol de Prosa de combat
Sis dècades després que la censura franquista el prohibís, el primer assaig polític de l'autor del Mecanoscrit del segon origen finalment veu la llum sota el títol de Prosa de combat (obra que avui arriba a les llibreries sota el segell de Comanegra), antologia que suma al seu índex altres articles escrits durant les dècades dels anys 60 i 70 i que també havien restat inèdits per no haver estat aprovats per la censura. Amb aquests, un bon grapat de columnes i articles d'opinió publicats originalment a revistes i diaris com Serra d'Or, Canigó o Avui, però que mai havien estat recollits en un llibre. "Quan vam seguir forjant en els documents de censura i en l'arxiu de l'autor i en vam trobar encara més articles i textos polítics censurats, tot plegat va prendre una volada ja realment feliç".
Amb pròleg de la investigadora i crítica literària Júlia Ojeda i epíleg de Teressa Ibars, historiadora que des del passat mes de gener està al capdavant de les tasques de posar ordre i catalogar l'arxiu de Pedrolo, el gran valor d'aquesta Prosa de combat és que, com indica Puig, ens ofereix "una imatge molt rica, molt complexa, de molts anys de pensament polític de Pedrolo". Amb textos que van des de mitjans dels anys 60 i fins als anys 80, aquesta compilació ens desvela "una faceta importantíssima de l'autor sense la qual no se n'entén ni la recepció ni el pes que va tenir la cultura catalana durant aquells anys" i traça millor que mai la imatge d'aquell Pedrolo que es va perdre als passadissos de la censura així com de la seva evolució com assagista polític. "Crec que és l'antologia més completa en aquest sentit", remata Puig, encara gaudint de la felicitat de la seva descoberta.