"Siento el asombro de un transeúnte solitario", cantava a Párajos de barro, un dels seus temes més populars en més de 40 anys de carrera. Es podria afirmar que aquesta frase resumeix un estat d'ànim, o una lectura de l'entorn, que no ha canviat, potser s'ha multiplicat. Manolo García (Barcelona, 1955) és una llegenda viva, probablement sense voler, camuflada entre el soroll i el disbarat. La música i la pintura, la lectura i la naturalesa, són els refugis per a un artista que, sense ombra de divisme en el comportament ni a les venes, combat l'estupefacció amb cançons.
Cançons com les 27 que donen cos als dos discos que ha llançat recentment, Mi vida en Marte i Desatinos desplumados, i que formen part i donen coherència a un dels missatges més repetits en una llarga hora de xerrada: "Amb els anys vas aprenent a no perdre el temps, perquè també et queda menys temps per perdre", afirma. García va aprofitar molt bé les hores de tancament als que la pandèmia va obligar, i el resultat és poesia, terra, amor i emoció.
Extremadament amable encara que sense massa pèls a la llengua, l'artista no amaga sentir-se gairebé un alienígena en un món dirigit sense fre al desastre, a l'autodestrucció. Tampoc no sembla amic de la nostàlgia: "Pretenc estar en el meu present, no corrent per davant buscant no sé quines coses que potser no arribaran, ni estar ancorat en el passat. Per descomptat que els records existeixen, et pots parar o complaure en ells, però intento tenir la capacitat que el meu temps no s'escapi". De nou el temps. Orgullós de les seves arrels, fill d'aquell Poblenou envaït per les fàbriques, on el fum feia desaparèixer l'olor de mar, i net d'un poble d'Albacete en el qual passava setmanes i mesos durant una infantesa marcada per aquestes carències que et treuen moltes ximpleries de sobre ("no és que se't treguin, és que mai no arribes a tenir-les"), Manolo García és, o fa l'efecte de ser, una rara avis que camina tan aliena com pot cap als estímuls que distreuen o aparten de la meta.
Acabes de dir-li al fotògraf: "És més fàcil compondre una cançó que posar per a les fotos".
És que el meu objectiu en la vida no era viure del meu cos (rialles), més aviat de la meva ment i del meu cor, de la meva creativitat. Estem en un món on la imatge és molt significativa: hi ha milions de persones físicament bellíssimes, fotogèniques, i jo soc una espècie de tomàquet amb potes... Però si vols difondre el teu treball, els teus discos, els teus concerts, has de promocionar-te. Tot és màrqueting, tot és publicitat, tot és promoció. Vivim un bombardeig constant, un menjada de coco absolut, a mercè d'una venda voraç; ens ho volen vendre tot. Que un algoritme escolti o llegeixi una paraula teva al mòbil, que immediatament t'enviïn anuncis d'això, és una cosa infernal, lesiva per a la salut, passada de voltes. Hem canviat els anys de la televisió, que és un romanent, fins i tot de la ràdio, per una època de força desmesurada de les xarxes socials. És el que hi ha. O t'alies amb el teu enemic o sucumbeixes.
Potser no és per falta de ganes, però tampoc pots dir-li al món: Para't un moment que baixo!
Hi ha gent que ho fa, comptades persones en comptades ocasions que s'allunyen del disbarat que significa la vida quotidiana quant a presses, a pressions, a manipulació, a mentides... Estem sobreinformats i hi ha una alta possibilitat de confusió. Això comporta també angoixes i malestar, ens estem allunyant de l'essència de la vida, que és la pau interior.
Vivim un bombardeig constant, una menjada de coco absolut, a mercè d'una venda voraç; ens ho volen vendre tot
Aquesta necessitat de vendre's constantment, canvia una mica quan parlem d'artistes tan consolidats com tu? Entenc que ho necessiteu menys...
Bé, busques els teus camins, la teva pròpia via. Jo vinc d'un temps en què la promoció d'un disc era bastant senzilla: anaves a la ràdio, algun programa de televisió, feies algunes entrevistes amb la premsa, unes fotos i ja. Ara has d'oferir contingut constantment, penjar fotos a les xarxes, vídeos... Jo em poso una mica de colzes, no em presto a tot. Hi ha coses que no puc eludir: si cal fer un videoclip... feia moltíssim temps que no en rodava un, no m'interessaven massa, acceptava que era un mode de promoció però m'escaquejava bastant. Ara he acceptat. Però a mi m'interessa la música, el temps que tenim tots és limitat, i jo prefereixo gastar-lo en una proposta que sigui el més raonable possible també per al temps dels altres: mesurada, no pretenc estar inundant les xarxes amb imatges, ja ho fan els altres per mi sense jo demanar-ho ni voler-ho. Són temps confusos...
D'inflexió cap a un nou món?
Cap al no-res... però mentre arriba, que allò nostre petit, personal de cada un, tingui sentit. Estar esclavitzat, enganxat a un aparell de plàstic, que pagues tu i del qual altres obtenen un rèdit desmesurat, i que utilitzin la necessitat dels egos... Saben que a tothom li encanta mostrar-se. La gent pensa que amb posar quatre fotos al seu Instagram o al seu Twitter passarà a la història. I no, aquí no passa ningú a la història. La història ens passa per sobre. Mentre tant pots escollir si quan acabes el teu dia de feina et passejaràs o et donaràs un bany al mar, o si estàs cinc hores enganxat a una pantalla. Això ho tries tu. Jo prefereixo anar amb el meu Pío Baroja a sobre (treu de la butxaca un exemplar de 'La febre dels discrets') i a estones llegir-me un parell de capítols. Evadir-me, però en un camí a la reflexió, a la llibertat, no a l'adotzenament. Que la tecnologia sigui una cosa necessària sense la qual no podem viure... em nego, no ho accepto, jo practico un esport nou, l'abstenció. Clar que utilitzo la tecnologia, però en la seva mesura. Tampoc no tinc cap ànim de polemitzar, ja som grandets, que cadascú faci el que vulgui. Però estem embogint com a societat, un món global que continua creixent, amb uns recursos que van minvant, amb una inquietant pujada de la temperatura al planeta, amb tensions geopolítiques, amb pandèmies... És el moment per a la reflexió, per baixar la marxa.
La gent pensa que amb posar quatre fotos al seu Instagram o al seu Twitter passarà a la història. I no, aquí no passa ningú a la història. La història ens passa per sobre
La feliç frases de la pandèmia, que no hi havia qui s'empassés: D'aquesta en sortim millors. Ni de conya.
Absolutament d'acord. L'essència humana, la nostra genètica, és violenta. Per a això es van inventar les religions i la política, per suportar-ho i intentar arbitrar el comportament humà. Si això se'n va de mare, l'instint natural és de tots contra tots i a garrotades. I això no pot ser així. Cada vegada és més necessari l'arbitratge: ens queda allò polític però mana allò econòmic. Ells xiulen les seves jugades, segueixen un model que per a ells és el millor, el de l'elit. Però la gran massa humana entra en un temps que no és nou: segle a segle, els continents s'han atacat, s'han envaït. Ara hi ha moviments demogràfics molt importants... Ja no podem aspirar a tenir menjar, un xalet, un Ferrari, el mòbil més car i vacances al Carib. Som molts, i si no s'organitza el trànsit... la Terra és un planeta finit que dona per al que dona. I un és un mico petit, pelut i ximple, aquí amb les seves cançons i les seves coses i la seva vida... cada un ens en mirem el melic però estem immersos en una situació global inquietant.
Sé que no ve d'aquí, però pren sentit el títol del disc Mi vida en Mart. Venen ganes de mudança.
(rialles) No és cap altra cosa que el de parin el món que baixo. Sempre hi ha hagut ments preclares que s'han adonat del disbarat humà, que l'activitat humana està passada de voltes. No fa falta. Arriba un temps de reflexió, però per a la gent del carrer. Hi ha poders superiors que amb fils invisibles decideixen, en depèn la nostra angoixa, la nostra felicitat, la nostra calma. En ple segle XXI, amb tant camí fet, amb una història escrita amb sang, no podríem arribar a un tipus de comportament global raonable, compassiu, humanitari? Sembla que no. Continuarem fent cançons...
Durant la pandèmia, la gent va acudir a la música, al cinema, a les sèries, a la lectura... Tu vas escriure dos discos.
Al planeta, són molt poques les persones que poden desenvolupar una tasca que els complau, que els omple. Habitualment la gent ha de guanyar-se la vida amb coses que no són del seu grat. Pobres si no tenen un petit respir en acabar el dia, el cap de setmana, si tot es redueix a la tensió del dia a dia... L'art és glòria beneïda, et permet trencar aquesta corda que t'enfloca dia a dia. Gràcies als déus, que ens han donat l'art i la cultura.
Em costa trobar discos amb un missatge, una idea global, n'hi ha en les teves dues noves criatures? O cal buscar el missatge cançó a cançó?
És una opció molt personal, els 60 i els 70 es portaven més els discos conceptuals, això s'ha perdut. La gent es tira al single ràpid. La vida vertiginosa ha canviat també la manera de compondre, però va enganxat a l'artista: n'hi ha que tenen necessitats interiors d'obrir un ventall d'expressió i el desenvolupen. D'altres no, i jo soc dels segons, faig cançons. Hi ha una via comuna, les obres de tots està dibuixada per les inquietuds de cada un, les seves negacions, els seus sofriments, els seus gaudis, els seus conceptes de la vida, com se senten al món... Aquest cúmul de coses et dona cançons. Al final, hi ha una constant, i en les meves feines seria l'amor a la naturalesa, la compassió... Vaig escriure una cançó, Compasión y silencio (que forma part del disc Los días intactos) perquè crec que el món parla massa, que és una cacofonia.
No em considero icona de res; de vegades sí tinc massa orgull, però cap vanitat
La meva idea seria un món més lent, aquesta velocitat que busco i molt poques vegades aconsegueixo en la vida. Aquesta és la meva canya de pescar, la tiro a veure si pica algun peix de la calma, de les sensacions més moderades, de la parquedat... Això està en tots els meus discos, però després vaig cançó a cançó. També amb el meu amor pel lèxic, per la llengua, per la literatura, que estan allà sempre. Mai no he tingut la necessitat de fer un disc conceptual, global. I no crec que hi hagi tants artistes que ho facin: en molts casos no m'ho crec, probablement ho pensin després i ens venguin la moto. Al final, estem en un món en el qual tots venem motos, compravenda, compravenda...
Parlem lleugerament sobre el passat. És si tornarà El Último de la Fila la pregunta que més vegades t'han fet?
Segurament, una de les que més (rialles).
Teniu una bona relació, i de tant en tant us heu reunit per tocar. Sou memòria emocional, és un fet... Com es conviu amb ser una icona per a tanta gent?
És que jo no em considero icona de res, sempre he estat un treballador de la música, un ciutadà que en un racó del planeta arriba a uns milers de persones que escolten les seves cançons. No divago, el meu temps és crear, pintar, compondre, llegir, buscar, aprendre, estudiar, no necessito ni sorgeix de mi aquesta vanitat. Després de vint-i-tants discos, Los Rápidos, Los Burros, El Último, després en solitari, he tocat aquí i allà, he tocat en concerts davant de milers de persones... ni m'ho plantejo, tinc molt poca vanitat. De vegades sí tinc massa orgull, però cap vanitat. I a aquest orgull intento emmordassar-lo perquè no aporta res de bo. La vanitat és inherent a certes persones, però per a mi és una pèrdua de temps: si el gasto en desplegar la cua de gall dindi, he d'estar empolainant-me les plomes i donant voltes perquè tots la vegin. No m'interessa i em trauria temps per fer cançons, que és molt difícil, no es fa un disc en un mes. Hi ha dies que treballes moltes hores, que tires la canya i no pica cap cançó, cap fragment si més no, ni un riff de guitarra bonic. Cal tornar a la càrrega, i a això sí que li dedico temps. La meva obligació és que si trec un disc estigui treballat, agradi més o menys. Icona? Mai no he tingut pretensions de posteritat, la posteritat no existeix. I si existeix no ho sabràs mai, ja no hi seràs per celebrar-ho. La posteritat m'importa un rave. Si, allà on hi hagi el teu esperit, t'anessin enviant uns pernils de pota negra i uns gintònics, llavors passar a la posteritat seria una altra cosa (rialles).
Però això s'aprèn? Perquè quan un fa un salt com el que va fer El Último de la Fila, allà la ploma no es desplega ni una miqueta?
Quan un sap el que li ha costat arribar fins allà, saps el que has suat, i sap com de precària i poc duradora que pot arribar a ser aquesta situació... Això d'una banda. Però és que quan vens de la pobresa, d'una casa sense aigua corrent, en la qual la buscaràs a la font per poder rentar-te o perquè la teva mare cuini, quan vens de fer les teves necessitats al galliner perquè al poble no hi ha lavabo, quan has viscut això a la teva infantesa se't treuen moltes ximpleries. Jo vinc d'allà, no estic explicant el capítol d'un llibre de Cela. No parlo de l'Alcarria als anys 30. He viscut aquest final d'un món rural on tot era molt precari, on les condicions d'higiene del dia a dia eren anacròniques. Això al poble, i a la ciutat.. jo soc de Poblenou, un barri obrer en el qual els carrers no estaven asfaltats, la terra era negra del fum de les xemeneies de les fàbriques, les criatures caminàvem a pedrades, i allà vas madurant. Veus les hores que ha de fer el teu pare per un sou magre, jugant-se la vida davant de les boques dels forns a la fàbrica de metal·lúrgia on treballa... tot això ho estàs vivint.
Hi ha gent que em diu que tanta modèstia li molesta, però no és un posat, no he fet un curs de màrqueting que m'ha aconsellat tirar per la humilitat i la normalitat
Després arribes a aquest punt en què estàs tocant en la recta de l'Estadi, no recordo l'any, davant de 240.000 persones, i jo allà no m'estava creient Superman, sinó un músic que després de tants anys lluitant estava vivint una cosa increïble, que pensava a aprofitar-ho perquè segurament s'acabaria aviat. Perquè els grups neixen i es moren, i tocar davant de tanta gent tampoc és habitual. Però ser vanidós no va amb mi. Hi ha gent que em diu que tanta modèstia li molesta, però no és un posat, no he fet un curs de màrqueting que m'ha aconsellat tirar per la humilitat i la normalitat: com totes les estrelles de rock van molt engolades aparentant estar dos pams per sobre dels altres, la meva tàctica serà anar de normal. No. Jo penso que la naturalitat és el que abans en deien ser autèntic: ser autèntic és ser tu mateix, cony. Si soc així, no tinc res a explicar. És que són les cançons les que ho expliquen tot. Si ho aconsegueixo, perquè de vegades ni això.
Gaudeixes igual de l'escenari que de la tasca d'escriptura? Enganxa veure aquelles cares al públic, si és que les veus?
Sí es veuen, sí, això que no es veuen és un mite. L'escenari és una flipada per dues raons: si tot va bé, veus la gent contenta. Això és una sort, trobar la gent que ha triat veure't abans d'estar en un milió de llocs, i que es diverteix amb tu. I la segona raó té a veure, de nou, amb el temps: en un escenari, en un concert, el temps s'atura. Comences, primer toc de guitarra, i de sobte ja t'estàs acomiadant. Què ha passat? El temps s'ha aturat, no has estat conscient del moviment del temps. És una situació molt joiosa, de la qual l'ànima gaudeix moltíssim. Un regal dels déus.
Sempre he pensat que hi havia molt talent buscant noms per a les teves bandes. Los Rápidos, Los Burros, El Último de la Fila...
(rialles) És producte del desvari mental que hem portat en la nostra joventut, i del sentit de l'humor, que és importantíssim a la vida. La ironia, la conya, trencar el posat seriós, riure't de tu mateix, que és molt sa. El Último de la Fila venia una mica de molt fracàs acumulat, sent els últims ja ningú no s'hi anava a burlar.
Tornaré a robar-li una pregunta a la companya Marta Gambín per tancar la xerrada. Amb quins artistes faries un Tiny Desk estil C. Tangana?
Hi ha tants músics que m'agraden que seria difícil... Bonnie Raitt, John Mayer... O si pogués cantar amb Camarón! He col·laborat fa poc amb Andrés Calamaro i m'ha agradat molt. O que Eric Clapton em fes una guitarra, o Billy Joel fes un pianet en una cançó meva... (rialles) Ells i moltíssima gent més!