No conec ningú que repudiï obertament Love Actually. I m'incloc entre les fans del seu visionament anual: la pel·lícula és ja una icona del Nadal i de l'amor que anhelem, de les nostres aspiracions més impulsives i puerils i desbocades, de tot el que voldríem viure si la vida fos un llargmetratge escrit amb les nostres manetes de vellut. És anomenar-la i que un sospir unànime ressoni per la sala mentre a algú se li escapa la tornada de All I want for Christmas is you. És evident que la comèdia romàntica de Richard Curtis podria semblar el regal perfecte per estar amorrat a la pantalla oblidant el lloguer que puja, el crush que passa de la nostra cara o a l'imbècil del nostre cap - ara també la maleïda pandèmia -, perquè hi ha matisos però no hi ha rèplica: és fàcil enamorar-se  de Hugh Grant i el seu seguici de súbdits, entremesclats en històries que parlen de veritats universals. El que passa que igual després de 18 anys de mentida altament ensucrada podríem començar a sortir de la letargia i revisar l'embafador - i cínic, i egoista, i masclista- del seu missatge.

Primer: la pel·lícula s'omple la boca parlant de l'amor però retrata banyes, traïcions i, com no podia ser de cap altra manera, la supeditació eterna de la dona entregada i cuidadora. Karen (Emma Thompson) està per a tothom; dona afecte als seus fills, consola el seu millor amic Daniel (Liam Neeson) després de la mort de la seva esposa, aconsella al seu germà David (Hugh Grant), recent escollit primer ministre britànic, i fins i tot fa els ulls grossos quan se n'adona que el seu marit Harry (Alan Rickman) li està fotent amb la seva secretària. Ningú no és allà quan ella, feta pols, assumeix el banyam i conté l'amargor del seu cor ferit. I què fa? Doncs fingir normalitat i tirar endavant, perquè sap que el seu destí com esposa ideal està lligat a l'aguant sense queixa. El perdona sense que ni tan sols el senyoret entoni el mea culpa amb la cua entre les cames.

Karen està per a tothom; ningú no és allà quan ella, feta pols, assumeix el banyam i conté l'amargor del seu cor ferit

Una cosa similar passa amb Sarah (Laura Linney), que porta anys enamorada del seu company de feina Karl (Rodrigo Santoro) i el pes de la relació acaba sucumbint perquè ella porta la càrrega emocional de la malaltia mental del seu germà, aguantant amb adorable paciència totes les trucades que rep des del centre psiquiàtric. Una d'elles succeeix el dia que acaben enrotllant-se per primera vegada al pis d'ella, postergant la trobada sexual a una altra escena que mai no arriba; massa pressió per a Karl haver de bregar amb els mals rotllos d'una altra, evidentment millor sol que amb embolics de faldilles alienes. No hi ha ni empatia, ni comprensió. Només l'egoisme de qui sí que té la possibilitat d'escollir.

Aquí va una altra tremolor sentimental: el capítol més romantitzat i idealitzat de Love Actually també es basa en un fracàs estrepitós de la fraternitat, el pacte irrompible entre amics, la norma no escrita que tothom sap: mai no t'encapritxis de la parella del teu col·lega - i, menys encara, li facis ullets de be degollat buscant la seva complicitat. Perquè quan Mark (Andrew Lincoln) apareix a casa de Juliet (Keira Knigthley) amb el seu cartrons escrits i la seva ràdio de nadales i li diu allò de per a mi, tu ets perfecta, no estem davant d'una escena romàntica de pel·lícula: estem sent testimonis del petó de Judes. I mai millor dit: recordem que la trobada acaba amb un petoneig perpetrat per ella, amb premeditació i hipocresia, estant el seu marit Peter (Chiwetel Ejiofor) esperant-la a l'interior de la casa i deixant un Mark subtilment esperançat. Alimenta això un altre prejudici etern de la humanitat contra la feminitat: la dona vil, juganera, botiflera com Eva i la seva poma. La traïció de l'amic perd en aquell moment tota la força perquè és la femme fatale la que recull el testimoni de la seva maldat. Dos homes i un destí, una altra dona entremetent-se en la camaraderia de les vergues.

És la història de sempre: l'amor romàntic prement per fer-nos més beneites i complaents a tota mena de tractes, al paternalisme o a l'espera. El que passa a Love Actually és que les dones no agafen les regnes de la seva vida, només esperen que siguin ells els que dictaminin el com, el quan i el per què. Fixem-nos: fins que Jamie (Colin Firth) no fa el pas per anar-se'n a Portugal a buscar Aurelia, la història d'amor entre ambdós està condemnada a l'oblit i la distància. És igual que ella se li hagi insinuat o hagi estat especialment atenta, adorablement afectuosa - mentre li preparava el cafè i les torrades i ell podia dedicar-se únicament a ser un escriptor creatiu.

Quan Mark diu allò de per a mi, tu ets perfecta estem sent testimonis del petó de Judes

No és culpa que no parlin la mateixa llengua: passa que la dona no està acostumada a plantar-se en sec i exigir respostes en temes del cor. Es besen quan ell decideix que està preparat i ella (oh, sorpresa) li diu que sí. Fins i tot amb la historieta de Sam (Thomas Sangster), el fillastre de Liam Neeson, veiem com el valor masculí se sustenta en la gosadia i el tenir collons per aconseguir el que un vol. És igual que la nena que li mola amb prou feines li hagi dirigit la paraula en 128 minuts; el seu padrastre l'insta a lluitar pels seus somnis, a anar amb tot, encara que això inclogui ficar-se de ple en la vida d'algú que no li ha donat ni una sola pista de reciprocitat. I quina és la resposta al final? Que ella el besa, donant a entendre que les dones, fins i tot quan som adolescents i volem alguna cosa, no tenim cap tipus de potestat. Una altra vegada.

O com quan el president dels Estats Units visita Downing Street i fa un comentari groller i fastigós sobre una empleada del primer ministre i la resposta immediata de l'enginyós Hught Grant és ridiculitzar-lo davant d'una roda de premsa, posant així la seva virilitat sobre el faristol per defensar la dona contrariada. Nathalie (Martine McCutcheon) és una tia simpàtica, sense pèls a la llengua, una donassa amb caràcter que evoluciona a harpia quan David sospita que està fent manetes amb el mandatari americà. El prime minister només veu la mà de l'altre colant-se a les cuixes de Nathalie, però el primer que pensa (i ja es creu a ulls clucs) és que ella és una meuca. Després s'adona del fatal error i corre a buscar-la - també ell tria el moment, evidentment - i ella es desfà als seus braços. És tractada de grassa, puta i oportunista però què més dona: està enamorada i el seu amor ha tornat per donar-li un lloc al món. La xerrada feminista pot esperar.