Després del fastuós A Macbeth Song, un cabaret gòtic creat en col·laboració amb la banda britànica The Tiger Lillies, Oriol Broggi i La Perla 29 tornen a Shakespeare amb La tempestat. El director, que va iniciar la temporada amb Tots ocells de Wajdi Mouawad, presenta ara –al Teatre La Biblioteca fins al 26 de juliol– una obra clau en la trajectòria del bard anglès, amb un epíleg que molts van interpretar com l’anunci de la seva retirada. El més fascinant d’aquesta obra és la presència de la màgia, entesa com una metàfora de l’art de construir ficcions –fetes de somnis–, així com l’abast metateatral de tot plegat. Partint de la traducció de Jaume Coll Mariné, Broggi ha sabut adaptar l’obra amb subtilesa i fer-la entenedora. Recupera la seva poètica més reconeixible, decisivament marcada per la influència de Peter Brook, i opta per un escenari força despullat: un erm terrós amb pedres, canyes i oliveres.
La màgia de Pròsper
L’argument gira entorn de Pròsper, antic duc de Milà traït pel seu germà i exiliat en una illa remota amb la seva filla Miranda. Mitjançant l’art màgic, provoca el naufragi del navili reial per portar els enemics al seu territori d’esperits i fantasia. L’obra comença amb l’entrada coral de la tripulació, personatge col·lectiu que malda per salvar-se. El mag, interpretat per un immens Lluís Soler, contempla amb posat serè, d’aparent impertorbabilitat –resultat d’haver estat anys provant de temperar la ira–, el temporal anímic que ell mateix ha creat. Assegut en una humil pedra, sembla un home desposseït, però reconcentrat. Ara que s’acosten els odiosos hostes, ha arribat el moment de revelar tota la veritat a la seva filla –lluminosa Clara de Ramon, plena d’un còmic, entranyable candor– i, de retruc, al públic.
Pròsper, interpretat per un immens Lluís Soler, contempla amb posat serè, d’aparent impertorbabilitat, el temporal anímic que ha desencadenat en els enemics
En la màgia l’assisteix Ariel (Babou Cham), esperit aeri manifestament benèvol i àvid de llibertat. En certa manera, fa d’actor i ajudant de direcció de l’artífex desterrat, que l’insta a portar el seu estol d’esperits per compondre una determinada escena, i arriba a felicitar-lo per saber-se el text sencer d’un paper. L’extrem oposat a aquest factòtum invisible i eteri és el personatge de Caliban, el nadiu esclavitzat a qui Jacob Torres dota d’una energia feréstega i tel·lúrica. Entre els nàufrags que pul·lulen per l’illa entre la vigília i el somni, hi ha el rei de Nàpols (Xavier Ripoll), un noble conseller (Ramon Vila) i l’actual duc de Milà (Xavier Boada). Oriol Ruiz Coll i el mateix Boada assumiran després el paper de fools –bufó i borratxo, respectivament– en una sèrie d’escenes que podrien guanyar en comicitat. Eduard Paredes, en el paper del càndid i enamoradís príncep Ferran, es mou amb una gracilitat gairebé acrobàtica.
Un paisatge sonor i anímic
Més enllà de la sorra i les pedres, el paisatge ideat per Broggi compta amb les delicades projeccions de Francesc Isern sobre el llunyà teló de fons i amb un espai sonor que ens apropa el batre de les onades i els crits de gavines. A més, l’illa està plena –ho diu Caliban– de rumors, sons i cançonetes; d’intrigues aèries i dolços aires que delecten. És sobretot Marc Serra qui s’ocupa d’aquesta suau música atmosfèrica –kora, guitarra, veu–, fent que l’escenari de la nau gòtica, utilitzat aquí en tota la seva fondària i redimensionat per una il·luminació –a càrrec de Gina Moliné– que juga amb l’element sobrenatural, reverberi amb una dolça cadència. Val a dir, però, que el moviment actoral presenta, en conjunt, algunes mancances, i la barreja d’estils o registres interpretatius crea petites descompensacions.
Aquest personatge que parla a públic és, en el fons, l’autor emmascarat; aquell que, amb les seves ficcions, ha fet embogir tants personatges
"Els esperits m’obeeixen i el temps camina dret", diu Pròsper, responsable últim de la “contaminació” amatòria entre Miranda i Ferran, “bell encontre entre dos afectes únics”. I, d’igual manera com ha orquestrat aquest enamorament, farà comparèixer davant seu els intrigants nàufrags per immobilitzar-los amb la malla de l’encanteri –“quiets tots perquè l’encís ho mana”–, fins que consideri que han après la lliçó i decideixi tornar-los el seny i la llibertat. Les paraules del gentil Ariel estoven l’amo, predisposant-lo a la compassió i la reconciliació. I el gest de perdó, que al principi pot semblar indecís o contrariat, acaba assolint una convicció genuïna. Es tracta d’un moviment anímic que culmina en l’epíleg, una petició d’indulgència adreçada al públic.
L’imponent i reflexiu Pròsper que parla a platea és, en el fons, l’autor camuflat, que amb les seves ficcions ha fet embogir tants personatges. Corrobora aquesta lectura el fet que, en l’acte anterior, la mascarada isabelina de l’original –amb dues deesses olímpiques i una missatgera alada– hagi estat substituïda per accions mudes que reconeixem com una mena de síntesi visual de l’univers shakespearià: la calavera de Hamlet, els ulls de Gloucester, el cadàver de Cordèlia, verins i punyals, duels sense espases, suïcidis d’amants i altres morts violentes. Vet aquí la roda del gran mecanisme, de la qual només Miranda i Ferran semblen escapar, almenys per ara. La visió s’esvaeix i Pròsper renuncia a la màgia. Ara que s’encamina al final de la vida, li toca desprendre’s de tot: del poder, del coneixement, de la set de venjança. La ira s’apaivaga i un nou món comença.