El poeta, narrador, assagista i crític literari Lluís Calvo (Saragossa, 1963) acaba de publicar Els llegats. Una lectura contemporània de la tradició (Arcàdia), en què reflexiona sobre el passat i l'herència de la tradició (o tradicions) en un temps que sembla no voler tenir memòria. Calvo, que va guanyar el Premi Carles Riba amb L'espai profund, l'any 2019, ha combinat al llarg de la seva obra el conreu de la poesia amb la reflexió, amb obres com El meridià de París o L'infiltrat. Estratègies d'intrusió, anonimat i resistència, esdevenint un autor de referència en l'assaig contemporani en llengua catalana. Ens trobem al jardí de l'Ateneu Barcelonès, entitat amb més de 150 anys d'història, per parlar de llegats, tradició i cultura.

Comences preguntant-te "¿Què n'hem fet del passat?". Així doncs, què n'hem fet?

El llibre parteix de la constatació que els vincles amb el passat s'han trencat. Aquest és un fenomen que ja s'observa a principis del segle XX. Walter Benjamin és el primer que escriu sobre com els combatents que tornen de la Primera Guerra Mundial són incapaços d'expressar-se perquè no troben les paraules ni la manera adequada per parlar d'aquella experiència. Això encara es fa més evident amb els camps d'extermini. Hannah Arendt és qui ho teoritza, dient que hem perdut el lligam amb la Tradició, la Religió i l'Autoritat. Es produeix un trencament del cordó umbilical –que jo al llibre anomeno badiella–, que ens uneix amb el passat. Aquest vincle amb el passat s'ha trencat i vivim en un presentisme continu.

Què passa quan es trenca en vincle amb el passat?

El trencament té conseqüències molt directes. Fa que no sapiguem d'on venim i perquè les coses són com són al present. El present pur és una entelèquia. Qualsevol moment del present, si no té una dimensió longitudinal, esdevé passat a l'instant. Aquest no saber d'on venim, quins lligams culturals conformen el present, en el cas de Catalunya encara és més greu. Perquè aquí tenim, d'una banda, tota la influència dels referents mediàtics internacionals i, de l'altra, la influència espanyola, a més de la tradició pròpia. Si és que aquests compartiments estancs funcionen així, perquè estan contínuament interconnectats.

Sobre la tradició pròpia, sembla que sovint no sabem d'on venim, efectivament.

Podríem fer l'experiment de preguntar al carrer per Isidre Nonell, Joaquim Mir o Joan Teixidor i veuríem si la gent és capaç d'identificar-los. I no estem parlant de noms desconeguts. Fins i tot en el cas de Foix, Pla o Carner em sembla que hi hauria grans dificultats i potser a algú li sonarien perquè són noms de carrer. En determinats àmbits hi ha una consciència d'uns noms claus, però així que surts no saps què va passar. Tenim centenars o milers de noms oblidats perquè no sabem mantenir els lligams de continuïtat. Això és una pèrdua molt gran que ens fa esdevenir regionals.

Tenim centenars o milers de noms oblidats perquè no sabem mantenir els lligams de continuïtat

Fa poc et sorprenies a Facebook de la mort d'Estanislau Torres, un autor completament oblidat. La tradició va construint-se deixant molta gent al marge.

Estanislau Torres era un autor bastant central durant uns quants anys, però resulta que s'aparta del món literari, deixa de publicar i tothom se n'oblida. Com ell, tants d'altres. L'Anton Sala-Cornadó, per exemple. O autors de la Catalunya del Nord, com Josep Bonafont, un nom que ara no ens sembla dir res, o Pere-Jordi Cerdà.

D'alguna manera, hi ha tradicions que han quedat sepultades, hi ha redescobriments, hi ha redefinicions d'aquesta tradició.

Una idea clau d'Els llegats és que del que entenem com a tradició n'hem de fer una lectura crítica. És a dir, les tradicions o els cànons no són perquè sí. Hi ha tot un procés de legitimació per part d'unes persones vinculades a uns poders que poc o molt continuen remenant la cua que han fet que això sigui així. Per tant, la meva lectura de la tradició serà crítica i sempre implicarà un qüestionament de per què les coses són així. Hi ha un doble vessant: recuperar aquestes veus que han quedat silenciades, que sovint no són només veus, sinó col·lectius –com el cas de les dones, escandalosament ocultades–, però amb el propòsit que la tasca d'excavació o reconstrucció no sigui per construir estàtues inamovibles o tòtems per adorar, sinó per ser conscients dels llegats plurals i, alhora, per fer-ne una lectura crítica.

La meva lectura de la tradició serà crítica i sempre implicarà un qüestionament de per què les coses són així

T'allunyes de la nostàlgia elitista que alguns autors, també a casa nostra, han conreat.

Sobretot a casa nostra, diria, és un esport entre unes determinades elits intel·lectuals, si és que en queda alguna i es pot parlar d'aquest concepte. Viuen en un món que conscient del lligam d'aquesta badiella, però no han sabut sortir d'aquesta nostàlgia. Avui dia s'ha d'atendre a molts factors, destruint la dicotomia entre alta cultura i cultura popular, perquè tota la vida una s'ha abeurat en l'altra i hi ha una riquesa molt gran en aquest diàleg en el qual han pouat els grans genis. No té sentit aquest estar ancorats en una tradició naftalínica.

Una idea burgesa austrohongaresa.

Realment Àustria-Hongria va ser un gran moment en l'àmbit cultural, amb un cert respecte per la pluralitat cultural, però no hem de caure amb aquesta nostàlgia que va existir durant molts anys entre els intel·lectuals austríacs.

Quan parlaves de la distinció entre alta i baixa cultura, també hi ha fenòmens de pas de l'un a l'altra. The Beatles, per exemple, semblaven un producte de baixa cultura i ara en canvi ningú dubtaria que és quelcom d'alta cultura i, fins i tot, tradició.

Això reforma la idea que el que avui podem proposar com a canònic pot no tenir sentit al cap dels anys. Per això jo parlo de tradicions, de llegats, en plural. Paul Ricoeur parla de la tradicionalitat, que és la continuïtat de la recepció que és el que s'ha estroncat, la tradició de la qual som hereus i la tradició en si que té una pretensió de validesa. Aquesta validesa va mutant. Però, a més, en la cultura popular hi ha una tradició que molts, des d'una visió elitista, no saben veure. Hi ha una tradició del Manga o del Metall Extrem.

De fet, hi ha coses que ens semblen tradicions que, en realitat, tenen un recorregut molt curt.

Això en el fons és bo, perquè es creen tradicions de manera contínua. Sempre que no siguin tradicions patrocinades exclusivament pel capital. De vegades passa que es creen coses només amb intenció pecuniària i són molt artificials, però la tradició es reinventa contínuament. L'estem creant contínuament.

 La tradició es reinventa contínuament. L'estem creant contínuament.

La nostàlgia també és una indústria. Sovint s'usa la tradició per intentar vendre un producte.

Però com que hi ha poca consciència del passat, sovint ens poden fer un reciclatge de coses que van passar fa anys. És important tenir consciència del passat perquè no ens venguin gat per llebre, que és el que passa amb els populismes i feixismes actuals, que es basen en la inconsciència del passat de molta gent. En la no identificació i relació d'uns discursos amb una sèrie de fets amb el passat.

El feixisme, de fet, volia trencar amb el passat.

Però era un trencament més aparent que real, perquè de fet el que pretenien era extremar d'una manera encara més radical el conservadorisme que ja es portava arrossegant al llarg del segle XIX, amb un populisme i una comunicació de masses moderna. Idees com la fortalesa militar, el patriotisme, etc., ja existien, però van esclatar en un moment de crisi, on és difícil mantenir la serenitat.

Sí que usava, tant a Itàlia com a Alemanya, l'exaltació de la joventut.

Era una joventut entesa a la manera de Heidegger, que no consisteix a transformar el passat, com pretenia Benjamin, sinó a reiterar-lo. La meva lectura no pretén reiterar el passat, sinó fer-ne una lectura crítica.

De fet, el llibre es diu Els llegats i és ple de llegats d'escriptors, pensadors i artistes... El llibre té 10 pàgines de bibliografia!

Els referents són molt importants per mi. Són la meva benzina intel·lectual. Però, a més, parlant d'aquests temes eren imprescindibles. Aquestes lectures confrontades i diàlegs d'autors diferents són constants als meus assajos i, alhora, m'ajuden a elaborar el meu discurs. Qualsevol discurs no surt del no-res, sempre ens estem referint a les mateixes coses. Per això es tracta d'investigar què han dit els autors precedents.

Lluís Calvo BY CARLES MERCADER (2)

Els referents són molt importants per mi. Són la meva benzina intel·lectual

Als agraïments hi ha una referència a un llibre de poesia teu, Llegat rebel, de 2013, que ja parla de molts d'aquests temes. Tu ets llegat de tu mateix.

Hi ha moltes connexions amb la meva obra i es podria dir que els diferents llibres són un tot, en el qual van establint-se nexes entre ells diferents entre ells. Hi ha una sèrie de temes que poden aparèixer en vers i desenvolupo en prosa després. O bé a l'inrevés. El títol de Llegat rebel ja és molt explícit de quina lectura faig dels llegats. No ha de ser un fòssil, una veneració, com el Walhalla.

De fet, expliques molt bé què va ser aquest Walhalla de Ratisbona, un projecte de Lluís I de Baviera, per tal de crear una tradició germànica.

El Walhalla és una còpia bastant exacta del Partenó d'Atenes i volia respondre a la necessitat històrica de mostrar la tradició i la continuïtat dels territoris de parla alemanya. Es tractava de fixar el panteó d'autors. Això és el que feia la tradició, establir un cànon que reflectia una cultura determinada, però de manera molt gràfica a Baviera, on hi ha des de les estàtues de Mozart i Beethoven fins a la de Heine, que va ser col·locat el 2010, tot i les seves crítiques desmesurades al projecte...

Fins i tot el crític queda integrat.

Així es revisa la història. Pel Walhalla s'hi passeja Hitler, que es va aturar davant el bust del compositor Anton Bruckner, però al cap dels anys es permet que dues activistes antinazis acabin també al mateix lloc, front per front de Wagner o Bruckner. Aquesta és la paradoxa de la tradició i la confrontació de diversos discursos.

El llibre alerta del presentisme i l'exaltació del present, però també del narcisisme, com dues realitats germanes. Exaltant el moment present, t'acabes exaltant a tu mateix.

És l'apogeu de l'individualisme. Hi ha un moment, especialment després de la Segona Guerra Mundial, en què no hi ha possibilitat de mantenir la confiança en la idea de progrés, d'un món millor i hi ha un desencís en la cultura europea. Tot el món comú, la universalitat de Kant i Hegel, se'n va en orris i s'exalten els elements més egocèntrics de la personalitat. El narcisisme, vaja. Al llibre recupero el mite de Narcís, que s'emmiralla buscant cada dia el seu present. El primer que ho va expressar va ser Christofer Lasch, que ja l'any 1979 parlava de The Culture of Narcisism, i Jean M. Twenge i W. Keith Campbell parlen de l'epidèmia narcisista. El narcisista té molta necessitat de mirar-se al melic i ser admirat i reconegut i avui dia a través de les xarxes socials és el que veiem. Ens hem tornat uns narcisistes insuportables que volem el reconeixent continuo. Tothom vol ser periodista o escriptor, cosa que em sembla increïble! (riu).

Ens hem tornat uns narcisistes insuportables que volem el reconeixent continuo

Això també suposa el triomf del mainstream.

La idea del mainstream canvia cada dia, com una mena de cotització borsària. Si segueixes el que es porta avui, saps que el que fas difícilment tindrà continuïtat. Hi ha un fenomen molt curiós, en gèneres molt en voga com el rap o el trap, en què als comentaris de cançons de fa un any o dos hi ha gent que hi posa "algú per aquí l'any 2021?" i fan like els que passen per allà. És una mostra de com és d'estrany que una cançó del 2018 o 2019 tingui visualitzacions avui en dia.

Hi ha una necessitat de generar contínuament nous continguts.

Això respon a la lògica del capital, que és la novetat continua i la destrucció absoluta de tot el que s'hagi produït, no fa una dècada, sinó l'any passat. Ho veiem en la contínua deglució de novetats literàries, musicals, teatrals, sèries....

I un consum bulímic d'aquests productes.

El següent serà passar del narcisisme a l'angoixa cultural, per estar al dia contínuament. Aquí hi ha d'haver una revolta individual que digui: aquesta actualitat no m'interessa i em creo la meva.

Els Llegats. Lluís Calvo

El següent serà passar del narcisisme a l'angoixa cultural, per estar al dia contínuament

També hi ha aquesta confusió entre cultura i entreteniment.

Cultura significa sedimentació, que és el que hem perdut, i l'entreteniment pot passar a la cultura si té qualitat, però també pot ser absolutament efímer.

Perdent el contacte amb el passat també hem trencat el diàleg entre generacions.

Hem perdut la idea d'escoltar la gent gran, especialment en una cultura com la nostra. La gent gran les tanquem en centres especialitzats que anomenem residències, però a les cultures la veu de la gent experimentada i sàvia tenia molt valor. Era a qui recorries quan hi havia un conflicte. Hi ha una cosa molt bonica que vaig llegir l'altre dia: Un ocell australià està en perill d'extinció perquè els exemplars més joves no saben cantar bé perquè no n'hi ha prou de vells que els hi ensenyin com fer-ho. Com que no hi ha transmissió, els exemplars mascles no es poden aparellar perquè les femelles no accepten aquell cant que no és prou bo.

Pot ser una metàfora de les llengües...

Potser ningú serà capaç de cantar amorosament i arribarem el col·lapse.

Aplicada a la nostra cultura, és molt inquietant.

Ens hem de posar les piles. Per mi, la independència i l'autodeterminació són irrenunciables, però hi ha una altra urgència a la qual ningú sembla atendre que és la necessitat d'un impuls cultural urgent. Realment el que ha donat independència a Catalunya és la cultura. Quan hem tingut un Modernisme o un Noucentisme, que sortien també de lligams internacionals, ens hem singularitzat. Ho fèiem en català tot això! Això i la tossuderia de transmetre la llengua d'una generació a l'altra ens ha permés arribar on som ara. Si no fem això, i en comptes de parlar de cultura parlem només de transports o d'economia, acabarem com Irlanda amb el gaèlic en vint o trenta anys. Cal posar-se les piles.

Si en comptes de parlar de cultura parlem només de transports o d'economia, acabarem com Irlanda amb el gaèlic en vint o trenta anys

El risc, fins i tot, de ser independents perdent la cultura, hi és.

Hi ha una cosa pitjor: no ser independents i haver perdut la cultura. Un poble que té la seva llengua i la seva tradició, però que és com Occitània esdevé irrellevant i provincial.

Què li cal a la cultura catalana?

No hem de confondre la mera actualitat amb la tradició. No podem pensar que una persona amb un o dos llibres ja té una trajectòria consolidada. La tradició i el llegat són coses molt més serioses. No les confonguem, per dignitat!

A Catalunya no hem de confondre la mera actualitat amb la tradició. Contínuament s'estan generant genis efímers i som una màquina de destruir trajectòries

Darrerament està passant...

Cal sedimentació i a Catalunya podem parlar de la Generació dels 70: Jaume Pont, Miquel de Palol, Pere Gimferrer, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas o, fins i tot, Enric Casasses. Els que venim a darrere no hem d'aparèixer en aquesta foto.

Catalunya està massa pendent de la darrera novetat?

No és cosa només de Catalunya, és la dictadura del presentisme que ho envaeix tot. Contínuament s'estan generant genis efímers i som una màquina de destruir trajectòries. Mirem als anys vuitanta i mirem quants quedem de llavors. La tradició és una marató i aquí estem corrent massa curses de 100 metres.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat