El músic i escriptor Lluís Cabrera (Arbuniel, Jaén, 1954) acaba de publicar La vida no regalada (Roca Editorial) una novel·la "sense ficció" protagonitzada pel seu alter ego, Lorenzo Almendro, i en que ressegueix diversos episodis de la seva vida. Arribat a Catalunya amb la seva família l'any 1964 i establert al barri de Verdum, Cabrera va fundar la Peña Flamenca Enrique Morente i va participar en diverses iniciatives veïnals, polítiques i socials, com l'enderroc de la planta asfàltica, avui Ateneu Popular de Nou Barris, o la publicació del Libro rojo del cole. L'any 1979 va fundar el Taller de Músics, una referència en el jazz i el flamenc on s'han format intèrprets com Sílvia Pérez Cruz, Miguel Poveda o Rosalía. Capficat per la qüestió de la identitat a Catalunya, va participar en el llibre col·lectiu Els altres andalusos i, en solitari va escriure Catalunya serà impura o no serà.

Lluís Cabrera Taller de Musics - Sergi Alcazar

Foto: Sergi Alcàzar

Per què has triat el gènere de la novel·la per explicar la teva vida?

Un alter ego com Lorenzo Almendro, un nom que té molta més gràcia que Lluís Cabrera, em permet unes llicències que una autobiografia no em permetria. Jo ho definiria com autoficció. És cert el que explico? Clar, que sí. Hi ha capítols autobiogràfics, però d'altres no. Molts surten de coses que escoltava quan era petit a Arbuniel (Zimbra, en la novel·la), com les històries de Simeón i Tomasa, que apareixen i desapareixen com el Guadiana. I hi ha capítols que són producte d'allò que parlaven i discutien els homes grans a la plaça i que jo, calladet, escoltava. O les converses de les dones quan anaven a buscar aigua a la font. Lorenzo Almendro, que era bastant tímid, però "echao p'alante", el que fa és guardar unes històries que Lluís Cabrera escriu. Però la memòria és traïdora i selectiva.

Moltes d'aquestes històries o llegendes són autèntica cultura popular. Literatura d'arrel oral, de fet.

He patit molt. Quan vaig fer els altres llibres el que feia era escriure assaig, no escriure una obra així. Per fer aquesta mena de pipirrana o carn d'olla he hagut de trobar un fil conductor, que és la inquietud que des de petit té Lorenzo Almendro, a qui arrenquen del seu poble. Els meus pares tenien clar que havien de marxar del poble, però per a la meva germana i per mi va ser molt dur deixar un lloc ple de naturalesa, d'aigua on hi havia crancs, de la verdor a la Serra Mágina, per anar a viure a Verdum, on el paisatge era ben diferent. És un autèntic desarrelament.

Quina relació tens amb el poble?

Jo mantinc les amistats perquè mai he volgut confondre les coses. Jo visc a Catalunya i si vaig a Arbuniel estaré a Andalusia. Però hi ha gent que viu a Catalunya pensant que està a Andalusia. Per això s'han muntat tinglados i representacions obscenes d'allò que es considera andalús. La utilització de l'origen em sembla una barbaritat, i més quan es fa amb el suport dels partits polítics i dels governs. El que s'intentava, a través d'aquestes representacions regionals amb el suport polític, era evidenciar les diferències i no agafar punts d'unió, com pot ser el Mediterrani. Per tant, es vol parlar de diferències culturals per no parlar de diferències de classe.

Al poble aquestes diferències de classe són claríssimes.

Per Corpus desfilava el capellà acompanyat de la guàrdia civil i els terratinents. I això marcava moltíssim. Jo, com que feia d'escolà, em fixava en tot allò que després d'adult i des de Barcelona em fa reflexionar. Els avis i els pares tampoc t'explicaven que havíem estat perdedors de la guerra. Fins que no surto de la Model després de passar per Via Laietana. Fins llavors la manca de l'avi matern era un tabú. L'única vídua de la guerra al poble era l'àvia. I l'avi es podia haver salvat perquè estava destinat com a carrabiner a València, però va voler anar a defensar la República al front de Toledo. Com deia, al poble els terratinents eren Don Tal, Don Pasqual i les seves dones, Doña Tal o Doña Qual. En canvi, a Catalunya, tothom era senyor o senyora, visquessis a Nou Barris o a Pedralbes. És evident que no és el mateix viure en un barri o un altre, però hi ha un canvi en el fet de no haver de dir "Don" a la gent que té pasta.

Els meus pares tenien clar que havien de marxar del poble, però per a mi va ser un autèntic desarrelament

Lluís Cabrera Taller de Musics - Sergi Alcazar

Foto: Sergi Alcàzar

Arribat a Barcelona hi ha una cosa que descobreixes de seguida: el català.

Al carrer Cuartel de Simancas pràcticament tot eren blocs de pisos, però hi havia una caseta que els propietaris no havien venut als promotors immobiliaris per a aixecar més blocs. Quan arribo allà, el primer que em fixo és en una casa que em recordava la meva del poble. Una entrada, un passadís i un hort al darrere. Tot ben diferent dels monstres de la resta del carrer, que em xocaven amb el record del poble. El canvi de xip va ser quan un dia la propietària, la senyora Carmen, mare del Joan Sans Villena, amb qui jugàvem a pilota en aquells carrers plens de desnivells, crida al seu fill. "Joan, vine a dinar", deia. Quan la meva mare em cridava, deia "Luis, ven a comer". Era molt semblant però no exactament igual. Però, a diferència d'altres nois que també eren d'origen andalús, murcià, extremeny o castellà, jo em vaig voler fer amic del Joan perquè, a banda de ser un bon noi a qui li agrada el futbol com a mi, tenia l'interès d'aprendre la llengua. Amb ell i un altre company de classe, vaig aprendre-la. Tot el que era diferent m'atreia. La diferència m'atreia perquè jo no volia ser diferent. Volia parlar els dos idiomes.

Amb l'adolescència hi ha la politització i la descoberta del flamenc.

La parròquia de Sant Sebastià, on hi havia de rector Manuel Folch Ribes, era l'aixopluc de tota la clandestinitat que lluitava contra la Dictadura. S'hi organitzava teatre, cinema, conferències, etc. i em vaig enrolar a la comissió de cultural d'una de les entitats de la parròquia, el Centre Social Roquetes. Vaig pensar que calia atreure més gent, perquè només els que érem no seríem capaços d'enderrocar el franquisme. Com no vam capaços de fer, malauradament, i per això som on som. I d'aquí surt la idea de crear la Peña Flamenca Enrique Morente. Morente havia fet un disc homenatge a Miguel Hernández i era un cantaor diferent. Tenia la part tradicional, però també estava obert a altres melodies. La Peña va arribar a tenir 500 socis, s'hi feien moltes activitats i vam crear una escola social on venien Pasqual Maragall, Àngels Pasqual, Josep Maria Balcells, Manuel Rius, Josep Maria Bach, per exemple. Era una Peña Flamenca singular.

Més que una Peña?

Era una Peña adaptada a unes circumstàncies. No era una Peña Flamenca acostada al poder, sinó que era l'aixopluc de llibertaris veterans que no volien participar en les associacions de veïns perquè creien que les controlaven els comunistes. Els recels entre anarquistes i comunistes es mantenien molt vius. Tot allò de la dictadura del proletariat i el centralisme democràtic els vells anarquistes no s'ho empassaven i ens deien als joves que havíem de llegir, anar al teatre, al cinema, escoltar música i llaurar-nos una cultura. Ens deien que no havíem de llençar octavetes que escrivien els altres, sinó escriure les nostres.

Vas estar a Bandera Roja, però et vas acabar acostant als llibertaris.

No entenia les formes i les maneres d'aquella agitació permanent que acabaria portant a la presó. La sort m'ha acompanyat, però, i me'n vaig sortir.

A la novel·la expliques que a comissaria l'andalunyo Lorenzo Almendro veu que el català posa molt nerviosos els policies.

Quan em detenen l'any 1972, amb 17 anys, els policies tota l'estona volien fer-me "cantar" i jo els vaig proposar de fer-ho en català. Allò els posava molt nerviosos i et fotien encara més hòsties. Vaig pensar que allò podia ser una vida per posar-los en tensió i provocar-los un curtcircuit.

Aquells policies, però, tenien clar què passaria després de la mort de Franco.

El maltractament més gran és quan un dels torturadors és capaç de verbalitzar davant d'un noi que estava a punt de fer divuit anys que allò no s'acabaria fins que Franco no es morís, i que una vegada mort Franco, ells continuarien treballant a les ordres dels partits polítics legalitzats... i que potser acabarien posant-se a les meves ordres si és que el partit on militava guanyava les eleccions. No eren cap "mindundis" i tenien claríssim que eren uns professionals que farien la seva feina amb dictadura o amb democràcia. Allò no m'ho podia creure, però quan t'adones que la Transició va ser això, et cau el món a sobre i et sents un titella d'uns dirigents ja sabien que acabarien sent polítics professionals i que acabarien manant aquells policies torturadors. Això t'acaba fent un descregut.

Els policies franquistes sabien que una vegada mort Franco, ells continuarien treballant a les ordres dels partits polítics legalitzats

Lluís Cabrera Taller de Musics - Sergi Alcazar

Et consideres un descregut?

Hi ha qui diu que no hi havia una altra manera de fer aquesta mena de Transacció, perquè hi havia l'Exèrcit, l'empresariat, l'Església, el context internacional, etc. Per altra banda, la referència dels partits marxistes eren l'URSS, Xina, Cuba. Les ensenyances dels anarquistes em van fer veure que un partit jeràrquic acaba reproduint les mateixes opressions que denuncia.

Tu optes per propostes més assembleàries.

Quan s'enderroca la planta asfàltica i es reivindica la creació de l'Ateneu Popular de Nou Barris, la majoria de gent que hi havia eren llibertaris. Hi estava entregat i quan plegava del tèxtil me n'anava a l'Ateneu a pencar. Llavors descobreixo que pencant n'hi havia quinze i a l'assemblea, cinquanta. I l'assemblea et qüestionava tot el que havies fet durant la setmana. Opinava tothom i els que pencàvem érem qüestionats. Els éssers humans som molt complicats.

L'experiència de les 30 Hores de Cultura Popular va ser clau.

La Peña la tanquem l'any 1978, i un any abans ja estem en el procés assembleari de l'Ateneu. L'assemblea –que em titllava de "petit-burgès"– em va delegar l'organització de les 30 Hores de Festa Popular, el 3 i 4 de juny de 1977, on van venir els germans Poltrona, la Mayte Martín, en Santi Arisa, etc. Gent de l'època laietana, que es reunia al Celeste del carrer Argenteria, que jo freqüentava. Vam aconseguir que totes les botigues del barri posessin diners per l'organització i vam muntar rifes per poder pagar els professionals que van actuar, tècnics, etc. Una vegada celebrades les 30 hores, on van passar 30.000 persones, l'assemblea em va desautoritzar a pagar l'empresa del so, del llum, l'escenari i els artistes. Eren uns àcrates ben diferents dels que havíem conegut. "Si volen cobrar, que vagin a tallar canya a Cuba!" deien...

Un altre desencís!

Em vaig quedar molt decebut. Llavors vaig començar a treballar amb Fernando Hernández, que tenia una distribuïdora de llibres de caràcter àcrata, ben a prop d'on ara hi ha el Taller de Músics. Aquells llibres anaven molt a la baixa, tot i que vam tenir un èxit amb El libro rojo del cole, que va ser denunciat i tot, i vam haver de tancar. Va ser quan vam crear el Taller de Músics, on els primers professors van ser Américo Belotto, primer trompeta de la Big Band de la Radiotelevisió Danesa, Petri Palou, la professora de piano de Tete Montoliu, etc. Com tot a la meva vida, ha estat de carambola, perquè no sé jugar als escacs.

Els inicis del Taller de Músics no van ser fàcils.

Els locals i altells d'aquesta zona del Raval estaven en mans de l'hampa i de la droga. Vam veure el mal que va fer l'heroïna entre els joves. Gràcies al flamenc vaig poder presentar Camarón al que controlava la droga a la zona, que, com a bon gitano, el venerava com un Déu, i vaig aconseguir que portés el negoci fora d'aquí. Vaig veure que la màfia compleix.

De Taller de Músics han sortit Miguel Poveda o Rosalía.

I Judith Nedermann, Sílvia Pérez Cruz, Salvador Sobral, Alfred García, etc. Tota una generació de músics i compositors que té menys de cinquanta anys i que tenen èxit i són reconeguts i solvents, ha passat pel Taller de Músics. Músics, però també mànagers, productors, representants, promotors musicals, etc., van ser alumnes. Aquí es va inventar la professió de pedagog de música no clàssica. Després clar, hi ha Poveda o Rosalía, uns fora de sèrie que han trencat tots el sostres de vidre, a qui estic encantant d'haver conegut quan començaven i mantenir-hi l'amistat encara avui. Amb ells i les seves famílies. Per a mi, Taller de Músics ha estat un gran què, ha estat un lloc on he après molt i on he conegut un munt de gent interessant.

Tota una generació de músics i compositors que té menys de cinquanta anys ha passat pel Taller de Músics

Lluís Cabrera Taller de Musics - Sergi Alcazar

Foto: Sergi Alcàzar

Taller de Músics està en un barri molt multicultural i té en dos gèneres mestissos com el jazz i el flamenc els seus referents. Aquesta idea de barreja i impura és clau en el teu pensament sobre com ha de ser el país.

Penso que és un gran què que la gent es barregi i connecti, sense quedar separada, aïllada o segmentada en guetos. A Taller tenim projectes on el mestissatge es produeix d'una manera molt natural i molt forta. Treballem al Raval, però també a Nou Barris, que és el barri on ha viscut la meva família.

Catalunya és impura o no serà, deies al teu llibre.

Catalunya és impura des dels seus orígens. Si no, el que et surten són històries molt rares. La gent que vol una societat catalana homogeneïtzada on tothom pensi igual i sense dissidència, em fa dubtar del seu caràcter democràtic. Si no hi ha dissidència, no hi ha independència.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat