La llengua dels fatxes no té acadèmia ni normativa pròpia, però disposa d'un vocabulari força estable i d'unes estructures sintàctiques que es repeteixen amb una fidelitat admirable. El seu mot preferit és llibertat, sobretot quan es tracta de limitar la dels altres. També fan servir molt imposició, adoctrinament i censura. I tenen una debilitat especial per les oracions adversatives: "Jo no soc racista, però...". En aquesta llengua i en totes, tothom sap que tot el que ve després d’un però acostuma a desmentir el que s’ha dit a la frase anterior.

A més a més, la llengua dels fatxes té una particularitat molt interessant: no necessita inventar paraules noves. En té prou de segrestar el significat de les que ja existeixen. Agafa mots que tots coneixem, els buida de contingut, els omple d'odi i populisme i els torna a posar en circulació. I ho fa tan bé que, de vegades, acabem utilitzant-los sense adonar-nos que ja no volen dir ben bé el que volien dir.

Posem per cas la paraula llibertat. És una paraula preciosa, amb una història de lluites i drets al darrere. Però en determinades boques ha adquirit un significat força més restringit: la llibertat de dir el que em doni la gana sense que ningú em porti la contrària. Si algú qüestiona un comentari racista, resulta que l’està censurant. Si algú denuncia una discriminació, n’està coartant la llibertat. És una llibertat curiosa, aquesta, unidireccional i gens partidista.

De fet, una de les frases preferides d'aquesta varietat lingüística és "Ja no es pot dir res". Una afirmació que acostuma a pronunciar-se davant d'un micròfon, en un programa de televisió o en un vídeo que després veuran milers de persones. Hi ha poques coses més extraordinàries que sentir algú queixar-se que no el deixen parlar mentre parla sense parar.

Una altra paraula que ha patit una transformació considerable és sentit comú. En alguns discursos serveix per estalviar-se els arguments. "És de sentit comú", diuen. I amb això sembla que la conversa s'hagi d'acabar. No calen dades, ni explicacions, ni matisos. Si discrepes, és que et falta sentit comú. Una estratègia magnífica: convertir una opinió política en una evidència universal i fer passar qualsevol desacord per una deficiència intel·lectual.

La llengua evoluciona, però una cosa és que els significats evolucionin i una altra és que algú els manipuli per fer passar l'odi per prudència, l'exclusió per justícia i la intolerància per valentia

Però la llengua dels fatxes no només modifica significats, ja que també és especialment hàbil amb els eufemismes. El racisme es converteix en "preocupació per la seguretat". La discriminació, en "preferència nacional". L'exclusió, en "protecció dels de casa". I així, amb quatre retocs lèxics, allò que dit directament faria arrufar el nas es presenta com una proposta assenyada.

Les paraules també serveixen per dibuixar fronteres. Nosaltres i ells. Els de casa i els de fora. La gent normal i els altres. Són expressions aparentment senzilles, però tenen una capacitat extraordinària per repartir carnets de pertinença. Qui forma part d'aquest nosaltres? Qui en queda exclòs? I, sobretot, qui s'ha atribuït l'autoritat de decidir-ho? La gramàtica pot semblar innocent, però els pronoms personals també poden fer política.

I tot això funciona perquè les paraules no són simples etiquetes enganxades a les coses. No és el mateix parlar de persones migrants que d'una invasió. No és el mateix parlar de drets que de privilegis. En cada cas, la tria lèxica proposa una manera de mirar la realitat abans que hàgim tingut temps de discutir-la. I quan els mitjans, els polítics i les converses quotidianes adopten aquestes expressions sense qüestionar-les, també n'adopten una part del marc mental.

Els filòlegs tenim el costum d'insistir que les paraules canvien de significat amb el temps. És cert. La llengua evoluciona, i sort en tenim. Però una cosa és que els significats evolucionin i una altra és que algú els manipuli per fer passar l'odi per prudència, l'exclusió per justícia i la intolerància per valentia.

El problema no és que els fatxes tinguin una llengua pròpia. El problema o el perill és que, de tant fer-la servir, la normalitzem i ves que no acabem parlant-la tots plegats sense voler.