Madrid, 25 d’octubre de 1924. Fa 99 anys. Els dirigents socialistes Julián Besteiro (que, poc després, succeiria Pablo Iglesias al capdavant del PSOE), Francisco Largo Caballero i Andrés Saborit celebraven que les bases havien decidit la col·laboració del partit amb el règim dictatorial de Primo de Rivera (1923-1930/31). Els arguments que havien brandat aquests dirigents per obtenir la conformitat de les bases havien estat diversos. I el PSOE seria l’únic partit de tradició democràtica que col·laboraria amb el règim dictatorial que havia intervingut i desballestat la Mancomunitat de Catalunya, proscrit la llengua catalana, il·legalitzat partits i sindicats (menys el PSOE), clausurat ateneus i associacions culturals i prohibit l’exhibició dels símbols de Catalunya. El PSOE es convertia en l’aliat estratègic de la dreta cavernària més anticatalana.
Les raons de Besteiro, Largo Caballero i Saborit; i les contraraons de Prieto i Giner
Els dirigents socialistes van justificar aquella escandalosa col·laboració argumentant raons d’estratègia política. Besteiro, Largo Caballero i Saborit, pesos pesants de l’executiva socialista, van proclamar que la democràcia era una responsabilitat de la classe burgesa i que el PSOE havia de ser al govern, tant en un règim constitucional com en un règim dictatorial. Amb aquests arguments, els socialistes i ugetistes Besteiro i Largo Caballero van acceptar formar part del Consell d’Estat. Però aquesta estratègia no els va sortir de franc. Indalecio Prieto (retinguem aquest nom) i Fernando Giner de los Ríos, pesos pesants del partit, s’hi van oposar perquè entenien que enllordava el prestigi dels socialistes. En canvi i, sorprenentment, ni a Prieto ni a Giiner la tolerància del règim dictatorial amb el PSOE no els va semblar escandalosa.
El tancament de les Corts
Vuit mesos més tard, el 14 de juny de 1925, se celebrava un partit de futbol amistós, entre el FC Barcelona i el Club Esportiu Júpiter, en homenatge a l’Orfeó Català (una de les entitats més vigilades i perseguides pel règim dictatorial). En els prolegòmens del partit, la banda musical va interpretar la Marxa Reial i els 12.000 aficionats dels dos equips que omplien l’estadi van ensordir l’himne espanyol amb una sonora i espectacular xiulada. I tot seguit, quan la mateixa banda va interpretar el God save the King, es va produir una gran ovació. Aquella manifestació de rebuig a la monarquia espanyola i al règim dictatorial de Primo de Rivera es traduiria en una intensificació de la repressió: dotzenes de detinguts i clausura de l’estadi de les Corts, el coliseu blaugrana. Cap dirigent socialista, ni els col·laboracionistes ni els crítics, va protestar.
El Pacte de Sant Sebastià
L’any 1930 el règim dictatorial no havia aconseguit cap dels objectius que havien impulsat el cop d’estat (setembre, 1923): redreçament econòmic, pau social, liquidació del “problema catalán”. Alfons XIII, que havia donat suport entusiàstic al cop d’estat i a la dictadura, temia que el desprestigi del règim l’arrossegués a la ruïna i va abandonar el general Primo de Rivera a la seva sort. Per aquest motiu, els militars colpistes de 1936 mai van voler tractes amb els Borbons, a qui consideraven uns traïdors. Abans, però, quan els partits republicans espanyols es van reunir a Donostia (agost, 1930) per pactar que, si guanyaven els primers comicis que es convoquessin, impulsarien un canvi de règim (d’una monarquia dictatorial a una república constitucional); el PSOE, com la Corona o com el règim dictatorial, estava totalment dividit i desprestigiat.
La Conjunció Radical-Socialista
Aquesta divisió i desprestigi era, especialment, acusat a Catalunya. A l’inici de l’etapa dictatorial (1923), els crítics amb l’estratègia col·laboracionista —Rafael Campalans, Joan Comorera o Gabriel Alomar— se n’havien anat per crear la Unió Socialista de Catalunya. En les eleccions municipals de 1931, la desprestigiada Federació Catalana del PSOE no es podia plantejar concórrer en solitari i va cercar aliances per col·locar els seus dirigents als ajuntaments catalans. En aquella desesperada cursa, no van tenir cap objecció per presentar-se a les mateixes llistes que els candidats del Partit Republicà Radical, el partit creat per Alejandro Lerroux que, durant la seva curta història, havia fet un curiós viatge ideològic des de l’esquerra obrerista anticatalanista cap a la dreta liberal espanyolista. Seria la Conjunció Radical-Socialista.
El Banc de Reus
El 14 d’abril de 1931, Francesc Macià guanyava les eleccions i proclamava la restauració de l’autogovern de Catalunya, liquidat a sang i foc després de l’ocupació borbònica de 1714. El president Macià va entendre que l’autonomia política (la que havia de conduir a la independència) no era possible sense una autonomia financera (la clau del calaix). I amb Evarist Fàbregas, president del Banc de Reus (en aquell moment un dels tres grans bancs espanyols), van projectar convertir l’entitat reusenca en el banc públic de Catalunya. Quan el socialista Indalecio Prieto, ministre d’Hisenda de la República (abans demanava que retinguessin aquest nom), va tenir notícies d’aquesta negociació, va maniobrar i, amb la inestimable col·laboració del poder econòmic basc i madrileny, va provocar la fallida i desaparició del banc (juliol, 1931).
El socialista Negrín i la Lleva del Biberó
El 15 d’abril de 1938, en plena Guerra Civil (1936-1939), l’exèrcit rebel assolia les platges del Baix Maestrat valencià i trencava la zona republicana en dos. Catalunya restava aïllada, i el general Franco ordenava concentrar 80.000 efectius a l’Ebre per lliurar la “mare de totes les batalles”. L'ocurrència del socialista Juan Negrín, president del govern de la República, va ser ordenar la lleva forçosa de tots els nois catalans nascuts entre 1920 i 1923, ambdós inclosos. La Lleva del Biberó, com la va batejar l’exministra cenetista Federica Montseny (que s’hi oposava radicalment), va ser una brutal carnisseria de nois (molts de menys de divuit anys i tots exclusivament catalans), a mans de l’exèrcit nacionalista espanyol. L’exèrcit del pensador falangista Ernesto Giménez Caballero, que clamava: “Cataluña, te maté porque eras mía”.