A Catalanocòsia no ens coneixem tots, però gairebé. El que sí que fem és llegir-nos els uns als altres o, almenys, fer veure que ens llegim. Naturalment, tanta endogàmia té aspectes negatius: de tant de tocar-nos acabem parint engendres deformats com fills de cosins. Però això també és bonic. Acaba generant a la literatura del país un aire de família, un procés compartit de depravació artística que, tot i no tenir cap recorregut i ser clarament el començament de l’extinció d’un llinatge cultural, és molt agradable de viure.
Tot això per dir-vos que jo no conec Ada Klein Fortuny, però és com si ja ho hagués fet. He seguit durant anys les seves efusions a l’antic Twitter, he caigut gustós al parany seductor del seu personatge i m’he sorprès amb La plaga blanca, un debut literari que, encara que tinguis la sensibilitat i l’empatia d’un tros de soca com jo, provocava uns pessigollejos de joia tàntrics al baix ventre. D’aquells que no et porten mai a l’orgasme, però no ets capaç d’aturar, com una droga dura administrada amb suavitat frívola.
De què cony estem parlant, Bonet?
A Lisa Cohen, la seva nova novel·la, Klein depura aquesta art del practicant que et clava la xeringa a la vena, ara amb un somriure beatífic, ara amb una picardia de cabaretera del Paral·lel. No només ens llegim els llibres i els tuits els uns als altres. També ens llegim les entrevistes i les ressenyes. Vaig veure que Arià Paco, després de passar per la Lisa Cohen Experience, escrivia que no sabia ben bé què havia llegit. I és veritat. El llibre provoca un desconcert formal però, sobretot, de la intenció. Mai no t’acaba de quedar clar si darrere del cant a l’amor i a la joie de vivre més convencional no hi ha un blanquejament maliciós de la nostàlgia, el meme d’una ànima destrossada amb una màscara somrient. Aquest mecanisme, lluny de ser deshonest, és el motor d’una narració que té conflictes molt lleus —de fet, durant la majoria de pàgines no n’hi ha, de conflicte— i una evolució tirant a plana del personatge central.
A Lisa Cohen, Klein depura aquesta art del practicant que et clava la xeringa a la vena, ara amb un somriure beatífic, ara amb una picardia de cabaretera del Paral·lel
Llavors, de què cony estem parlant, Bonet? Us preguntareu. D’acord. Doncs Lisa Cohen és una col·lecció d’estampes i un catàleg d’amants d’una senyora que es fa vella. La història sentimental d’una dona paneuropea de cognom enigmàticament jueu. Que té orígens napolitans, viu a Londres, estiueja al sud de França i parla com un pescador de Begur. Tot això junt, amb certa boira d’irrealitat i impostura, rutlla prou bé. De fet, és el gran mèrit de Lisa Cohen: aconseguir traslladar una heroïna romàntica a mig camí entre Jane Austen i Flaubert a l’època de consolidació del feminisme a Occident.
Lisa Cohen és una col·lecció d’estampes i un catàleg d’amants d’una senyora que es fa vella. La història sentimental d’una dona paneuropea de cognom enigmàticament jueu. Que té orígens napolitans, viu a Londres, estiueja al sud de França i parla com un pescador de Begur
No sense problemes, eh? Les escenes són irregulars i el tema, l’empoderament femení a través de lliurar-se a un amor foll que tendeix a la complaença, és d’un equilibri delicat i funambulista. Hi trobem passatges al límit de fotre’s de lloros i caure en una versió grotesca de Pasión de gavilanes, com una ocasió en què la protagonista “reconnecta amb els cavalls” —aquell tòpic de la sexualitat femenina reprimida— amb l’ajuda d’un alemany pèl-roig buenorro que fuma amb pipa. En un altre moment, Lisa Cohen pateix una feridura i el diagnòstic del metge et fa aixecar una cella: "Tens un cor gros i batega massa". Però al costat d’aquests grinyols suats, que, d'altra banda, contribueixen a construir el to buscat d’ingenuïtat i beneiteria, també hi podem trobar passatges d’escriptura prodigiosa que farien plorar Ruyra si el bon home aixequés el cap. Com una escena eròticafestiva en una barraca de Banyuls que comença fent-te olorar la sal del mar i les figueres de moro i s’acaba amb un threesome que torna a despertar les pruïges de l’entrecuix. És la millor droga de Klein: quan treballa la sensualitat i venç les barreres racionals.
També té altres virtuts diguem-ne intel·lectuals. Per exemple, una actitud militant per defugir el maniqueisme pel que fa a les qüestions programàtiques que es van filtrant durant la lectura, com el dret de les dones a no tenir fills o el masclisme. Aquí hi ha dones dolentes i homes fillsdeputa, violadors que són perdonats i condemnats a la degradació interna i altres homes de natura angèlica. No hi ha judicis grollers i tot és un entramat enraonat de matisos que condueixen a una tesi grossa: l’amor és una eina d’aprenentatge i "en general, en privat, en petit o en ample, a la parella, a la família, a la tribu, és a la bastida" on es construeix tota la resta.
Lisa Cohen no és una novel·la, ni una carta, ni un testament. És el sermó entusiasta d’una sacerdotessa privilegiada que no ha perdut la fe, una confessió embriagada sobre la il·lusió d’enamorar-se
A la vista de tot això, doncs, potser és més senzill entendre què és Lisa Cohen. No és una novel·la, ni una carta, ni un testament. És el sermó entusiasta d’una sacerdotessa privilegiada que no ha perdut la fe, una confessió embriagada sobre la il·lusió d’enamorar-se, un manifest moral que té com a màxima una cosa així com ‘l’amor no és el problema, sinó la solució’. Tot de coses, avui, que ratllen la contraculturalitat.