Hi ha una mena de paradoxa en la vida de Lena Dunham: va convertir la intimitat en espectacle, va fer de les seves inseguretats una marca personal i va trobar en l'exposició pública una manera de fer-se un lloc a Hollywood. Però aquella mateixa fama que la va catapultar als 25 anys, quan va estrenar Girls, també va acabar convertint-se en una de les seves principals fonts de patiment. A Famesick (Random House, 2026), les seves segones memòries, l'actriu, directora i guionista nord-americana repassa una dècada marcada per l'èxit, l'odi a internet, les malalties cròniques, les ruptures sentimentals i l'addicció als medicaments. El resultat és un exercici d'exposició sense gaire voluntat d'estalviar-se les parts més incòmodes.
Famesick, que es podria traduir com "malalta de fama", resumeix les dues forces que travessen el llibre: la malaltia i la necessitat de ser vista. Dunham, que va crear Girls amb només 23 anys, explica com va passar de convertir-se en una de les veus més representatives de la generació millennial a viure sota un escrutini permanent. El seu cos, la seva manera de vestir, la seva veu i les seves opinions es van transformar en objecte de burla i discussió. En una entrevista a The Guardian, el passat mes d'abril, reconeixia que llegir els comentaris negatius a internet s'havia convertit en un cercle addictiu: després de rebre una crítica, buscava desesperadament alguna reacció positiva que la compensés.
El pes de la fama
Però el llibre va molt més enllà de la cancel·lació i les batalles culturals. Un dels seus fils més durs és el relat de la convivència amb l'endometriosi, el dolor crònic i la síndrome d'Ehlers-Danlos, un trastorn del teixit connectiu que li van diagnosticar el 2019. Les intervencions quirúrgiques es van multiplicar fins que, el 2017, als 31 anys, es va sotmetre a una histerectomia, l'extirpació de l'úter. També explica la dependència del Klonopin, un ansiolític, i el seu pas per un centre de rehabilitació. El cos, que a Girls havia estat una eina de provocació i llibertat, es convertia ara en un territori que no podia controlar.
Dunham tampoc no estalvia els conflictes personals. Repassa la relació amb el músic Jack Antonoff i l'amistat amb Jenni Konner, productora de la sèrie, dues figures centrals en la seva vida durant aquells anys. Tanmateix, no planteja les memòries com una simple revenja. A The New York Times i The Guardian ha insistit en la necessitat de revisar també els seus propis comportaments i reconèixer que no sempre va saber gestionar les relacions ni la responsabilitat que comportava l'èxit.
El dolor i la relació amb el món
La seva relació amb el dolor també va acabar transformant la manera com es relacionava amb els altres. Dunham explica com els anys de tractaments, hospitalitzacions i medicació van anar alterant la seva percepció de si mateixa, fins al punt que va arribar a confondre la supervivència quotidiana amb una forma de vida. La dependència del Klonopin, que va acabar portant-la a rehabilitació, és un dels episodis més delicats del llibre. No ho presenta com una història de superació exemplar, sinó com un procés llarg i incòmode en què va haver d'admetre fins a quin punt havia perdut el control.
També revisita la distància entre la imatge pública que s'havia construït i la persona que hi havia al darrere. L'èxit de Girls li havia proporcionat una llibertat creativa poc habitual per a una dona jove a Hollywood, però també l'havia convertit en un personatge permanentment exposat. Les seves declaracions, les polèmiques i les crítiques a les xarxes socials van acabar ocupant tant espai que, segons explica, li costava distingir entre la seva identitat i la caricatura que els altres havien construït d'ella. A Famesick, Dunham intenta recuperar el control d'aquest relat, encara que no sempre aconsegueix escapar de les contradiccions que l'han acompanyat.
Polèmica per la maternitat
La maternitat, però, afegeix una nova dimensió a la lectura. El setembre del 2026, Dunham va anunciar a Vogue que havia tingut una filla amb el seu marit, el músic Luis Felber, mitjançant gestació subrogada. Després de la histerectomia i d'un procés de fecundació in vitro sense èxit, la parella va recórrer a una dona gestant. En l'article de Vogue, escrit per la mateixa autora, també s'atura en les emocions contradictòries que havia imaginat que experimentaria. Confessa que pensava que sentiria gelosia en veure una altra dona gestar la criatura que ella no podia portar al món, però assegura que va passar justament el contrari: "Els sentiments que creia que hi serien no van aparèixer: la gelosia". La relació amb la gestant, a qui descriu amb admiració per la seva fortalesa física, va acabar ocupant un lloc central en el seu relat. També explica que, incapaç de sentir els canvis físics de l'embaràs, va començar a comprar roba per a la seva filla com una manera de fer tangible una maternitat que, fins aleshores, només podia imaginar.
El text, però, no va trigar a provocar reaccions. Una part de les crítiques s'han centrat precisament en la manera com Dunham descriu l'experiència: mentre ella relata l'angoixa de no poder gestar i la il·lusió de preparar l'arribada de la criatura, les veus contràries a la gestació subrogada qüestionen les desigualtats que poden amagar-se darrere d'aquest tipus de processos i el paper de les dones que assumeixen l'embaràs. Dunham, en el seu assaig, no entra pròpiament en aquest debat polític ni respon a les objeccions feministes a la pràctica. El seu és, sobretot, un relat íntim sobre el desig de maternitat i la impossibilitat de viure'l de la manera que havia imaginat.
Aquesta és, probablement, la paradoxa més interessant que deixa Famesick: Dunham ha passat anys reivindicant el dret de les dones a explicar el seu propi cos, però el seu relat de la maternitat torna a obrir preguntes sobre els límits d'aquesta autonomia quan hi intervenen altres cossos i desigualtats. El llibre no ofereix respostes fàcils. Tampoc no sempre aconsegueix l'empatia que busca: com assenyalava The Guardian en la seva crítica, la franquesa de l'autora conviu amb moments de poca autoconsciència i amb el privilegi d'una vida que no tothom pot reconèixer com a pròpia. Però és precisament aquesta barreja d'honestedat, contradicció i incomoditat la que fa que Dunham continuï sent una figura difícil d'ignorar.