Tagliacozzo (antics Estats Pontificis i, des de feia uns mesos, regne d’Itàlia), 8 de desembre de 1861. Fa 165 anys. Un escamot de bersaglieri (tiradors) de l’exèrcit regular italià afusellava Josep Borges i Granollers, exgeneral carlí i, en aquell moment, cap d’un grup de combatents catalans i valencians al servei del rei Francesc II de les Dues Sicílies, destronat i foragitat per Garibaldi a les acaballes de la Segona Guerra d’Unificació d’Itàlia (1859-1861). Borges havia estat capturat poc abans pels bersaglieri després que els seus propis aliats —els briganti (bandolers) napolitans— delatessin expressament la seva posició.
Borges va ser executat sense miraments perquè durant la seva estada a Itàlia havia desplegat una curta però intensa i reeixida campanya contra les tropes del flamant regne d’Itàlia (dels generals Garibaldi, Cadorna i La Marmora), amb l’objectiu fixat a restaurar la independència del regne borbònic de les Dues Sicílies. Borges moriria sense complir el seu compromís; però, actualment, passat més d’un segle i mig, a les zones rurals del sud d’Itàlia la seva figura ostenta la condició d’heroi popular. Qui era aquest català que va combatre el moviment unificador italià? Qui eren els seus companys catalans i valencians? Qui el va reclutar i per què va tenir aquell final tràgic?
D'on venia Josep Borges?
Borges havia nascut el 1813 a Vernet, un petit poble a tocar d’Artesa de Segre (la Noguera), en el si d’una família de propietaris agraris d’ideologia tradicionalista. L’esclat de la Primera Guerra Carlina (1833) va mobilitzar tots els homes de la família a favor de la causa del pretendent carlí, i l’evolució del conflicte va marcar el destí de cadascun. El seu pare, Antoni Borges, per exemple, va ser capturat a Santa Maria de Meià i afusellat a Cervera (1836). Ell, en canvi, va resistir els embats de les partides liberals de Capell i de Niubó —a les Garrigues i a la Segarra— i, en concloure el conflicte, va aconseguir fugir amb vida cap a l’exili (1840). Poc abans, el sanguinari comte d'Espanya (Charles d'Espagnac) —capità general carlí a Catalunya durant la contesa— l’havia ascendit a coronel (1839).
Qui va reclutar Borges per combatre a Itàlia?
Espagnac, mort en un acte de venjança el 1839, va ser rellevat per Tristany, que va passar a dirigir el front català durant la Segona Guerra Carlina (1846-1849). Borges va tornar de l’exili, es va posar a les seves ordres i va obtenir l’ascens a general de brigada. Però aquella reedició del conflicte no li va ser més propícia que la primera: un cop acabada (1849), va retornar a l’exili francès. Quan li van retirar la pensió (1860), es va oferir al papa Pius IX, que veia amenaçats els Estats Pontificis per l’avanç imparable de les tropes unificadores italianes. Amb la negativa del pontífex es va tancar una porta, però se'n va obrir una altra: la del rei Francesc II de Nàpols —deposat per Garibaldi (1860)—, que el va reclutar per posar ordre en la resistència borbònica napolitana.
Qui va acompanyar Borges a Itàlia?
Segons la recerca historiogràfica del doctor Martorell Pérez, Borges va marxar a combatre a Itàlia acompanyat d’un seguici de fidels catalans i valencians que compartien amb ell la ideologia tradicionalista i foralista pròpia del carlisme catalano-valencià (la recuperació dels furs abolits el 1707 i el 1714). Aquests acompanyants eren els catalans Forn, Novella, Vila-sana, Llaudet, Capdevila i Lafont, i els valencians Marginet, Cambra i Queralt, tots ells amb una àmplia experiència bèl·lica. A finals del 1860 van desembarcar a Calàbria (a la punta de la bota) i, seguint les instruccions del deposat Francesc II, van aconseguir sumar a la causa borbònica napolitana diverses partides de bandolers (briganti), frontalment oposades a la presència militar del nord.
Què va passar amb Borges a Itàlia?
Inicialment, Borges va reeixir en la comesa d’enquadrar les partides de briganti dins de l’exèrcit borbònic napolità. Ben aviat, però, van sorgir els primers conflictes. Els briganti eren refractaris al rigor i a la disciplina d’un exèrcit convencional: eren colles integrades per elements avesats a la cultura de la bandositat, i la relació entre Borges —que pretenia convertir-los en unitats militars formades i disciplinades— i els capitosts d’aquelles partides es va tensar fins a trencar-se. Carmine Crocco, el cap dels briganti més poderós, temut i sanguinari, va sentenciar Borges i va filtrar la seva posició als bersaglieri. Borges va ser capturat a la Grotta di Luppa (a les muntanyes dels Abruços) el 30 de novembre de 1861.
I què se'n va fer, de Crocco?
Després d'haver lliurat Borges als italians, Crocco va perdre la confiança de l’estat major borbònic. Acorralat, va fugir a Roma i es va oferir al papa Pius IX per dirigir un regiment pontifici i plantar cara a Garibaldi. Sorprenentment, el papa en va ordenar la detenció i l'enjudiciament, i el va condemnar per l'assassinat de centenars de religiosos. Crocco va passar gairebé una dècada al corredor de la mort, fins que Roma va ser ocupada per les tropes de Víctor Manuel II (el 20 de setembre de 1870). Va ser novament jutjat i condemnat a mort —aleshores per la justícia italiana—, però, a diferència de Borges, li van commutar la pena capital per la reclusió perpètua. Va morir al presidi de Portoferraio (a l’illa d’Elba) el 18 de juny de 1905, quaranta-quatre anys després de Borges.
