Sevilla, 6 de febrer de 1478. Fa 547 anys. Ferran II de Catalunya-Aragó i Isabel I de Castella i Lleó —els Reis Catòlics— signaven el nomenament de Joanot Boscà (que més endavant seria el pare de l’escriptor del mateix nom), com a capità major de “l’estol més gran que hem avarat i que avararem per la Guinea, la Mina d’Or i la Costa dels Esclaus” (litoral de l’actual estat de Nigèria). L’estol hispànic capitanejat per Boscà i format per 11 vaixells salparia amb l’objectiu posat en la compra d’esclaus per a ser revenuts a Europa i amb els beneficis obtinguts, finançar el bàndol de la reina Isabel en la guerra de Successió castellana (1475-1479), que enfrontava la Catòlica amb la seva neboda Joana, mal anomenada “la Beltraneja” (1475-1479).
Qui era i d’on venia Joanot Boscà?
Joanot Boscà era un armador de Barcelona; membre d’una nissaga de navegants catalans que, des del segle XIII, exercien com a representants de l’estament mercantil al Consell de Cent i que, durant la Guerra Civil catalana (1462-1472) conflicte que enfrontaria la corona (Joan II i Ferran II) contra l’aristocràcia feudal i latifundista del país es van posar al costat de la monarquia. Aquest fenomen és habitual en aquell context crític: les elits mercantils plebees es posicionarien a favor del seu tradicional aliat —el rei—, i en contra del seu enemic secular —la noblesa feudal—. Fins i tot algunes fonts apunten que el navegant Boscà i el rei Ferran, tenien la mateixa edat i es coneixien des de la infantesa.
Per què Ferran va confiar un estol castellà a un català?
L’estol que va salpar rumb a Guinea era una iniciativa de la cancelleria hispànica. Però les naus i les tripulacions eren, quasi exclusivament, castellanes (andaluses i basques). Llavors ¿per quina raó es va confiar la preparació i comandament d’aquella empresa a un navegant català? Les raons són tres. La primera, perquè des que Isabel assoleix el tron de Toledo (1474), el seu marit Ferran (s’havien casat el 1469, però el Catòlic no seria rei a Barcelona fins al 1479), assumeix el comandament de totes les operacions bèl·liques castellanes. La segona, perquè malgrat que els castellans tenien bons navegants, el prestigi de la gent de mar catalana era indiscutible. I la tercera, obeïa a la relació de proximitat entre la família reial catalana i els Boscà.
Quan salpa aquell estol?
El 29 d’abril de 1478 (deu setmanes després del nomenament de Boscà), els Reis Catòlics signen la Provisió Reial, que indica que ja s’havien negociat els nolis de les naus privades (la propietat majoritària) i ja s’havia reclutat les tripulacions. Durant les quinze setmanes següents, aquelles naus —procedents dels ports bascos i andalusos— es concentrarien a la rada de Sanlúcar de Barrameda. 36 vaixells, que van salpar el 18 d’agost de 1478, i que es van destinar a dues missions cabdals per a la causa d’Isabel en el seu conflicte amb Joana pel tron. Les primeres 25 es dirigirien a conquerir les Canàries i a capturar, esclavitzar i revendre la població indígena. I les altres 11 naus —les de Boscà— navegarien fins al golf de Guinea amb el propòsit que ja hem esmentat.
Quin era, en aquell moment, el joc de tensions a la península?
Isabel havia assolit el tron de Toledo de forma il·legítima (1474). Si bé, el seu germà gran Enric IV l’havia proclamada hereva al tron (Guisando, 1468), el seu matrimoni amb Ferran (Valladolid, 1469) —promogut per les classes mercantils catalanovalencianes i rebutjat pel rei castellanolleonès— provocaria l’alteració del testament per incompliment de la clàusula que obligava Isabel a obtenir autorització reial per casar-se. Després de la mort d’Enric IV (1474), els seus partidaris la van coronar amb un cop de força (Segòvia, 1474). I els de Joana tampoc es van aturar i van casar la seva candidata amb el rei Alfons V de Portugal. Fruit d’aquella reacció, la corona portuguesa esdevenia un actor destacat en la Guerra de Successió castellana (1475-1479).
Quin era, en aquell moment, el joc de tensions a la mar?
En el conflicte successori castellà el paper de Ferran seria decisiu. Si Joana havia obtingut el suport de Portugal, Isabel, a través de Ferran, obtindria el compromís de les poderoses classes mercantils catalanovalencianes, autèntiques promotores del projecte hispànic. La guerra successòria castellana es convertiria en un conflicte entre Portugal i la Corona catalanoaragonesa pel lideratge peninsular. També sobre aquella part coneguda de l’Atlàntic —en aquell moment, el mar que assenyalava el futur—. Les batusses al quadrant marítim de les Canàries, entre naus catalanes i portugueses, o entre vaixells d’Isabel i de Joana, i les curses per establir factories esclavistes a la costa atlàntica africana es convertirien en un fenomen habitual.
Què va passar amb aquell estol de 36 naus?
El coneixement d’aquests jocs de tensions és molt important per entendre el desenllaç d’aquella empresa. Les fonts (les cròniques d’Hernando del Pulgar o d’Álvaro de Palencia) relaten que la flota castellana de les Canàries (25 naus) va ser totalment capturada i desarticulada pels portuguesos, gràcies a l’habilitat del seu almirall Jorge Correa. Aquella captura va tenir uns efectes devastadors per als castellans. Correa va obtenir centenars de captius castellans que serien reclosos en masmorres i fins a l’any següent (1479), no serien bescanviats per presoners de guerra portuguesos. Però, a més, va tenir coneixement de l’existència de l’estol de Boscà, i un cop va desestibar els captius i la càrrega a Lisboa es va dirigir cap al golf de Guinea.
El motí que va canviar la història
Correa mai no hauria pogut encalçar Boscà si no s’hagués produït un fet que va canviar, totalment, el curs d’aquella història. Quan les bodegues de les naus de Boscà eren plenes a vessar d’esclaus es va produir un motí liderat oh, sorpresa!!!, pel comissari reial (el representant a bord dels Reis Catòlics), el també català Berenguer Granell. El comissari reial i els mariners bascos d’aquell estol pretenien esprémer l’empresa, obtenint or a canvi de vidre, per al seu benefici personal. Els mariners bascos no temien els portuguesos perquè la cancelleria de Lisboa i “la Hermandad de Villas Marineras” basques tenien un conveni —al marge de la Corona castellanolleonesa— que impedia les captures mútues de presoners.
Què va passar amb l’estol de Boscà?
Les naus de Boscà van ser abordades i capturades pels vaixells portuguesos. Correa els va traslladar a Lisboa i la corona portuguesa va recloure la tripulació en masmorres (Boscà i Granell inclosos, però no els bascos) i va confiscar l’or i els esclaus. Aquella captura va posar els Reis Catòlics en una difícil situació, perquè tot seguit (1479) Alfons de Portugal i Joana envaïen Extremadura i Lleó amb un exèrcit de mercenaris estrangers finançat amb la càrrega de Boscà. Ferran pagaria per a alliberar Boscà. Però la crisi que havia provocat aquell monumental fracàs impediria que Ferran renovés la confiança en qualsevol participant d’aquella empresa per liderar un projecte que ja era sobre la taula: la navegació a Extrem Orient per l’oest.
De Boscà a Colom
La monarquia hispànica va plegar veles —i mai més ben dit— i va cedir la iniciativa marítima a Portugal a canvi de la renúncia de Joana al tron de Toledo (Alcaçovas, 1479). Però fins que Ferran no va posar les natges al tron de Barcelona (1479) i va consolidar la seva posició (fi de la Revolució Remença, 1486), el projecte marítim hispànic quedaria en suspens. Després de la Sentència de Guadalupe (1486), que enviava l’aristocràcia catalana —enemiga secular dels Trastàmara de Barcelona— a la paperera de la història, no es reprendria el projecte. Boscà, que pagaria eternament la seva màcula, desapareix de l’escena. I, alhora, apareixen en escena tres noms —Santángel, Colom i Cabot— i una ciutat —València— que serien fonamentals en l’impuls de l’empresa americana.
