A Catalunya som de fer paral·lelismes constantment. Potser per aquest complex que s’ha imposat en l’imaginari col·lectiu, que ens emana des dels mitjans de comunicació i el mateix govern que ens recorden que som un país petit, necessitem aplicar el mantra de “no som grans però ho tenim tot”.
I és ben cert: no tenim els Alps però podem anar al Montseny, no tenim Playa Bávaro però podem banyar-nos a la cala del Port Pelegrí de Calella, no tenim l’hospital Sinaí de Nova York però sí el Can Ruti amb Bonaventura Clotet liderant la recerca contra la sida. I d’aquestes tres comparatives fàcils i una mica ‘randoms’, em resulten adients per dir que a Catalunya, per Nadal, també fem especials musicals amb solistes pop coneguts pel gran públic.
A expenses que a TV3 facin un especial apostant per la música com ho fa l’NBC als Estats Units, aquí hem de trobar la sortida als teatres i les sales musicals. La televisió pública catalana cada vegada està més desmantellada i és en els petits espais privats on trobem allò que el/la català/ana anhela: cantar nadales. I per això, comptem amb el nostre Michael Bublé català, en Joan Dausà. Ahir, amb dues sessions de tarda i vespre previ al toc de queda, vam poder gaudir d’un especial des del Coliseum de Barcelona.
Sincerament, va valdre la pena. D’entrada perquè els especials de Nadal tenen aquest caràcter únic, són concerts que canvien el repertori habitual i fan que el públic se senti especial per gaudir d’aquell moment. En Joan va començar amb una nadala acompanyat dels seus tres germans. També brindava amb cava de tant en tant. Potser van ser les dues coses que més em sobraven. Volia transmetre caliu però l’ambient ja era prou acollidor per afegir un ‘tuning’ extra. En canvi, la decoració, les llumetes blanques reproduint un arbre de Nadal per darrere i la neu que va caure al final, sí van ser d’agrair.
Com a bon Michael Bublé català, en Dausà (aniré dient Joan o Dausà de forma aleatòria per no repetir-me tant), també va comptar amb col·laboracions de luxe. La Suu, per aportar el toc de cançons en castellà que ara ha decidit incorporar en el seu darrer disc, i la Sara Pi per tenir un moment ‘gallina de piel’.
Però aquest concert especial també em va servir per veure les petites evolucions que va fent en Joan dalt l’escenari. Ja ha deixat l’etapa extremadament monologuista: té prou repertori, està més segur d’ell mateix i no ho justifica tot. Crec que el tema monòleg feia molta gràcia fa uns anys, amb Els Amics de les Arts o els Manel sent els capdavanters. En canvi ara, s’agraeix però en la justa mesura. I un altre canvi o missatge a favor que llanço per Dausà és que de carrincló en té ben poc. En els seus missatges o to de veu, denotes calidesa però també un punt picant, canalla, que el fa més desvergonyit i proper.
No m’oblido de la Covid. La salut mental, com a concepte, està de moda: per sort i per desgràcia. A mi el concert d’ahir em va resultar alliberador. I no tant pels confinaments que vivim, les restriccions o l’Òmicron. Sinó per tots aquells que en una societat d’un país desenvolupat del segle XXI es dediquen a queixar-se les 24 hores, de la merda de vida que tenen per haver de menjar els canelons amb cinc membres de la família, en comptes de vint. Ahir, gràcies a en Joan, vaig poder alliberar-me dels tuits, les converses i els whatsapps d’aquesta colla de mimats que han fet del seu lament una manera de viure des del març del 2019.
Fotografia de portada:imatge de Joan Dausà ahir al Coliseum de Barcelona