Costen de trobar, però hi ha grups de música o cantants, que pel seu estil o pel seu saber fer, són capaços d’arribar a qualsevol. Jimena Amarillo (València, 2001) ho ha aconseguit. Amb els seus temes que parlen d’amor i de desamor, la jove cantant valenciana ha sabut connectar amb el públic en una època marcada per la pandèmia del coronavirus on no és gens fàcil destacar.
“Més que una artista, em considero un personatge. No em considero una cantant perquè la persona entra dins el meu món artístic, rollo el personatge, el que soc, no només la meva música, sinó jo”. Així es defineix la jove que composa cançons d’estil indie pop espanyol i que comença a destacar dins el panorama actual. “Sovint la gent em diu que no té res a veure les cançons ‘moñas’ que faig amb tal com soc de normal”, diu somrient la jove artista, que confessa com li és difícil expressar els seus sentiments.
Hi haurà qui pensa que Jimena Amarillo és un nom artístic...
[Riu]. Per res, Amarillo és el meu cognom i em va perfecte, perquè així no he hagut de pensar res! Jimena Amarillo és el meu nom normal i corrent, ja està.
Quan comença Jimena Amarillo a cantar i a publicar els temes que composa?
Vaig començar a tocar el violí als cinc anys, amb allò que la mare t’apunta a música i al germà li toca el piano i a tu el violí. Tot va començar llavors, quan vaig adquirir dots musicals. Més tard, vaig tenir una novia amb qui tocava la guitarra. Soc molt tossuda i en vaig aprendre amb un mes, ella cantava i jo tocava la guitarra, però ho vam deixar i va ser llavors quan vaig començar a cantar versions. Mai abans havia cantat, però els amics em feien costat, veia que agradava i em vaig venir amunt! [Somriu]. No té res a veure les cançons que feia llavors amb les d’ara. Abans era un rollo més intens, un llenguatge més rebuscat, rollo cantautora tradicional.
Amb les lletres de les cançons, tractes de l’amor i el desamor. T’és fàcil obrir-te i mostrar públicament els teus sentiments o emocions?
Això és una cosa que ho passo més malament per l'altra persona a qui pot anar dirigida o dedicada la cançó que per mi. Tot el que dic a les cançons és explícit. Si m'he pres un cafè amb tu a la terrassa, ho diré, no és res rebuscat, és literal. A vegades penso que em passo, però d'altra banda penso que aquesta és la meva essència, no amagar res i explicar realitats. Amb les lletres de les cançons explico el que em passa, no utilitzaré refranys. No tinc por, m'agrada no amagar res.
I com reaccionen les persones a qui els dediques aquestes cançons?
Sempre els mostro i els ensenyo les cançons abans de publicar-les. I, òbviament, els agrada molt. A qui no li agrada que li dediquin una cançó? Jo estic esperant que algú em dediqui cançons, però no arriba... [Riu].
Qui t’agradaria que et dediques una cançó? Sílvia Pérez Cruz, per exemple?
Tant de bo! [Somriu] Em desmaio, m'encanta! M'agraden els artistes que no tenen res a veure amb mi o amb el meu estil. De fet, m'agrada de tot. Respecte a la dedicació no sabria qui dir-te, alguna parella segurament... [Somriu].
No t’has plantejat escriure sobre altres temes que no tinguin a veure amb l’amor?
És una pregunta que em fan sovint! Tant de bo, però no em surt. Com que sempre estic immersa amb embolics amorosos... Sempre em venen de cop, i l'amor és un sentiment molt fort.
Com és el procés artístic o de creació d’aquestes cançons?
Al principi, quan tornava de festa, que era quan estava més desinhibida, quan em trobava millor per escriure, perquè em costa centrar-me. Ara ha canviat una mica, però m’agrada escriure de pressa, que flueixi. Si he de pensar molt, és que no és bona. Si em surt en 20 minuts, és bona. És estrany!
Amb el tema ‘Ni se nota’ acumules més d’un milió de reproduccions a l’Spotify i més de mig milió a Youtube...
És molta gent, sí! LOL. Com que no te n’adones per les xarxes, per Internet... Però sí, és fort. A vegades penso, què fa la gent escoltant-me? Tot va començar a l'estiu passat. Ha passat un any des que va començar a canviar el procés i la manera d'enfocar tot això, més seriosament, i la veritat és que estic molt agraïda.
T’agafa en plena pandèmia. T’ha anat bé?
Sí! Durant la pandèmia va ser on jo, com molts altres, vaig desenvolupar més idees, i és on realment vaig agafar el camí que volia seguir. Ara, gràcies a això, sé el que vull publicar i el que vull fer, i això m'agrada.
I què vols fer? Què veurem en aquest primer single que estàs acabant d’enllestir?
Una mica les cançons que estic publicant ara. Cada una diferent, però sense sortir d’una línia. M'agrada explorar tot tipus d’estils perquè a mi m'agrada tota la música. Un heavy metal no te'l faré, però el rap, per exemple, m'agrada molt. El soul, el jazz...
Respecte al disc és molt heavy! Dir que trauràs un disc és com lo más. [Cara d’il·lusió]. Encara no tenim una data fixada, serà abans de Nadal, i cada cançó és un mood diferent. No és que el meu estil hagi canviat, però si que es notarà un canvi. Aquest disc serà el que realment soc com a música, tot i que encara crec que no es pot dir o definir. Amb això, ja fareu les vostres conclusions, perquè no les sé ni jo! [Somriu]. El disc té tot el que a mi em mola i m’agrada. A mi, com als concerts, m'agrada dir, vinga, anem a viatjar una mica amb els sentiments. Puc cantar una cançó somrient i la següent estar plorant. És com una relació explicada i tot el què hi passa en una relació. A mi em sembla divertit.
Ara tens 20 anys, t’agradaria poder viure de la música la resta de la teva trajectòria o voldries tastar altres facetes?
És el meu somni. Estic estudiant un grau de so, i això va relacionat amb la música. La meva vida, encara que sigui recollint cables, serà això. Em passo 24 hores fent música i, si no és quan estudio, una altra cosa a la meva vida crec que no hi serà.
Jimena ha estat un plaer conèixer-te. Abans d’acabar, recomana’ns 3 cançons que tinguis el mòbil per escoltar aquest estiu.
Ho vaig a mirar perquè de fet, em vaig fer una playlist fa poc. [Va a buscar el mòbil]. La majoria són de rap, però hi ha de tot. Mira! Una que és d'un noi que conec i que es diu Pascual, Te quiero. És molt xula, molt divertida. Una altra d’una noia també molt guai, rapera, que es diu Lee Eye, Raro. És tremenda. I després, una més diferent, d'una altra noia que m'encanta que es diu Clara Cava, Lleva la cuenta.
Gràcies, Jimena.
A vosaltres.