València, 9 d’octubre del 1238. Fa 787 anys. Després d’un setge de quatre mesos i mig, el rei Jaume I prenia possessió de la plaça àrab de Balànsiya, la ciutat més important del llevant peninsular i que, a partir d’aquell moment, es passaria a anomenar València. Aquella empresa expansiva era diferent de totes les anteriors (vall baixa de l’Ebre, Mallorca, Eivissa i Formentera), en les quals només havien participat els catalans. Per primer cop d'ençà de la unió dinàstica de 1150, catalans i aragonesos apareixen conjuntament en una empresa militar. Tot i que cal dir que, en l’empresa valenciana, la balança que pesaria el volum d’efectius s’inclinaria significativament a favor de les hosts catalanes per 2/3 contra 1/3 de les aragoneses.
Jaume I, els Furs i les institucions valencianes
Però Jaume I, lluny d’incorporar el territori de València al comtat de Barcelona (com havia fet el seu avantpassat Ramon Berenguer IV amb l’expansió i conquesta dels territoris de Lleida i Tortosa) o de dividir el territori valencià entre Catalunya i l'Aragó, el va dotar d’una carta magna pròpia (els Furs), que serien la base del sistema institucional valencià (Consell, Generalitat i Corts) i dels instruments que convertirien el país en un estat més (el tercer, per ordre d’antiguitat) de l’edifici polític catalanoaragonès. El poder catalanoaragonès promouria una substitució demogràfica, i catalans i aragonesos esdevindrien l’element dominant en aquell nou escenari sociològic. Sobretot a les ciutats. Llavors, per què Jaume I va fer de València un regne independent?
La tradició àrab
A l’època romana (segles II aC – V dC) o visigòtica (segles V – VIII), el territori de València havia estat dividit entre les províncies Tarraconense, al nord, i Cartaginense, al sud (la ratlla era sobre el Xúquer). Fins i tot, durant la primera època andalusina (756-929), el territori del futur regne de València estaria dividit entre les kores (províncies) de Marmària —dels Alfacs al Millars—, d’Amur Batr —del Millars al port de Biar— i de Kunka —del port de Biar al Segura. Però ja durant l’època califal andalusí (929-1031) i de les taifes andalusines (1031-1086) o almoràvits (1086-1144), observem que la part central —la kora d’Amur Batr, amb capital a Balànsiya— esdevé un regne independent —la taifa de Xarq-al-Àndalus— amb un poder destacat dins del món àrab peninsular.
La tradició del Cid
Entre el 1094 i el 1099, el mercenari castellà Roderic Díaz de Vivar —més conegut com el Cid— va crear i governar un domini efímer que ja prefigura el futur regne de València (la franja litoral entre el riu Millars, al nord, i el port de Biar, al sud, que es disposava sobre els límits de l’antic regne taifa d'Amur Batr). El Cid va anomenar aquest domini "senyoriu de València". Una de les seves filles, Maria, va ser casada amb Ramon Berenguer III, comte independent de Barcelona (1104). I si bé és cert que la seva descendència es perd en la nebulosa del temps (els futurs sobirans del Casal de Barcelona són descendents del tercer matrimoni de Ramon Berenguer III), també ho és que Jaume I va legitimar la seva empresa valenciana proclamant que era el successor del Cid i del seu "domini o regne valencià".
El problema de la partició de València
Joan Fuster, la figura senyera de la intel·lectualitat valenciana contemporània, sostenia que una hipotètica divisió del territori valencià entre catalans i aragonesos només hauria estat possible traçant una línia de nord a sud. Però el dibuix d’aquella divisió hauria donat com a resultat dues expansions territorials llargues i estretes, que es projectarien en perpendicular a la seva matriu. I això les hauria fet ingovernables políticament i indefensables militarment. I malgrat que el mapa del repartiment del botí —de les terres conquerides— es va fer, més o menys, a partir d’una línia imaginària nord-sud (els catalans a la meitat litoral i els aragonesos a la meitat interior), Fuster sosté que el rei Jaume I mai no es van plantejar dividir el país entre Catalunya i Aragó.
Catalunya i Aragó, dos models de poder diferenciats
A tot això calia sumar-hi un problema afegit. Catalunya i Aragó tenien models de poder molt diferenciats, fet que hauria dificultat la colonització del territori. Catalunya era un estat de fabricació i de tradició carolíngia. I això volia dir que el feudalisme hi havia arrelat amb molta força. A Catalunya, la figura del sobirà —representada pel comte de Barcelona o Home Principal de Catalunya— estava sotmesa a l’equilibri de forces propi del règim feudal, format per l’eix Corona-noblesa-Església. A Catalunya, per la particularitat del seu règim, el sobirà era més un coordinador que un rei. En canvi, a l’Aragó, on havien subsistit certes estructures pròpies del règim senyorial anterior, el rei gaudia de més poder i de més autoritat.
El fals mite del valencià anterior a Jaume I
Quan Jaume I va iniciar la seva empresa valenciana (1229), ja no hi quedava ningú que parlés una llengua romànica ni que practiqués la confessió cristiana. Cinc-cents quinze anys de dominació musulmana, però, sobretot, la darrera etapa almoràvit —marcada per la radicalitat religiosa d’aquest grup i per la intensitat persecutòria contra la minoria llatina i cristiana (1086-1144)— havien provocat la fi d’aquestes petites comunitats. Els darrers testimonis d’aquesta cultura, successora de la societat romanovisigòtica anterior a la conquesta àrab, van fugir cap als dominis aragonesos de la vall de l’Ebre, després de la seva oberta col·laboració en la fracassada campanya conqueridora del rei Alfons I d’Aragó, anomenat el Bataller (1102-1104).
El regne de València
Jaume I va assumir la tradició andalusina del regne independent de Xarq-al-Àndalus. Es va proclamar legítim hereu de l’antic "senyoriu de València" del Cid Campeador. No va sospesar la partició del territori per raons de governabilitat i de defensa. I per les grans diferències que separaven els models de poder català i aragonès. Però sobretot va fer de València un regne, bàsicament, de règim senyorial —on el rei exerciria amb fermesa la seva autoritat— perquè, com a sobirà del seu temps, tenia una concepció patrimonial dels seus dominis i perquè, com a sobirà avançat al seu temps, planejava l’erosió del poder de la noblesa i de l’Església per a exercir l’autoritat —sobretot en relació amb els barons feudals catalans— amb les màximes cotes de poder.
